Lliscava cada any pels volts de principis de febrer sobre aquella pista blanca que semblava d'una altra època. L'entrada era treta dels records imaginaris que tenia d'aquells llibres que gosàvem nomenar antics, els quals havien format part de l'adolescència d'altres, no molt enllà. Tenia un regust a retro, a totes aquelles coses que m'haguessin agradat fer i no havia fet, a un món que sabia que no em pertanyia i tot i així em cridava i em temptava, com una flaira de pastís just tret del forn.
I cada any passava una breu, molt fugaç, idea pel meu cap. I si m'apuntés a fer classes? I si deixés de somiar-ho per passar a viure-ho? I si m'hi dedicava, apassionadament? Però a la sortida els rajos de sol bruts de ciutat espantaven aquests pensaments i me'n feien oblidar-me. Fins l'any següent, pels volts de principis de febrer, quant els patins tornaven a lloc i jo lliscava un cop, i un altre, fent voltes durant hores, per un petit gran dia sota llums que em transportaven a un altre jo.
No recordava haver deixat d'anar-hi i no recordava haver-hi anat mai. I just avui, saber que ha hagut de tancar, m'ha trencat una mica el cor.
Quan va ser l'últim cop que hi vaig anar?
Perquè no hi vaig tornar?
Perquè, si tant m'agradava, no vaig fer el pas?
Trobaré a faltar el cansament feliç de passar hores patinant sota un fred fictici, caigudes ridícules i cacaolats cremant cada 8 de febrer de la meva adolescència.
Passo a formar part d'una història que ha acabat i que ha llevat part de mi.
Maraya
