El destí va voler que el dia que vaig assolir les 50.000 paraules (i 7 de regal), fes nit de lluna plena i les temperatures comencessin a baixar, marcant l'entrada de l'hivern per la porta gran. Aquell dia vaig assolir l'objectiu que tants anys havia imaginat, però mai m'havia atrevit a encarar-m'hi.
Tot i el misticisme d'aquell dilluns d'aparença normal, el punt i final d'aquelles 50.007 paraules va ser d'allò més anodí. Era una mescla entre la sensació de "no m'ho acabo de creure", i el pensar "això és tot?", juntament amb un "vaja, m'he passat 7 paraules i no me n'he adonat de quan he fet 50.000 perquè el word no avisa" i un "el número 50.007 és ben lleig". Tot junt.
Ha sigut un recorregut pel qual, per sort, no m'he sentit sola, tot i que les sensacions han sigut d'allò més diverses.
Mentiria si digués que he gaudit tot el camí: hi havia dies que pensar-hi em provocava angoixa i no escrivia, i el no escriure em provocava més angoixa i encara m'angoixava més. Però no tot ha sigut dolent.
He escrit 108 pàgines en 30 dies, cosa que mai hagués imaginat que pogués fer. El més important per mi és que m'he demostrat que puc escriure una mica cada dia, malgrat segur que la meva exigència serà molt menor de la que ha sigut aquest mes, perquè al final hi ha persones i projectes que ocupen un lloc a la meva vida als quals també els vull donar espai, i fer-ho de manera sana i a gust. Escriure més per plaer que per arribar a un objectiu concret.
Tanmateix, m'ha ajudat, i molt. Estic donant-li forma a una història que m'agrada, amb la que em sento còmode i identificada. He deixat de tant sols imaginar-me-la a deixar que corri pels meus dits i ompli un centenar de pàgines en blanc. Probablement, l'any que ve també hi participi.
I com que és el meu blog i em ve de gust, faré un anàlisi del meu mes a través de les magnífiques gràfiques que el NaNoWriMo et proporciona, les quals han sigut la meva obsessió i maledicció aquests últims trenta dies:
Com es pot observar bé en aquest esplèndid gràfic de línies i punts, només la primera setmana vaig aconseguir mantenir el ritme. De fet, la davallada espectacular és deguda als exàmens i a que per sort o per desgràcia la inspiració és capritxosa i no ve quan li demanes; a més, l'estat anímic d'una persona provoca que no sempre estiguis preparada per escriure.
La silueta del recompte de paraules per dia és un reflex de la muntanya russa que ha estat aquest mes i del meu estat d'ànim i motivació amb l'escriptura. És una mica ridícul pensar que el dia que vaig escriure menys (17 paraules) vaig prendre'm la molèstia d'actualitzar el recompte de paraules, malgrat no haver arribat ni de lluny al objectiu. Gairebé hauria sigut més digne dir que no havia escrit res aquell dia.
Té certa màgia que el penúltim dia, on fins i tot m'havia plantejat llençar la tovallola, fos el dia que escrivís més, fins i tot superant aquell sorprenent i sobre-superat primer dia.
La silueta en si explica la història d'un mes d'on del no res van sorgir 50.000 i 7. D'un mes d'exàmens, crisis i records que han entrebancat aquest viatge, però del que al final he sortit airosa i havent creat, modelat i descobert una història que abans no hi era.
Com bé es repeteix varies vegades al NaNoWriMo, és igual si no s'arriba a 50.000 paraules, perquè escriguis les que escriguis ja són més de les que tenies anteriorment. Tanmateix, sé que si no ho hagués assolit tindria un amarg regust a derrota, i segurament no m'atreviria a presentar-m'hi de nou.
Per sort, la meva vanitat s'ha vist recompensada per l'assoliment del meu objectiu, i d'aquesta forma estic convençuda que he resolt l'etapa molt més a gust, i em motivarà a seguir en aquesta història perquè compartim un assoliment comú.
El Qabid, el pirata amant dels minerals; la Raiqa, l'entremaliada germana trepant a la cofa del Foc Rogenc; i jo, el projecte d'escriptora-geòloga-ambientòloga, hem arribat a conèixer-nos a través de 50.000 (i 7) caòtiques paraules plenes d'il·lusió i suor.
Un viatge màgic que repetiria, i repetiré, sens dubte.
Amb amor,
Maraya
