el sol de les terrasses de barcelona

M'havia oblidat d'aquelles parts de Barcelona que m'havien fet enamorar-me d'ella. M'havia oblidat com d'agradable se sent el sol a la pell després de dinar, amb un cafetó entre les mans, mentre tu fas la migdiada. És un d'aquests moments més íntims amb mi mateixa, una pausa suspesa en el temps, on la tranquilitat n'és protagonista. Me n'havia oblidat que l'olor de la història de la ciutat m'inspirava l'ànima; me n'havia oblidat de el perfum dels boscos secs de la Mediterrània. I he descobert que puc trobar un lloc còmode, com el que m'he construït allà, en la Barcelona de sempre. Vull viure l'experiència de viurea la ciutat i refugiar-se al terrat els dies assolellats de primavera, mentre algun veí anònim explora el seu talent a la guitarra, o posa música ambient en aquells idiomes que no coneixes però d'alguna manera encaixen perfectament amb el sol torran-te la pell.

Parèntesis.

Gaudint del sol de l'hivern calurós! Bon Nadal,

Maraya

25/04/2020 La revolució dels clavells en ple confinament

Regala'm un t'estimo com els d'abans

tímid, sentit, 

natural i voluntari, 

espontani, 

perquè quelcom t'ha fet voler-ho dir

assaborint la dolça paraula en la teva boca.

Regala'm un petó com els d'abans

indecís, sentit,

maldestre i valent,

pautat?

com quan desitges que arribi l'hora d'acomiadar-se per poder-nos tocar.

Regala'm una mirada com les d'abans,

enigmàtica, buscada

interpretable i intensa, 

alegre, 

com si veure'm et mogués per dins,

et fes sentir escalfor a les galtes, com a mi.

No, no m'ho regalis.

La gràcia d'un regal, 

de veritat, 

és que sigui lliure, 

aquest poema, 

petició,

talla les ales a la llibertat.

I llavors, 

¿quan deixa de ser perquè 

t'ho he dit, 

o perquè tu

vols?

Mo

 La sangre brotaba de su dedo despacio, con la lentitud de las gotas de aceite. Se lo miró con curiosidad a pesar de que todo estaba oscuro. Sangrar, algo nuevo para ella. La puerta que había abierto era de madera maciza, oscura, barnizada hace años. Una astilla se le había clavado en el dedo cuando intentó forzar la entrada y el dolor la había apartado por unos momentos de la increíble vista que tenía delante. Hileras e hileras de estanterías repletas de libros hasta el techo, cinco metros más arriba. Todo sería invisible para ella si no hubiese convivido con esa oscuridad durante años. Una ráfaga de viento le produjo un escalofrío. Saber que estaba a metros bajo tierra, y el desierto la rodeaba, no la tranquilizaba. Con delicadeza sus pies se movieron. Se apresuró y empezó a correr, presa del pánico, por pasillos sinuosos, infinitos, cárceles de libros. Paró en seco y volvió a notar la brisa suave por sus brazos desnudos. No notaba el frío. Su temperatura corporal era la misma que la de la biblioteca, la misma desde hacía dieciséis años. Sin embargo esta vez, se le erizó la piel. Había percibido un leve cambio de temperatura entre el aire en movimiento y el ambiente. Sabía que no era posible, ya que había comprobado que en todas las estancias sentía el mismo calor inexistente. ¿Podrían ser imaginaciones suyas? No había podido evitar percatarse de las semejanzas entre lo que había observado y la respiración de una persona. Se obligó a no ponerse nerviosa. Aun así, sentía que algo la observaba, que no estaba sola entre los muros de aquel lugar. Que la muerte la esperaba en las profundidades de la tierra. 

Alargó el brazo hacia la estantería más cercana que tenía. Pasó sus largos y finos dedos por encima de los títulos de libros prohibidos, privados para ella. Al fin había conseguido atravesar las paredes de aquella sala que la había intrigado desde que podía recordar. Descifraría los secretos que la biblioteca le escondía, comprendería el porqué de su confinamiento. Sus dedos se posaron en un minúsculo libro de tapas negras repleto de polvo. Su interior saltó con alegría. Parecía que el libro y ella se reencontrasen, sin haberse encontrado por primera vez. Cerró su mano alrededor del pequeño tomo, y buscó en la portada algo que le ayudara a entender que había dentro. Nunca había tocado un libro, pero sabía leer. Nunca había conversado con nadie, pero sabía hablar. 

-Mío.

Las palabras aparecieron solas de su boca. Porque el libro era suyo, ahora lo comprendía. Porque quizás nunca lo había visto, ni había oído hablar de él, pero en lo recóndito de su mente lo reconocía, y no quería volverlo a dejar nunca. Le provocaba una sensación agradable, cálida, que una vez experimentada no quería dejar de sentirla. Esbozó una media sonrisa, tapada un poco por su rebelde cabello rubio, que jamás había peinado. Cerró sus ojos y pasó la yema de sus dedos entre las hojas. Se lo acercó a la nariz sin mirarlo todavía, disfrutando de las sensaciones que el viejo libro despertaba en ella. Olía a pergamino viejo, polvo, antigüedad, años de cautiverio. Olía a ella, esperanza mezclada con resignación, miedo con un poco de valentía. 

Finalmente abrió los ojos. Las letras estaban escritas a mano. Eran estilizadas, de tinta negra, con un toque de informalidad. Pasó páginas y descubrió que solo había un párrafo escrito. Volvió a fijarse en la portada, pero no había nada que indicase su procedencia. Leyó tan solo la primera frase.

“La sangre brotaba de su dedo pausadamente, con la lentitud de la gotas de aceite. Corrió entre los pasillos de libros y paró en seco delante de una estantería. Pasó los dedos por los tomos de los libros prohibidos. Cogió el libro que le pertenecía, el que siempre había sido suyo. Esbozó una sonrisa tapada por mechones del pelo rubio alborotado. Abrió las páginas del libro, y detrás suyo Él pronunció su nombre.”

-Mo. – Sintió como se le helaba la sangre en las venas. No podía ser que la hubiese encontrado, no tan pronto. No podía ser que después de todos sus esfuerzos, volviese a la vida de esclavitud que llevaba. Necesitaba saber cómo era el sol, verlo, tal vez de nuevo. No cabía en su mente que hubiese nacido allí. Giró lentamente, el libro resbaló de sus manos. El golpe sordo que produjo al caerse al suelo la asustó, pero no tanto como notar la mirada gélida de Él en ella. Él sonrió de lado, glacial. Mo notó otra ráfaga de viento cálido antes de cerrar los ojos. Gritó, pero nunca jamás la oyó nadie.

Popurri

 De resum d'aquests dies, un batibull de pensaments que han anat venint en moments randoms :

Ja he vist el primer senglar de la temporada, he gaudit infinitament un concert extremadament temut i esperat, he vist una posta de sol de rosa i taronja, i m'he vestit del meu jo del passat. 

A vegades em vesteixo de jerseis de la iaia, i m'omple de melancolia pensar que no li puc dir. Que els seus jerseis em fan sentir més a prop d'ella quan està tant lluny, i que quan algú em comenta com de bonics són m'omple d'orgull saber que els ha fet ella. 

A vegades m'entra una angoixa estranya al sentir que visc tant dividida, i que el que fins ara era un espai que recordaria amb estima, però no el meu lloc, s'ha transformat en l'espai on he ressorgit de les cendres, i em fa por que no pugui ser qui era aquí. I de fet, segur que no puc, de la mateixa manera que tampoc podré tornar a ser qui era aquests mesos pel simple fet que he tornat, que m'he enfrontat a la incertesa, i el meu escenari s'ha definit. 

Em fa por tornar i fer-me mal per la meva impaciència, perquè tinc molt clar el que sento, perquè la resta, en general, dubta més. Porto dies dient que la meva autoestima está por los cielos i poques coses farien que tremolés, però la veritat és que no podria lidiar altre cop amb gent que no té clar què li desperto. 

El meu barri està bonic, i humit, fa que el fred se'm coli entre la roba i tremoli sovint (tot i que no sempre és del fred). Jo, que presumia d'haver estat a temperatures gairebé trenta graus més baixes, em resigno a patir per les nits. De fet, he caigut malalta!

Estàs en un moment que no vols esforçar-te, que reconeixes en tu aquells sentiments i veus les ocasions que antaño et despertaven la il·lusió, veus totes aquelles oportunitats per fer veure a la gent que estimes com l'estimes, però les deixes passar. T'han enverinat la il·lusió a base de desdeny, i ara ni tant sols vols intentar-ho, perquè aquests esforços no correspostos mermarien la teva autoestima, la teva energia. Saps què podries fer per mostrar-li què sents, però ja estàs cansada de posar-te en la situació en que aquesta il·lusió se t'esmicoli. T'has rendit al romanticisme, i ja ni ho espero ni l'ofereixo (malgrat reconèixer aquestes situacions en les quals el teu jo passat es desviuria per la màgia); però creus que no vols demanar a algú que deixi de creure en aquesta màgia. Simplement, no podran buscar-la amb tu. Creus en la màgia i el romanticisme del dia a dia, de la quotidianitat, de les casualitats (perquè no creus en el destí, ecs), de les persones, de la música, de l'art i la imaginació. I això encara et desdibuixa més les línies entre el que és una relació romàntica, i el que no. Però, com diu la teva companya de pis, això són problemes pel futur.

Ahir vaig fer un repàs dels contes que voldria publicar per aquí i em vaig trobar amb peces de mi que feia temps havia deixat de tenir presents, quan en un moment donat omplien la major part del meu espai mental. Així per sort o per desgràcia, sé que això també em passarà.

La confusión está por los aires, 

Maraya

El nacimiento de Titian

Catalina subió la escalinata que daba a la muralla del este, pasó cerca del joven al que relevaba sin dirigirle la palabra y se detuvo a poca distancia del muro. Observó el límpido y oscuro cielo con determinación y apagó la antorcha de la pared. La rutina de aquellos movimientos le recordaron por un momento al pasado, cuando ella era Catalina de la casa Polvo, la mejor guerrera de Titian.

Pero Catalina tenía un problema:

Por primera vez, formar parte de la dinastía Polvo no era un signo de distinción, sino de vergüenza. Todo fue culpa del incidente que envolvió a Catalina con un tesoro que prometía grandes riquezas y  resultó ser un gran arcón vacío y a lo desafortunado de su apellido. El temible pirata Qabid se le había adelantado, dejándola en evidencia, pues había destinado gran parte del presupuesto real en aquel cometido y había jurado y perjurado (así como alardeado del gran ascenso que tendría) que aquel tesoro sería el mayor que habrían conseguido en más de cien años.

A partir de ese momento, Catalina de la casa Polvo, pasó a ser simplemente la “Caza-fantasías”, “Caza-aire”, o el favorito de todos, “Caza-polvo”. Era el hazmerreír de toda la guardia de Titian, y se había forjado esas burlas a pulso, puesto que en su momento no había dudado en ridiculizar a los demás de manera altanera por no pertenecer a la dinastía Polvo o no haber sido destinados a aquella misión. Y después tuvo que tragarse sus propias palabras.

Sin embargo, hoy finalizaría su agonía.

Se había asegurado de coger el turno de bien entrada la noche, porque había menos guardias en la muralla. Des de aquel ángulo podía ver las luces de la ciudad y el puerto, los reflejos brillantes de la luna sobre el oceáno. Finalmente logró visualizar su objetivo: una pequeña mancha oscura en el mar, alejada de la costa, con estucturas alargadas y ondeantes. Un barco, en concreto, el barco del estúpido pirata Qabid.

Este se encontraba en la ciudad invitado por la misma gobernadora, hecho que la enfurecía sobremanera. Una risa maníaca surgió de lo más hondo de su ser mientras retiraba la sábana que cubría el cañón del este. Ya saboreaba el regocijo de antemano, el placer de hundir su barco y de achacarlo a un accidente. No le pasaba por la cabeza que pudieran sospechar de ella; en aquel momento no pensaba con claridad.

Así que limpió con gran esmero y tenacidad el cañón, colocó la pólvora y la munición con un atacador y por último, con la delicadeza y destreza de quien ya lo ha hecho muchas veces, preparó y encendió el botafuego, dispuesta a detonarlo. 

Todo estaba preparado, listo y en orden.

Un gato parduzco se deslizaba con elegancia por el muro, atraído por la risa profunda de Catalina,  ajena a él. El joven del turno anterior había olvidado una botella de licor pestilente a la que el gato se enroscó y restregó a ella, hasta que consiguió tirar del muro como cualquier gato que se precie desea hacer con los objetos frágiles, justo en el momento en que Catalina se disponía a orientar el cañón. La botella le cayó encima, sobresaltándola, y sin querer detonó el cañón, que produjo un estruendo y la arrojó al suelo. 

Catalina se levantó presa del pánico, y vio con horror que la bala no había dado, ni de lejos, al barco, pero sí había conseguido despertar el interés de sus compañeros de turno.

Iventándose excusas sobre porqué estaba preparado el cañón, y culpando al gato del disparo accidental, Catalina logró escapar de aquella contienda. Y des de entonces, se resignó a ser la “Caza-polvo” en lugar de dar pie a nuevos y desagradables motes.

Aviat tornaré a la constància! Amb amor, Maraya

De pre-objectius i una mica de tot

Vinc a parlar de les resolucions de Cap d'Any, les quals en la meva persona ni són de Cap d'Any ni són cada any. No tinc molt clar quins eren els meus objectius per aquest 2022 (sobreviure, probablement, a l'hivern que em va agafar trista i sola), més que un en concret: llegir més de 12 llibres, un per cada mes. A més a més, tinc els propòsits del 2021 escrits en una entrada en aquest blog, així que els valoraré per poder decidir, de cara a un futur, si vull o si té sentit continuar marcant alguna cosa així.

Primer de tot: 2021. Por aquel entonces estava acabant el doble grau i la veritat és que el traspàs entre tenir la titulació i començar el màster va ser d'allò més discreta, i no va ser fins al cap de gairebé un any que em vaig adonar que "hòstia! he acabat la(les) carrera(s)". No sé pensar en mi com a geòloga o ambientòloga, però suposo que els sis anys de patiment i aquest papelito que diuen que ho soc haurien de valdre en l'actual marc social (on és igual si ets o et sents competent mentre tingui el full firmat pel rei que diu que tinc una carrera). En tot cas, en el context del 2021, aquests eren els meus objectius:

- Llegir més. Recordo pensar que no volia arriscar-me a decidir un nombre de llibres perquè em generava moltíssima frustració saber que en algun moment llegia a totes hores i llavors em veia incapaç de dedicar-hi temps. Recordo que tenia 10 llibres marcats a goodreads, però que evitava mirar la pàgina amb totes les meves forces per tal de no veure el fracàs. I llavors va arribar Noruega, i la soledat, i la meva companya de pis que llegia tot i tant com jo havia fet en el passat, i em feia sentir lleugerament més miserable. Però de fet va ser gràcies a ella (i a un punt de tossudesa i competitivitat) que vaig rearrancar amb la lectura, i em vaig plantar al 2021 amb 8 de 10 llibres llegits, que per mi ja va ser tota una fita. Volia arribar als deu, però vaig tenir covid i un miserable nadal, així que no em sentia prou amb energia per forçar-me a recuperar l'hàbit. Però en tot cas va ser una bona manera de reprendre l'ànim i la il·lusió, i al 2022 em vaig dir a mi mateixa que podria llegir 12 llibres, un per cada mes.

N'he llegit 23. I siguen.

I potser per algú que és com jo era quan tenia 15 anys, 23 llibres no és res excepcional, però per mi és enorme. He descobert que la pressió que em poso a mi mateixa sobre el que llegeixo, o el que hauria de llegir, fa que encara llegeixi menys, i si accepto que l'objectiu al final és llegir, sense que importi el què, ho gaudeixo infinitament més. I gràcies a això he trobat una comunitat que no esperava, i em sento millor amb mi mateixa, i no dubto a llençar-me en les novel·les que es consideren quelcom poc seriós si al final em ressonen les històries. Crec que aquest objectiu (diguem-li, bianual) és la fita de la qual estic més orgullosa.

- Escriure. Bé, al 2021 vaig escriure al NaNoWriMo, fita de la qual també estic superorgullosa. Aquest any, malauradament, he decidit no participar-hi. Però per altra banda (i gràcies a una empenta que no esperava) la segona part de l'objectiu, donar-li vidilla al blog, s'ha complert ara. Així que altre cop, diria que es tracta d'un propòsit bianual.

-Cafè: Vaig marcar-me com a objectiu deixar el cafè, però només puc resoldre que estava tenint un episodi temporal de deliri, i que el cafè em fa feliç, i que m'és igual. Aquesta meta està cancel·lada, enterrada i pobre del qual em qüestioni aquesta decisió.

-Booksup: FET. Simplement, havia de recollir el material a un lloc concret i portar-lo a un altre. Aquest objectiu era fàcil, però és una d'aquelles coses que tens darrere la ment i que et generen angoixa perquè saps que ho has de fer i no trobes el moment o les energies per fer-ho. PERÒ LO HICE. No vaig trigar dos anys, per sort.

-Pintar: aquí he fracassat estrepitosament. Bé, depèn de com ho miris: si és pintar per pintar, sí, he pintat. Però el detall de pintar alguna cosa una vegada al mes, nei nei.

-Estudis: Sincerament, no recordo com me'n vaig ensortir, però tinc dues carreres així que suposo que alguna cosa vaig fer bé.

Veient això el que em ve al cap és que, per una banda, veure com he evolucionat respecte a objectius concretats cert temps enllà realment ajuda a aterrar els canvis que fem. Segurament, si no hagués escrit enlloc que volia escriure i llegir més, o que volia deixar el cafè (ha! mai!), tot i que ho valoraria com a fet en si, no m'hauria adonat del canvi abismal amb tanta evidència. Els propòsits escrits em transporten d'alguna manera a com estava en aquell febrer del 2021, i més enllà dels objectius, m'ajuden a veure com és de diferent el meu escenari ara, com de diferent em sento ara, tot el que he après, i com he crescut. Crec que marcar-se objectius com a excusa de prendre's un moment per veure aquest canvi, aquest creixement (cap a bé o malament), fa que pugui relativitzar les coses i apreciar encara més que me n'he sortit. Per altra banda, em ve al cap que certs objectius no poden ser valorats només anualment. Clarament, si comptem només el 2021, no hagués pogut sentir que aquests objectius tenien gens de sentit. I és per això que crec que en lloc d'aturar-me en l'any, haig de donar-me temps per assolir-ho. Passen massa coses en un any per esperar que sempre tindré les mateixes forces per enfrontar-me a les mateixes coses. Així que els objectius que em marqui d'aquí en endavant (que segurament penjaré per aquí) seran de durada indefinida amb revisió.

Segurament això no és massa important per a ningú, però sincerament, és el meu blog i faig el que vull, així bon vent i barca nova!

Petons, Maraya

7 bears and 1 ghost

 Ahir vaig començar a fer les maletes, i en realitat em va ser molt més fàcil del que pensava; és una mescla entre "m'és igual" i de no emportar-me tantes coses físiques. Fins ara sentia que fer les maletes seria quelcom dolorós i difícil. Tinc la sensació d'emportar-me molt més a l'esquena que el que m'enduc en aquesta bossa, i em vaig sentir una mica ridícula ahir, en mentalitzar-me per tanta estona de fer les maletes i de cop, en fer-les, descobrir que en quinze minuts ja no sabia què més posar-hi. No és com les altres vegades, que marxo amb la sensació d'haver-me d'endur d'aquí la meva identitat, d'haver-me d'endur el meu llibre preferit, les meves pedres (geòloga, ha), aquella llibreta que conté part de mi; aquest cop marxo sentint que formo part d'aquest lloc i que aquests apreciats objectes pertanyen a aquest racó del món que he format. Crec que fa temps que el meu cos ho sap; i jo crec que fa més temps del que vull reconèixer que ho sé també. Quan vaig arribar després de l'estiu gairebé de forma involuntària vaig començar a saltar de l'emoció en retrobar-me amb la meva habitació, on he plorat tant, però també he pogut descansar de tota la merda que desconeixia que tenia. Sento que aquí estic més tranquil·la, més en sintonia amb mi mateixa. Fa temps que no m'hi sentia, així. I em fa gràcia com a vegades me n'oblido d'aquelles coses que em fan sentir bé; ahir no va ser el meu millor dia, diguem-ne, i per poder enfrontar-me a fer les maletes vaig decidir posar trash-music (i no tant trash, temazos de High School Musical també), i posar les llumetes de colors que tinc, i crear-me la meva pròpia festa. Després d'unes quantes cançons amb el volum a tope em va venir al cap "merda". Això necessita context: visc amb sis meravelloses persones (i un fantasma) que han fet aquest primer quadrimestre meravellós i m'han ajudat a suportar el que podria haver sigut una temporada com l'any passat. Totes les habitacions semblen estar completament insonoritzades excepte.... tatarà! Ho heu endevinat. La meva. Entre la meva paret i la del meu company de pis s'hi van oblidar de posar alguna cosa, ja que ell escolta clarament el que faig i jo escolto clarament el que ell fa. És motiu de bromes i complicitat, ja que estem destinats a saber si aquella persona ha tornat a les tantes de la matinada o no o si està tenint una crisi existencial. I d'aquí ve que després d'unes quantes cançons amb el volum a tope em vingués al cap "merda": el meu company de pis. Però com he dit, els meus companys de pis són meravellosos, i aquest en concret, sembla que no està molest pels meus rampells de música de nadal, high school musical, o trash-music en general amb l'altaveu a tope i la meva veu cantant o cridant-ne les lletres. A més, cada cap de setmana fa un pastís.

I parlant de pastissos, hi ha una altra companya amb qui ja he compartit pis l'any passat que fa que el passadís sempre faci olor de canyella. Al principi pensava que no li queia bé (de fet, n'estava bastant convençuda), i com que l'any passat jo tampoc estava superbé (com ja he esmentat), se'm feia molt difícil sobrepassar això, i reconciliar-me amb la idea que no li haig de caure bé a tothom. Però la veritat és que crec que, a la seva manera, també va ser el tipus d'ajuda que necessitava. Crec que no hagués après el que he après de mi sense haver tingut aquest tipus d'espai; a més, és una persona que admiro com a model a seguir, i d'alguna manera això també m'ajuda a trobar certa motivació quan estic pels terres.

N'hi ha una altra que és superdolça i quan no estic en mi elemento sembla que ho sap sense que n'hàgim de parlar, i llavors decideix fer-me companyia, encara que no interactuem, o donar-me menjar (la millor forma de fer-me sentir millor). És un suport que no esperava tenir, i que m'entendreix cada cop que decideix simplement fer-me costat.

N'hi ha una altra que ve aprox del mateix lloc d'on vinc jo, i amb qui connectar ha sigut molt fàcil i especial; la veig més aviat poc, però sempre em fa sentir compresa. Em recorda que puc enviar a la merda allò que no em fa bé, m'ajuda a sortir del meu propi cap quan la culpa em consumeix, i a relativitzar les coses i veure que el problema no sempre soc jo.

N'hi ha una altra que veig encara menys, però que sempre em fa sentir acollida, a qui sé que puc acudir si me la trobo i el que necessito és fer coses. A qui sento que si mostro la soledat que m'acull algun dia, no molesto.

I per últim, n'hi ha una altra que des d'un principi vaig sentir que podia ser qui era. Sento que és l'amiga que fa temps que trobava a faltar, i em pregunto que on ha estat aquests anys. La meva companya de bailes, de confessions, d'il·lusió davant les petites coses (de frustracions, també). Sento com si la conegués de quan tenia quinze anys, i pogués recuperar aquelles coses que he perdut per sentir que per ningú més eren importants. I tot i que a vegades és una mica frustrant (perquè sempre li dic que passi a l'acció i com a "bona amiga de tota la vida", no m'escolta), la balança guanya a favor seu.

Crec que ni triant-los a propòsit, hauria pogut trobar una combinació de gent tan especial. M'agradaria parlar-vos també de los "usuales", aquella gent que tot i no viure amb nosaltres s'han transformat en part imprescindible del nostre cercle. Però ho deixaré per una altra ocasió.

Amb amor a vessar, Maraya

De sucre llustre i l'últim examen

A mesura que s'apropen les dates assenyalades sembla que tot es complica més, que tot és més confús i que aquelles coses que tan bé havia pogut no pensar han decidit aparèixer amb més força quan la meva atenció hauria d'estar única i exclusivament dedicada a l'examen (l'últim, de moment) de la meva vida estudiantil. I potser hauria d'estar contenta i emocionada que aquest camí arriba al seu final, però la veritat és que estic aterrida, la veritat és que l'escenari que se'm planteja d'aquí en endavant em dona vertigen. Si pogués, seria estudiant per sempre.

Avui la neu s'ha dignat a aparèixer, i això em fa trobar certa motivació en aixecar-me (ja que aquests últims dies la foscor ha fet de les seves i llevar-me s'ha convertit en un cometido d'allò més difícil). Veure per la finestra tot cobert per aquesta capa com de sucre llustre em sorprèn sempre cap a bé; recordo que l'any passat no m'acostumava a veure un paisatge tan blanc per la finestra, tot i que fes mesos que la neu s'havia instal·lat als carrers. És un fenomen al qual no em vull acostumar i deixar de veure aquest quelcom especial que té la neu i el silenci que crea el fred. En part també per això no vull marxar d'aquí, ara, tal com està la ciutat, tal com estic jo, tal com estàs tu, tal com estem, totes. No sé si hi haurà un dia que senti que estigui preparada per marxar.

Només (et) demano que quan torni la neu segueixi aquí, i que jo pugui tornar a ser qui he descobert, i pugui tornar a sentir que mirar per la finestra ja és suficient per alegrar-me el dia.

Con cariño, Maraya

EL CAFÈ!

Fa molt de temps algú em va dir que beure cafè era per persones dèbils, i tot i que segurament en un comentari aïllat pugui semblar una broma, jo m'ho vaig prendre a la valenta. Em va fer mal, perquè necessitava el cafè per poder llevar-me cada dia quan tenia quinze anys. No només per la part purament química (que no dubto que tenia els seus efectes), sinó perquè era el que m'aixecava als matins. Havia d'enfrontar-me a què la vida seguia per molt que sentís que vivia submergida en aquesta bombolla onírica en la qual tu estaves de viatge (un viatge molt llarg) i en algun moment tornaries. Per molt que això fos la gran mentida.

Em fa mal de la mateixa manera quan se m'acusa de no ser Gryffindor perquè d'entrada potser no semblo la persona més valenta. I llavors em pregunto si és que la gent no valora la valentia en les petites coses, les que tothom ha de sobrepassar en el dia a dia, i perquè aquesta valentia sembla ser menys vàlida o reconeguda que la més tòpicament obvia. Sento que he vist moltes vegades gent sobrepassar les seves pors amb el simple fet d'apropar-se algú i parlar-li, dir que no davant d'allò que no volen, ser honestes amb si mateixes, aixecar-se en els dies que no sents que puguis fer-ho. Amb ajuda o sense; crec que la valentia alimentada per l'amistat, una xarxa de seguretat, l'estima, és igual de vàlida, tot i que estigui emmascarada sota l'etiqueta de "fàcil".

Relaciono el cafè amb estar bé, i si això és un crim, que me arresten (no seria una novetat). Relaciono el cafè amb sobreviure, amb l'escalfor dels rajos de sol, amb els matins a Barcelona quan la ciutat s'està despertant. Relaciono el cafè amb els riures de les meves amigues, amb l'excusa de trobar-nos perquè ens ve de gust, però dir que anem a fer un cafè sembla més fàcil, amb la meva mare i el que podríem haver compartit.

Canvi radical de tema: de quan la música està inherentment lligada al que vius.

Últimament, analitzo molt la música que escolto perquè m'he rodejat de gent per les quals la música és important. I m'he adonat que soc incapaç de deslligar la música de les persones amb les quals les relaciono, dels moments en què les he viscut, dels pensaments que em rondaven quan escoltava cançons una vegada i una altra. Em fa gràcia veure com n'hi ha que tornen a la meva vida i prenen un nou significat, tot i que mai es desfan d'aquelles primeres impressions. Però també em fa por. Hi ha música que gaudeixo que tinc por que es transformin en una ferida per amb qui les relaciono. I hi ha grups que eren el meu safe space que em fa la sensació que aviat em faran més mal del que m'agradaria.

En tot cas. Hi ha cançons que van venir a la meva vida perquè si i que les relaciono únicament amb mi, que em fan gràcia per la seva naturalesa random. Aquí us en deixo una, i me'n torno al fake studying.

Amics, Tiets i Coneguts - The Tyets i Els Amics de les Arts

Adéuuuuuuuuuu, Maraya

crec incondicionalment en tu

Sento que m'estic aferrant a una esperança enverinada. Sento que estic esforçant-me per explicar per què em faries mal d'aquesta manera, penso en les raons que et porten a no poder evitar-ho, em capfico en com fer-te sentir menys culpable perquè hi hagi espai per estar bé. Però a vegades els teus actes fan que em pregunti si m'estic autoenganyant, si les inseguretats que estic ignorant tan bé aquest últim mes són, en realitat, basades en la realitat. I quan aquest pensament creua la ment m'esforço altre cop per defugir-lo, per aferrar-me al que sé que m'has dit i no al que interpreto a través del que fas. Decideixo activament creure en tu. Però la incondicionalitat és una cosa que va en contra del que penso.

La incondicionalitat és el que m'ha portat, a vegades, a què gent em tracti com els dona la gana, que s'aprofitin de mi, que em facin mal, i que sempre tingui la sensació de perdonar el maltractament, de desviar la mirada a les evidències, i de topar-me una vegada i una altra amb les mateixes pedres.

Crec incondicionalment en la teva bondat, crec incondicionalment en què la teva intenció no és fer-me mal, crec incondicionalment que estàs aterrit de fer-ho i que, per tant, és millor ni tan sols tenir l'oportunitat. És un tipus d'incondicionalitat que estic disposada a acceptar, i que em porten a pensar que pot ser diferent, però tinc por d'estar construint esperances sobre un mar de metzina.

Aquests dies he retornat a qui era al cau, i m'he trobat a faltar. M'agradaria poder ser totes les versions de mi alhora, i no haver de sentir que escollir-ne una és renunciar a l'altra.

Maraya

Thoughts of a bird

 Aquest és el primer conte que vaig escriure en anglès que vaig fer públic en un concurs. Avui, no sé ben bé perquè, me n'he recordat, i he pensat en compartir-lo per aquí:

"Looking down at the ground was terrifying. It was too far. The slightest breeze made me shake, and it wobbled the thin wire that was holding me, marking the difference between a life of security and the most uncertain future: the fall. What would await me if I jumped into the unknown? There, in the height of my position, I was safe, but I didn’t feel I was living. All I could see was the darkness below me, but it was appealing. Just as the trees look for the sky and the depths of the earth, I wanted to know more of the world. I could even listen to it, taste it in my beak, feel it between my feathers. It was just one little, tiny, leap. And I would be there. I swayed a little, maybe for the last time. Who knows if I would miss my wire and my wind.  But I had made up my mind. I left myself fall to the great and endless adventure. And I flew far away."

Studying, Maraya

Un conte del confinament

Un conte del confinament:

La quietud más deliciosa se encuentra en aquellos momentos donde la solitud se convierte en un tesoro, donde la mente forma conexiones hacia un único propósito, donde la abstracción es tal que hasta el constante no-silencio que nos persigue, desaparece.

Y ese momento lo encuentro en el placer de doblar a la perfección las páginas del papel, en el gozo que me da el fruncir de mis manos al plegar las esquinas, las caras, y crear algo nuevo.

En esos momentos mi postura, mi mente y mi hacer se asemejan a una orquestra acompasada que deleita el oído: los violines entonan llantos melódicos, los bajos retumban en el corazón de los oyentes y una tímida flauta se abre paso, humildemente, entre semejante despliegue de armonías.

De golpe alguien desafina. Me quedo atascada en un pliegue final perezoso y caprichoso que no quiere dejarse manejar por mis manos, que se confunden un momento.

Pero la magia de una orquesta es que es acompañada, por los demás instrumentos, pero también por la emoción del momento. Así que después de un breve – pero crítico – instante de inseguridad, el papel se doblega ante mí y encarna la hermosa figura de un lobo. De papel oscuro y corazón tierno.

Me levanto de la mesa, el silencio ya no sigue ahí. Tomo el pequeño, delicado y feroz lobo entre mis manos y me dirijo a la estantería, a la altura de mi medalla del concurso de origami. La tercera, siempre, y entre mis libros favoritos, Orgullo y Prejuicio y La mecánica del corazón. Ahí se encuentra el carpesano que contiene mi gran colección de conciertos de orquestra en formato papel.

Amb una mica de ressaca, Maraya

Avui no me'n puc oblidar

En un dia com avui no puc evitar pensar en tu (malgrat que preferís no fer-ho) per dues principals raons: el que aquest dia commemora i perquè avui fas anys. I tot i que vulgui oblidar-me'n sembla que estarà gravat en mi per sempre.

25 de novembre, dia contra la violència envers les dones. Em sembla curiós que no reconegués degudament aquest dia fins després que marxessis de la meva vida. Fins llavors el 25 de novembre era un dia per celebrar-te a tu, per cuidar-te, per donar-te amor. I ara celebro que tot i a cegues vaig posar fi al que compartíem, celebro que, tot i que no em vaig adonar en cap moment de la quantitat de raons que tenia per marxar (i tot i pensar-me superconscient dels micromasclismes i els no tant micro), vaig marxar. Vaig fer-ho fruit de la confusió, fruit de veure que hi havia gent que em feia sentir menys miserable tot i no ser un pilar en la meva vida, però en cap moment li vaig posar aquestes paraules. En aquell moment, vaig marxar per la saturació. Bé, si som honestes, no vaig ni tan sols marxar; però a efectes pràctics vaig posar punt final al nostre sofriment. Perquè sé que tu tampoc estaves bé amb el que compartíem.

Però en un dia com avui em vull permetre posar èmfasi en el que avui representa, i no en les justificacions que pugui posar-li als teus actes. Sé que mai llegiràs això, i també em dona una mica de pau, perquè ja em vaig enfrontar a haver de dir-te que en els últims 4 anys la teva figura s'havia transformat en un monstre en la meva ment. I en dir-t'ho també vaig poder veure més enllà. Però no és d'això del que vull parlar.

Ni tan sols sé del que vull parlar, però sé que se'm fa tremendament injust que jo no pugui oblidar-me del teu aniversari, perquè coincideix amb el dia que celebra la lluita que, en part, vaig lliurar contra tu; i, en canvi, estic segura que tu has pogut oblidar certes dates amb la facilitat de qui oblida a qui li va deixar un bolígraf. No puc oblidar-me'n de la vergonya, tampoc, de pensar que vaig caure en allò que presumia que no cauria; però pensar que puc escapar-me d'una violència estructural i sistemàtica és pensar massa de mi (i ho sé ara). No puc oblidar-me'n de la vergonya de pensar que en algun moment vaig obviar que en un dia com avui celebrem la lluita de totes les que hem patit, i llavors el 25 de novembre era només, només, el teu aniversari.

És estrany perquè tot i que sé que segurament podria posar nom a moltes coses que van passar entre nosaltres (i no noms bonics) no vull fer-ho. Ho sé, ho intueixo; no necessito desgranar-ho. No puc fer-ho. Perquè llavors continuar d'aquí en endavant se'm farà encara més difícil.

Te'n vaig dir alguns, i crec que van ser els justos i suficients, i així i tot, em vaig sentir culpable per posar-te aquest pes sobre les esquenes. Culpable. Com si el fet que jo t'hagués de fer confrontar el que m'ha provocat, i fet patir, el que vam compartir, em convertís a mi en el monstre. I és una merda. Em pregunto, si després de mig any, les meves paraules encara et pugnen, o te n'has pogut oblidar igual de fàcil que de les altres coses, quan per mi marca un abans i un després en les meves vivències, quan les conseqüències fan que MAI pugui oblidar-me'n. Quan jo haig de viure cada dia amb la por que mai pugui compartir en la intimitat res fàcilment, com si estigués trencada de fàbrica.

Jo no puc oblidar-me'n que avui és el dia contra la violència envers les dones, i que malauradament el teu aniversari cau en el mateix dia. Però viuré cada any celebrant i alegrant-me que no estic sola, que me'n vaig anar, i que el que jo comparteixi amb les meves germanes i dones que estimo pot fer que tinguin les eines per marxar si ho necessiten.

Visca la lluita feminista,

Maraya

Ella era la Muerte

 Aquí deixo un conte que vaig escriure relativament fa poc, no recordo exactament perquè. No dormir està fent que em costi escriure; però ho aconseguirem! Aprofito per saludar a qualsevol persona que es pren la molèstia de llegir totes aquestes coses randoms (i a les persones que conec que sé que ho fan, us ho agraeixo infinit). 

"De todas las veces que tuvo que sesgar una vida, hubo solo dos en las que titubeó y demoró su tarea, lidiando con las consecuencias que todo esto le supuso en su momento. En ambas ocasiones lo acabó haciendo a regañadientes, pero por motivos tan sumamente diferentes que, después de tantos milenios, incluso se sorprendió a sí misma.

Ella era la Muerte. El final personificado, así, con mayúsculas, su nombre, otorgado por aquellos que la temían e intentaban rehuirla. Ella era la Muerte, lo era, y como tal, su papel se había convertido en algo tan monótono como para los humanos respirar. Ella lo era, y había dejado de preocuparse por algo más que no fueran las cuentas: las personas habían dejado de tener una identidad, y habían pasado a ser números, después de tantos miles de años de trabajo tedioso. Ella lo era, y la eternidad la había insensibilizado: los gritos de desesperación eran un rumor sutil, como los pájaros que cantaban enmascarados por la ajetreada rutina; los sollozos y lágrimas eran fácilmente obviados cómo el rocío evaporándose bajo los primeros rayos de sol; y el vacío que cualquier ser vivo dejaba atrás, era rápidamente ocupado bajo sus ojos. Bajo los ojos de la Muerte, para la cual la vida de un humano no duraba más que un suspiro.

Pero en dos ocasiones, se le hizo inasumible.

La primera, fue por despecho. Durante años siguió un rastro de sangre incontable dejado por el más despreciable de los seres. Tanto, que hasta Muerte se estremecía, ante el horror, la indiferencia y la falta de remordimiento. Nunca se había quejado de su trabajo. Hasta que un final tranquilo y sosegado le llegaba a este individuo, quien no lo merecía, a quien gustosamente se hubiese llevado en cualquier circunstancia un poco más violenta, más agria, que no en la más cómoda de las camas, junto a todos aquellos a quienes, injustamente, había podido amar y por quien había podido ser amado.

Así que Muerte se negó. Se negó a llevárselo en paz, se negó a sostener su mano y advertir aquella alma que supuraba fealdad. La injusticia de lo sucedido y su férrea voluntad de hacerle pagar una ínfima parte de lo que había provocado, lograron que cambiara el curso de los acontecimientos. No se lo llevó esa noche.

En cambio, esperó. Pacientemente, sin desatender sus otras responsabilidades. Hasta que el momento deseado llegó pocos años más tarde, donde la madre de una de sus víctimas irrumpió en su morada y dio rienda a su imaginación más sangrienta. Su final, su muerte, duró horas. Muerte se regocijó y se detuvo más de lo necesario a admirar la obra de aquella furia, cuyo primer objetivo fue clavar un cuchillo en los testículos de aquel hombre que había abusado hasta destruir a su hija.

Solo entonces, hasta que ya no podía aferrarse a la vida ni un momento más (y también porque la conciencia de aquel hombre se había perdido, y ni el dolor ya podía hacerle sufrir), solo entonces, se lo llevó.

Pero la segunda vez, la que ahora le atañía, fue fruto de algo completamente distinto.

La Muerte se enamoró de una historia. La mía. Y en lugar de llevarme al mismo mundo que aquellos que durante tantos miles de años se había llevado, me hizo su compañera. Y ahora soy yo lo último que ves antes de que tu reloj marque cero y el tiempo en este mundo se te acabe."

Amb ganes de dormir bé per un dia, Maraya

La rata que soñaba en B7

 Avui és un d'aquells dies que em costa que surti res sincer de les meves paraules escrites. Així que enlloc de mirar-me la pàgina en blanc i estressar-me per això, us deixo un escrit del meu jo del passat.

"Lo peor es que a pesar de encantarme la música jazz, siempre me echan de los establecimientos. Estos humanos son muy maleducados; te patalean y gritan y te echan dando voces, y encima después se atreven a cerrar los locales atribuyéndote a ti la culpa, que solo querías mirar un concierto de jazz. Ni cortos ni perezosos inventan todo tipo de trampas y trucos para intentar atraparnos, y lo cierto es que he perdido numerosos amigos, inocentes la mayoría, (porque siempre hay algún que otro mequetrefe en todo grupo de amigos), que han sufrido muertes brutales, crueles y sangrientas. Oh, claro, pero luego si eres como nosotros eres una persona rastrera, desconsiderada y poco empática, cuando la realidad es que lo único a lo que nos limitamos es a intentar sobrevivir.

Y en sobrevivir no entran caprichos, así que después de tres o cuatro veces de estar al borde de la muerte por colarme en bares de música en directo, he desistido. Mi sueño de ser músico de jazz electrónico se ha ido al garete, esfumado, pisoteado como la basura que comí ayer.

En ocasiones estos humanos no son tan malvados, e incluso tocan guitarras y guitarritas por las calles, y en general no se acercan a mí. Pero luego hay algunos imbéciles que se atreven, en la calle, MI CASA, a perseguirme y darme con palos, como si hubiera hecho algo más que mantener la distancia, buscar comida o intentar disfrutar de cuatro notas mal rasgadas en una ajada guitarra de segunda mano que gime y solloza tristemente.

Lo que daría por escuchar un buen solo de trompeta, un profundo saxofón, o el intenso frenesí de unas notas punzadas en un contrabajo tallado en madera oscura. Eso sería el clímax de mi dulce y pequeña vida, la miel en la boca, éxtasis para mis oídos en forma de melodía.

Lo que daría."

I quan torni parlaré de tu

 Quan torni, no sabré no parlar de tu. I de tu, i tu. I de nosaltres, i del que hem estat construint en aquest racó del món. De les lluites que compartim i la xarxa que hem creat. No sabré parlar de qui sóc sense esmentar el que he viscut; quan torni, seré una persona tant diferent que em fa por perdre'm. Estic orgullosa de les coses que he descobert, de com em miro els meus dies, de l'espai que em dono i com he aconseguit refer-me. Estic orgullosa d'haver posat el temps i els esforços on els he posat, i on els he deixat de posar. Estic satisfeta havent prioritzat aquestes coses sense haver traït el que pensava. Estic contenta de cuidar-me, a través de vincles, menjar i balls. 

I quan torni no sabré de què parlar-los, perquè sento que en aquest meset i mig he viscut tota una vida. Se m'ha fet eternament llarg (i he gaudit aquesta dilatació del temps) i ara m'angoixo al pensar en el que em queda. I que m'hauré d'enfrontar a haver de posar paraules a totes aquests màgics instants que he viscut en la distància, mentre el que voldria seria quedar-me. També hi ha un de gelosia, en el que vull que aquestes imatges es quedin amb mi, i potser no compartir-les, com si fossin un regal personal que saps que no tindrà el mateix valor pels altres. Ni tant sols crec que pugui formular-ho de manera que les persones amb qui no he contactat ho puguin entendre. És una d'aquelles coses que s'entenen sense paraules; potser el meu somriure al parlar de tu, i de tu i tu, i de nosaltres i el que hem construït ja els serà suficient per copsar una ínfima part del que significa per mi.

Però sé que acabaré parlant de tu. I de tu, i tu. I de nosaltres i el que estem construint, perquè forma part de la meva identitat, no com quan tenia la porta tancada perquè volia aferrar-me a aquella persona que era a casa, sense saber que també patia. I al obrir-la, he deixat que la llum, la neu i el riure, i l'estima, el carinyo, i la sorpresa, entrin. 

Parlaré de tu, i de tu i tu, i de nosaltres i el que estem construint, i en parlaré ben alt perquè ja no sé ser sense vosaltres, i perquè materialitzar-ho en paraules farà que us quedeu amb mi aquest Nadal menys fred.

Us estimo, Maraya

Las de la intuición

 Parlem de la intuïció, definida com a:

intuïció

Partició sil·làbica: in_tu_ï_ci_ó

Etimologia: del ll. intuitio, -ōnis ‘imatge reflectida per un mirall, mirada atenta’ 1a font: 1803, DEst.

femení

1. Acció d’intuir;

2. Rapidesa i seguretat de judici.

De forma natural ens hauríem de preguntar llavors que redimonis significa intuir:

intuir

Partició sil·làbica: in_tu_ir

Etimologia: del ll. intuēri ‘mirar atentament’, der. de tuēri ‘protegir’ 1a font: c. 1900

verb transitiu

1. Preveure clarament la veritat d’una cosa encara no realment manifestada. Pel que em dius, intueixo que no vindràs.

2. FILOSOFIA i PSICOLOGIA Conèixer per intuïció.

 

Preveure clarament la veritat d'una cosa encara no realment manifestada. Vull fer èmfasi en el "clarament", i en l'anterior entrada "rapidesa i seguretat de judici". Fins ara per mi la intuïció s'ha relacionat molt amb aquesta sensació d'incomoditat, de no tenir-les totes, d'inseguretat; hi ha alguna cosa que no rutlla, que no té sentit en el marc lògic del teu pensament o en els actes que veus dia a dia. Allò que representa que ha de simbolitzar certa cosa té un regust amarg, com si t'estiguessin venent un núvol de sucre fet de sal: té la mateixa forma i consistència, però no té el gust que ha de tenir (mai he vist un núvol de sal, però pel propòsit d'aquest escrit farem veure que té la mateixa pinta). El problema ve quan no saps realment a què té gust un núvol de sucre, i encara que te'l donessin no els reconeixeries. La intuïció, per mi, juga una mica amb això. Si el teu cap està entestat en fer-te creure que una cosa no acaba de ser com es diu que és (posem per cas, notes un comportament estrany en algú que t'assegura que no està passant res), és igual que racionalment entenguis que hi ha mil i una raons per les quals això pot passar, que la teva intuïció et farà creure que aquest és el problema. I seguir la teva intuïció (sobretot, quan és encertada) és una sensació molt satisfactòria. Per mi se sent com no anar contra el que sento en el meu estómac que està bé. 

Però sé que és una sensació que a vegades està esbiaixada degut a com estic. A l'autoestima, principalment. Sovint la meva intuïció em dirà que aquella persona està enfadada amb mi, que les paraules "t'estimo" que algú ha dit no són del tot veritat, que aquella cosa que no va anar bé (malgrat estar rodejada de mil d'altres que sí) és la que defineix el meu valor. I en aquests casos estar en lo cierto és infinitament més dolorós.

Suposo que es tracta d'entrenar la teva intuïció, de discernir entre aquelles coses que tenen una base real i aquelles que venen alimentades només pels escenaris que la teva (gran!)  imaginació inventa. I també en si hi ha motius reals per no dipositar la confiança en aquella persona que et diu que està bé (que ojo, també pot ser que no ho pugui o vulgui compartir), i que t'estima; així com potser fer un pas enrere i veure quines petites batalles vas guanyant cada dia. 

Evidentment, m'agrada la sensació de "HA! Tenia raó!" de quan la teva intuïció acaba essent una realitat, perquè és com tenir un superpoder validat. I sí que crec que ara em puc fiar més dels camins pel que va la meva ment sense haver de preocupar-me per si estic assignant motius i significats que no són a paraules i actes d'altres persones. Ara opto per preguntar, i sembla que de moment va bé. Al final crec que la intuïció també tracta de saber llegir interaccions i normes no escrites que gairebé mai són compartides de la mateixa manera amb tothom (ja sigui per el lloc on has crescut, el com has crescut, amb qui has crescut i el que has viscut). Per tant, m'estalvio molta més feina preguntant directament els meus dubtes que interpretant paraules a mitges quan el context és tant extens que mai podria arribar a entendre-les. 

Bueno. Fins aquí això. Dubtar de la teva pròpia intuïció fa mal, i estic contenta de pensar que me n'estic curant una mica.

PD: he recordat que quan tenia 16 anys al meu institut tenien un blog on tothom havia d'escriure com a mínim 6 vegades (crec). Jo vaig escriure 12 perquè "escriptora" i "empollona" eren els meus únics trets de personalitat característics XD. En tot cas, me'ls he estat mirant i en un PARLO DE NÚVOLS DE SUCRE. Oi que és fantàstic? La màgia d'aquestes coses em meravella i em fa gaudir més els dies. 

Màgicament, Maraya

Restos de un arroz quemado

Us comparteixo un conte molt especial per a mi, que vaig escriure durant el confinament, i que parla d'una escena que tinc ben gravada a la memòria; en realitat segurament aquest record s'ha desdibuixat i poc s'assembla al que va passar realment, però en la ment del meu jo infant va tenir prou impacte per transformar una escena quotidiana condemnada al oblit en un retall especial d'una persona que cada dia trobo a faltar. Com es diu en el meu llibre preferit, Bitterblue:

“But that's how memory works," Bitterblue said quietly. "Things disappear without your permission, then come back again without your permission." And sometimes they came back incomplete and warped.”

A leer se ha dicho:

De las primeras experiencias conscientes cocinando recuerdo bien poco: una cocina algo eterna, unos azulejos característicos, y el olor a quemado. Sin embargo haré un esfuerzo para que mi nublada memoria haga una imagen lo más fiel posible a aquel momento.

De hecho, no fue mi primera experiencia, pero si fue la primera con mi madre. Por eso fue especial, para las dos, creo. Mi padre ya me había nombrado pinche de cocina en su casa, los días de paella, pero con mi madre siempre había sido más difícil, puesto que yo me pasaba las tardes jugando sola con mis muñecas (parece ser que tenía un gran mundo interior e imaginación, pero no era porque fuera una niña solitaria)

"¿Quieres cocinar la receta de arroz blanco de la mama?"

Esa receta, me dijo, la había aprendido de mi padre, y era de las pocas veces que le oía hablar de él, y de algo sobre ellos dos, juntos. Eso inició el cometido, la curiosidad de esa misteriosa tarea y la emoción de ser conocedora, al fin, de algo tan alabado como una "receta", lo que en mi opinión ya te daba el rango de cocinera experta. Era como poseer un secreto y deslumbrar a los demás con este, sin que dejara de ser un secreto. Además para mi era el tipo de conocimiento más antiguo.

Cuando vivía en Barcelona el mundo era mucho más grande, capaz también por mi diminuto tamaño de 5 o 6 años. Correos era el centro de mis días, puesto que mi padre vivía a un lado, y mi madre al otro, de Vía Laietana. Nuestro piso era una mezcla de paredes azules (alguna pintarrajeadas por mi con rotulador), un suelo con un mosaico típico barceloní, y mi habitación era mi madriguera personal. La habitación de mi madre estaba repleta de estrellas y lunas en las paredes, y los colores morados, lila y azul marino predominaban por todas partes. Recuerdo todo el piso como un lugar místico y mágico.

La cocina se transformó entonces en nuestro taller de pociones, y mi madre y yo, en dos poderosas brujas hechizando un caldero.

Lo más importante era el primer paso, pues se debía dorar el arroz (un vasito por persona) en aceite, antes de echarle el agua. Aquí es cuando yo más sufría, porque la amenaza de que el arroz se quemase se cernía sobre mi como una gran sombra. Sin embargo, con una nunca antes vista paciencia sobrehumana, conseguí, sin dejar de mezclar, que el arroz quedase bien doradito y no se quemase ni un grano. Lo siguiente, fue echar el agua. ¡Tres veces la medida de arroz, muy importante! Así que como fiel aprendiz medí (no sin cierta dificultad) los seis vasitos de agua, y los eché, creo, con bastante torpeza, puesto que echamos medio de más por los restos caídos por la encimera.

El último paso y el más difícil, fue esperar. Abandonamos nuestra sala de experimentos para esperar, cómodamente, en el salón. De aquello recuerdo más bien poco, probablemente pusimos la televisión, y yo miré los dibujos (solo los del Super 3, pues ignoraba que hubiesen otros en cualquier otra cadena). Lo que sí sé con certeza es que la espera era eterna. Yo ya había agotado mis reservas de paciencia en remover el arroz, y si ese momento había sido más lento de lo normal, la espera a que estuviera listo, mezclada con el hambre que crecía en mi interior, hicieron que no pudiese mantenerme quieta. Ahora a mi habitación, ahora al baño, ahora a ojear la cocina por si todo iba bien, de vuelta al comedor, pasear por mi habitación, otra vez, por si había cambiado, de vuelta al comedor. Mi madre seguro que pasó ese momento sentada tranquila y harmoniosamente en el comedor, muy probablemente fumando, cosa que yo, ya entonces, no aprobaba, pero no entendía. Pero de golpe, el tiempo se aceleró mucho más de lo normal.

Nuestra poción más especial echaba un olor pestilente a quemado, así que corrimos hacia nuestra sala de pociones, y mi madre, como bruja experta, entró con las manos en la cabeza.

-          ¡Oh no! – lo que debían ser las palabras del hechizo.

Y prosiguió a sacar del fuego la olla con prisa.

La magia de todo aquello se fue esfumando a medida que el humo salía de nuestro falso caldero. Como si fuera una alfombra, la base de la olla tenía todo de granitos negros pegados a ella, y el arroz que no se había quemado seguía teniendo un sabor a humo que era difícilmente soportable.

Mi primer hechizo había sido un completo desastre. Pero mi sensación fue, sinceramente, de no entender nada. Era como si la cocina fuese una especialidad de la magia demasiado avanzada para mí, un tipo de sortilegios que dominaría cuando fuese mayor (porque por aquel entonces pensaba que la gente, por el hecho de hacerse mayor, ya era conocedora de las especialidades de la cocina).

Para mi madre creo que fue más triste. Al menos, eso me pareció. Me pareció que estaba avergonzada. En ese momento no lo entendí, pero creo que le gustaba mucho cocinar. Sin embargo, no lo hacía, o al menos, no tanto como querría. Años más tarde dedicó muchísimas horas a ello, para poder cuidarse, y empleó toda su magia en auténticas maravillas, pero aquel arroz quemado fue la anécdota que nos siguió durante mucho tiempo, más tarde, como un recuerdo feliz, divertido, y un tanto catastrófico.

Con cariño, Maraya

Primer de tot, estic bé!

Hi ha coses que últimament no vull escriure, perquè materialitzar-les sobre el paper les fa més reals; donar-los forma els dona poder, les converteix en quelcom que no puc deixar de pensar fins a fer-hi alguna cosa. Crec que projecto cap a fora que soc una persona pacient, però en el meu cap només puc recordar la meva família, quan jo mesurava al voltant d'un metre, considerant-me una persona superimpacient. I crec que això no ha canviat, senzillament he pogut lidiar amb la frustració i he intentat no donar voltes a coses que se m'escapaven de les mans. Spoiler: moltes vegades he fallat estrepitosament en l'intent. També se'm dona molt malament guardar aquestes coses per mi; quan m'adono d'alguna cosa referent a mi, al que sento, al que vull o al que em fa mal, soc incapaç d'actuar de forma habitual, i punt. I potser compartir-ho ho fa millor, però hi ha vegades que aquest espai no existeix.

Li estic donant voltes a això com si fos important, perquè, com he dit, hi ha coses que no vull escriure. I això fa que senti que m'estic mentint a mi mateixa, i que en el moment que comenci a escriure-hi ja no hi haurà marxa enrere; m'hauré descobert.

Fins i tot ara és una mica una mentida; sé que l'embolic hi és i senzillament decideixo obviar-lo. Sé que creix cada dia a prop meu i que s'acosta el moment que hauré de fer-hi alguna cosa, que hauré de desentranyar què vol dir, com canvia el meu escenari, i la veritat és que l'únic que vull fer és suspendre'm per sempre en aquest moment, en l'ara, en el que les paraules no parlades no fan mal, i l'emoció està a flor de pell, però no implica cap perill. Aquest moment en el qual no tinc expectatives i rebo tot amb el cor obert, i no vull, gens, tornar a tenir les il·lusions trencades. Fins ara pensava que no tenir expectatives per mi es traduïa en esperar-me el pitjor, però m'he trobat en aquest "sweet spot" en el que no esperar s'ha convertit en la garantia perfecta que tot el que vingui de bo serà molt més especial.

Això deu ser una de les entrades més caòtiques que he escrit, perquè altre cop, estic intentant desviar la meva ment cap a allò que no farà mal. Les paraules flueixen de forma més natural i fàcil quan exposo la veritat, quan ensenyo les meves entranyes, quan escrit per necessitat de treure. I ara estic intentant no deixar que això caigui en cascada i arrasi amb els febles fonaments que he estat construint. Una autoestima que balla sobre la corda fluixa, i que a vegades fingeixo que me la crec. Només estic esperant el moment en què al meu voltant la gent em descobreixi de veritat i trobin aquest quelcom que els allunyarà. Sigui important o no.

Estic bé, de veritat. A vegades això ha de sortir perquè no se'm quedi a dins. Aquí us deixo una cançó.

Maraya

Conte del passat: Yo soy la magia que se escapa del escenario.

 Vull recuperar aquest escrit perquè tot i que la història es va quedar a mitges, recordo que vaig gaudir molt escrivint-la i és un d'aquells projectes (com mil d'altres) que tinc i que no acabo, però que mai perdo l'esperança que en algun moment tornaré a connectar-hi i voler endinsar-m'hi. Aquest escrit el vaig fer per un exercici del curs d'escriptura en el qual havíem d'escriure la mateixa escena des de dos punts de vista diferents. És una història que portava escrivint des de feia temps, la qual compta amb una llegenda que em va dir un antic company de l'institut (crèdits al Gneis). Tenia 15 anys, i llegia qualsevol cosa que se'm posés davant. És una història una mica ¿cursi? però de totes maneres continuo recordant-la amb molt de carinyo, per molt que el temps faci que em doni una mica de cringe al llegir segons quines coses. Aquesta història va sorgir del fet que a la revista de l'institut vaig voler fer una entrevista a un mag (si, quien lo hubiese dicho) i em va portar a l'ACAI, l'Associació Catalana d'Aficionats a l'Il·lusionisme; o com jo li dic, la Guarida de la Magia. L'experiència va ser d'allò més surrealista tenint en compte que LITERALMENT ESTAVA ANANT A L'ASSOCIACIÓ DE MAGS DE BARCELONA. En fin, un sueño hecho realidad, i el lloc, de ensueño. Bueno, me callo ya, a leer se ha dicho:

“Hay cartas rojas y cartas negras. Las cartas rojas simbolizan el día y las negras, la noche. Hay 52 cartas en total, que son el número de semanas que hay en un año. Además, cada palo tiene trece números, que son los ciclos lunares que se completan en un año, y si cuentas cada una de las figuras, los reyes, las reinas y las jotas, suman doce, que corresponden a los doce meses. Los tréboles, las picas, los corazones y los diamantes son, cada uno, una estación del año. El trébol simboliza el otoño, la pica es el invierno, el corazón es la primavera y el diamante es el verano. Y ahora viene lo más sorprendente: si sumas todos y cada uno de los valores de la baraja suman 364; si añades el primer comodín, suman 365, que son los días del año; y si le sumas el segundo comodín, suman 366, que son los días de un año de traspaso.”

"Yo sabía quién era Jean Sparks cuando estuve por primera vez entre sus manos. Yo sé quién es. Yo sé quién será. Yo lo sé todo sobre él: soy su confidente, su amante y su amiga. Soy todo por lo que él jamás ha luchado. Fui, soy y seré siempre, su carta más preciada. Por eso no estoy intranquila al esperarlo aquí, sola. No. Porque sé que tú vendrás con él, dentro de muy poco, de hecho. Que entrarás a su lado por esa puerta de cristal y madera que gime al abrirse por los años y las personas y los amores que han pasado por ella; sonará la campana de la entrada. Sé que te pararás debajo de mí, como la primera vez que me viste; que me mirarás con recelo y desconfianza, y que le preguntarás a Jean “¿Cómo hiciste el truco?”. Él sonreirá, estoy segura. Porque estos últimos días esa sonrisa se ha acomodado en sus labios, se siente a gusto y Jean también. Sé que es así. Pero sin embargo no te contará su secreto, porque él es un buen mago, y un buen mago jamás revela sus secretos. Y él tiene muchos. ¿Lo sabes tú? Subirás a una silla, mosqueada, porque Jean no querrá despegarme, porque Jean lo que querrá es ver cómo lo haces tú. Estarás con el ceño fruncido, porque crees ser consciente de que se ríe de ti. Pero no es así. Sé que no es así. Él sonríe porque le gusta estar contigo, y aunque no lo demuestre, últimamente se ha descuidado de esconderlo. Ya no roba tanto. Pero no dejará de hacerlo. Me rozarás con tus dedos fríos del invierno y me desengancharás con cuidado, porque te dará miedo que aparezca el secreto del truco, que a pesar de que preguntes no querrás saber. Yo, con un suspirito, bajaré del cielo inmaculado, de la cruda blancura del techo, y reposaré en tus dedos hasta que Jean decida decirlo. Tú negarás. Él insistirá. Me mirarás ruborizada, tímida, confusa y asustada.

Porque él jamás dejará de robar. Pero quizá lo que robe es algo que guardas dentro del cofre que es tu pecho.

Yo sé quién era Jean Sparks. Yo sé quien es cuando en su bolsillo soy testigo de uno de sus robos habituales. Yo sabré quién será al dormir las noches sin luna.  Yo lo sé todo sobre él: soy su confidente, su amante y su amiga. Soy todo por lo que él jamás ha luchado. Fui, soy y seré siempre, su carta más preciada. El dos de picas.

♠  ♠  ♠

Entré por la puerta sintiendo cómo mi euforia crecía al estar más cerca de respuestas. Se había convertido en una cuestión personal. Quería saber qué ocurría con la baraja de Jean y el libro de Tom. Necesitaba saberlo.

Así que me adelanté y caminé con paso apresurado hasta debajo de la carta pegada en el techo. Seguía igual que siempre, sola entre la nada. Había estado dudando sobre si la carta permanecería pegada desde el día en que Jean la dejó, pero por lo visto había realizado el truco a la perfección.

-          ¿Cómo hiciste el truco?

-          ¿Cómo dices? – me preguntó con esa sonrisa petulante.

-          Que cómo lo hiciste – solté, incómoda con su forma de mirarme, y enfadada con el calor que sentía en las mejillas.

Pero solo conseguí que Jean ensanchara más la sonrisa y se tapase los labios con un dedo, indicándome que era un secreto. Alcé los ojos al cielo, me crucé de brazos y sacudí la cabeza intentando apartar los mechones rebeldes de mi cabello.

-          Bueno, ¿a qué esperas? ¿Vas a coger la carta o no? – dije impacientándome.

Jean alzó una ceja y negó.

-          Tengo miedo a las alturas.

-          ¡Jean! – insistí, enfadada.

-          Lo digo en serio. Tengo vértigo. Si me desmayo en la silla quizá caigo y me parto la crisma.

Él no perdía su sonrisa insolente, ni tampoco su actitud confiada. Yo, en cambio, perdía toda mi paciencia. Pero sabía que era una tontería intentar razonar con él. Así que cogí una silla, la puse debajo de la carta, y me subí encima pisando fuerte. ¿Quería que yo cogiese la carta? Perfecto. Después ya se arrepentiría cuando a mi no me diese la gana irme precipitadamente del lugar.

Cogí la carta con cuidado. Temía que se me cayera, o que lo que fuese que la pegaba al techo me cayera encima. Pero no ocurrió nada. Me la quedé mirando unos segundos, evaluándola. No encontré nada fuera de lo normal. Parecía una carta completamente corriente.

Bajé sin dejar de mirarla y se la tendí a Jean.

-          Quiero que la guardes tú – dijo él con voz resuelta.

Lo miré como una boba, sin entenderlo. Cuando vi que iba en serio, negué con la cabeza.

-          Aún guardas el joker, ¿verdad? Pues quiero que guardes esta también.

Me gustaría decir que me negué, que no caí en la tentación de quedarme la primera carta que hizo que nos conociéramos. Pero la verdad es que quería tenerla.

El dos de picas. El dos de invierno. Dos jokers que robaban la última carta de una baraja incompleta."

Si aquests dies estic tirant sobretot d'escrits recuperats és perquè estic tot el dia tancada al laboratori i amb poc espai mental per ni tant sols voler plasmar el que sento. Visca la química!

Enfeinada, Maraya

Quan la fatiga guanya i un microrrelat del meu jo del passat

 Avui és un d'aquells dies que la fatiga em pot, i que el laboratori em manté entretinguda i em serveix com a excusa per no enfrontar-me a decidir res. Tinc ganes que la setmana passi i pugui recomposar-me d'aquests dies de dormir regular. Aquí us deixo amb un petit escrit que vaig fer l'octubre de l'any passat per una web anomenada Literup, que seria com una xarxa social per escriptors i escriptores. Per qui hagi llegit a Carlos Ruiz Zafón, el "señor Corelli" pretén ser el mateix personatge que apareix recurrentment en la seva obra. 

Lluvia de otoño - Literup Octubre 2021

"Hay algo mágico relativo al tacto. Yo lo sé, mi madre lo supo, y antes que ella mi abuela y bisabuela. Los dedos nos cuentan cosas que los ojos no pueden ver. Los dedos nos cuentan el pasado de aquello que se puede rozar. Me cuentan que mi madre ha llorado después del portazo que ha hecho temblar el pequeño taller al marcharse el señor Corelli. Me cuentan que sus manos tiritan y están frías, me desvelan que su ropa es muy escasa para el frío que se cuela de finales de otoño. Mis manos, guiadas por una intuición inherente en mí, sostienen ahora suavemente la pequeña pieza que mi madre guardaba con tanto recelo, aprisionada entre las suyas como si consiguiera hacerla desaparecer.

Al momento percibo el motivo de su turbación. La pieza está rota.

Madre y yo, al igual que antaño madre y abuela, y más atrás aún, abuela y bisabuela, nos dedicamos a crear figuras de ajedrez. Espléndidas esculturas talladas de diminuto tamaño, cada cual creada con sumo cuidado, contornos delicados con sutilísimos matices, de exquisito gusto. Nuestro pequeño estudio, Høstregn, no era muy concurrido: tan solo aquellas familias que, generaciones atrás, habían depositado la confianza en las manos de las matriarcas de mis antepasados, seguían acudiendo fieles y metódicas a por sets de juegos de ajedrez. Tableros, piezas, contadores, así como la reparación de piezas de madera, piedra, y materiales mucho más peculiares, son encargados como tradición el primer miércoles de cada enero. Y nosotras nos encargamos de tener todo listo tras doce lunas llenas.

De los encargos más singulares que hemos recibido, el que mi madre enfrentaba era el más delicado y probablemente el más importante. Treinta y dos piezas creadas a partir del material más retorcido que nos han encargado nunca: huesos humanos. Tal material requiere de finura y experiencia: mi madre parecía ser la más indicada para ello.

Y aun así, sostengo entre mis manos lo que podría conllevar nuestra perdida.

Nuestra relación con el señor Corelli se remontaba generaciones atrás, y aunque los detalles se han perdido en el transcurso del tiempo, un único mensaje quedo gravado a fuego en las mujeres de mi familia: no se le podía decepcionar. Sus encargos, aunque escasos, siempre han sido una prioridad, o al menos, eso me han contado, susurrando la última vez que lo percibí, cuando yo tenía apenas cinco años, tras el mostrador. Su voz, su olor, y la temperatura de la habitación hicieron de ese hombre la peor de mis pesadillas, a pesar de que jamás pude ni podré verle el rostro.

Los dedos me cuentan un futuro desolador. La lluvia de otoño repiquetea contra las ventanas del taller, ensordeciendo los sollozos de mi madre. Enero está a la vuelta de la esquina. Los dedos me cuentan cosas que mis ojos, ni los de nadie, pueden ver. Me revelan secretos imperceptibles. Me revelan un camino que eriza mi piel.

-          Madre. Puedo hacerlo –susurro.

Y en ese momento sé que me he sentenciado."

Cansada, Maraya

Una noche de lluvia

Ahir per primer cop en molt de temps vaig gaudir de la pluja.

En descobrir que hi havia gent que em llegia, em vaig posar a revisar què carai hi ha al meu blog; una mica com quan ensenyes fotografies teves de petita i t'entra la vergonya perquè tot i que és part de tu no sabies tot el que sabies ara, ni el que sabràs en un futur. I em vaig trobar amb un escrit que descrivia com m'agradava la pluja (un día de lluvia). Com cada cop que em llegeixo, em sorprèn no reconèixer-me tot i recordar perfectament aquesta sensació.

L'any passat la pluja va transformar-se en un focus de malestar, en una excusa per ni intentar-ho. Però ahir, quan la humitat em va abrigar fins als ossos, en mirar al cel i veure les ínfimes gotetes amb les llums dansaires de la ciutat reflectant-se, immediatament em vaig veure transportada a aquell bus que vaig agafar sota la tempesta, i a aquella tenda al mig de la selva trencada pels llamps, i a aquell escrit de columnes d'aigua en els dies de pluja en el meu lloc preferit de Barcelona.

I em vaig posar a riure. Pensar que a partir d'ara en aquest catàleg de records (el qual tenia perdut en els racons de la ment, agafant pols) hi haurà un trosset d'aquesta ciutat on he plorat i patit tant, on he ballat i rigut tant, on m'he retrobat estant ben lluny d'on era; pensar en això em fa riure i em retorna l'esperança.

He pensat que publicaré els petits contes que he anat escrivint al llarg del meu quart de segle, i així recordaré de tot allò que em pessigollejava els dits que pugnaven per escriure.

Maraya

Esborrany d'esborranys més la ironia d'estimar-se però no creure-s'ho

Això serà un popurri dels diferents esborranys que s'han anat perdent pel meu blog, els quals ara que estic intentant mantenir constància amb el blog (si us plau, lector, knock on wood), volia fer públics, tot i ser pedaços esquinçats d'una persona que ja no sóc en alguns fragments, i despertar la nostàlgia en d'altres. 

El millor exemple és aquest primer fragment, parlant de Winterkeep (llibre del qual espero poder parlar-ne de veritat en una altra ocasió), el qual curiosiament retrobo ara, que estic llegint Seasparrow, nova entrega de la meva estimadíssima Kristin Cashore, i que em trobo en circumstàncies similars a les de llavors: incapaç de mantenir un ritme de lectura que se'n pugui dir digne xD.

24/02/2021 títol de l'esborrany: Winterkeep i

El 19 de gener va publicar-se la esperada (per mi i la Núria) quarta entrega de la saga de "Seven Kingdoms" (o hauria de dir "nations"?), sota una portada d'impossibles tons atzur i una promesa en forma de títol: Winterkeep.

L'avarícia i poca paciència a l'hora d'esperar per una traducció, més el desig de llegir aquesta aventura a través de les paraules inèdites de l'autora, Kristin Cashore, han provocat que viatgés pels comptats de Torla, el continent que engloba Winterkeep, en anglès, amb totes les dificultats i satisfaccions que ha comportat. Però aquí venim a parlar de lo jugoso, de la història. 

Vaig voler llegir aquesta novel·la sense saber gairebé res de l'argument, assegurant-me no fer-me expectatives, i així ser impossible de decebre. Tanmateix, dubto que aquest relat, que desprèn sentiment per totes les seves paraules, que denota una cuida de tots els detalls, i desperta l'afecte del lector, pogués decebre'm d'alguna manera. 

Per tant, si ets com jo, i no vols saber res de res de la sinopsis del llibre, et recomano que et saltes X paràgrafs.

Comentari Maraya ara: els esmentats paràgrafs mai van ser escrits així que no hi ha absolutament cap risc de "spoilers".

08/03/2021 sense títol

Descubrir que nunca habrá alguien que sea única y exclusivamente suficiente para mí me ha tranquilizado. No hay una persona que pueda darme toda aquella energía y vida que necesito, todas aquellas alegrías y logros, sino que necesito el conjunto. No habrá una persona que me "llene", con la que no necesite nada más, porque siempre voy a necesitar cosas intangibles, experiencias, anhelos, que precisan un origen distinto, cuya naturaleza es este origen distinto, y que si fueran brindados por aquella única persona, carecerían de su más importante característica. 

Yo soy suficiente, pero preciso de otras, múltiples, experiencias con otras, múltiples personas. El apoyo de una sola persona puede ser immenso y aún así insuficiente, pues todas las piezas completan la imagen. 

Por eso en lugar de esperar más apoyo de alguien, lo cual 

Comentari Maraya ara: la frase es va quedar suspesa a mitges i no tinc ni idea del que pretenia dir. 

28/11/2021 títol esborrany: Noviembre

Si muero, quiero morir en Noviembre. En esa breve ventana en el tiempo dónde el otoño y el invierno se encuentran, dónde las hojas anaranjadas y crujientes decoran las calles, y la nieve es un sueño que a veces se hace realidad. Si muero quiero morir en el mes de las brujas, de la luna, de las noches largas. 

Comentari Maraya ara: no tinc ni idea de perquè vaig escriure això, però novembre és un dels meus mesos preferits

18/06/2022 20:10 sense títol

Demà marxaré cap al pol Nord. Al mig de l'estiu de Catalunya, he decidit anar-me al lloc més fred on m'hi podia quedar una setmana.

La veritat és que per un moment he pensat que potser no hi anava; i de fet, encara no les tinc totes. L'aerolínia està fent vaga, i m'han cancel·lat ja dos vols, però ara mateix, mentre escric a l'aeroport, m'han ajornat el vol 45 minuts. I a saber si acaba sortint. 

En tot cas, és quelcom curiós i màgic anar al pol Nord, i més, a l'estiu, quan la principal atracció és la neu, les llums del nord, i l'eterna nit. I me'n vaig quan no hi ha nit, i quan la neu s'està fonent a dolls. 

Comentari Maraya ara: anar al pol nord a l'estiu és extremadament estrany, però encara ho és més anar-hi i veure tot el complejo ahí montado. Una experiència curiosa i que em va deixar amb una sensació estranya. 

Ahir algú em va dir que se'm veu bé, i el curiós és que malgrat hi ha moltes coses que estan passant he descobert una fortalesa en mi que feia temps que no la sentia. Crec que és una cosa temporal, fruit que aquests dos dies he estat de bon humor, però a vegades m'agrada fer veure que la autoestima que estic tenint i el carinyo que em proporciono a mi mateixa seran permanents i no es veuran afectats pel que passi aquest desembre. He trobat un espai en el que estic còmoda i la qüestió rau en si aquest es troba en mi ara mateix, i me'l podré endur a casa, o si és a Noruega, i vull allargar viure aquí. 

En tot cas. Aquests dies sóc experta en no pensar i no estar sola, així que serà un dilema pel meu jo del futur. Ara mateix penso celebrar el que estic vivint, sentint i ballant. 

con cariño, Maraya