the cringy list

 One of my best friend told me I should write about how much I like myself and I think I can only do it in english, because I don't recognise myself in the writing that much and I feel like I have the distance to talk about me if I was talking about someone else I loved.  

I am a good friend. 

(I think) I am funny, in a kinda smart way. 

I am pretty not judgemental and do not make feel people bad for their likings, tastes, or stuff they do. 

I am someone people can rely on and I am going to be there to listen and give support, the best way I can at the moment. 

I care a lot about of people that I know. Andrea says I am really caring. And Bianca has said so too so I guess I have to believe it.

"She made me waffles, I liked that" (Andrea, 2023)

"She is a really good friend" (Andrea et al., 2023)

I can read when people are not okay really well.

I am smart in an academical sense.

I have beautiful HAIR.

I have really nice nails!!!!!!!

I can mantain rhythm and look good at it!

I have soft hands

I sometimes give good advice

I am a good support

I am a bit of a cheerleader and sometimes I can improve people's mood

I am inclusive.

I make people feel comfortable and able to be themselves vulnerably around me.

I am a great listener.

I am a good storyteller

I am a good writer.

I am good at showing people that I love them.

I am a good texter.

I am consistent in the affection I show and the support I provide.

I don´t care about not being good enough.

I am trustworthy and reliable.

I am an open and honest person.

I am a good communicator.

I enjoy life (and Joachim finds this especially impressive).

I love food!

I am able to be there for people who are going through things i have not experienced myself.

I am able to enjoy things that many other people might not enjoy (trash books etc.).

I am strong, both physically and mentally.

I am generous.

I respect people who are addicted to things.

I am able to share my excitement about things.

I have made it through many difficult things.

I am interested in many different things (some would say I have an eclectic taste).

I am brave (in the way that matters the most).

I am a feminist.

I am a good sister.

I am a good partner.

I am a good flatmate.

I am a really fast reader and writer.

I care about preventing child abuse.

I am not from the US.

I have really moisturized skin.

I give great hugs (sincerely the people who have hugged me).

I have saved two people´s lives.

I am a good swimmer, good enough to save a kid from drowning.

I am a good scout leader.

I am good at giving massages.

I am a fun person to hang out with.

I am a good flirter.

This was too cringy and I need to stop it here.

Hasta la próxima

Maraya

No sé ben bé que és això però és positiu i només necessitava començar a escriure altre cop

 Hoy en el autobus alguien olía a tabaco y colonia, y me he acordado mucho de ti y de la stardes en tu casa mientras ordenas tu habitación. Al bajar del bus, mágicamente la gente caminaba al mismo ritmo que la música ensordecedora en mis oídos, música de amor y cariño; Hasta la raíz - Natalia Lafourcade.

"No habrá manera mi rayo de luna que tu te vayas". Mientras escribo me paro a escuchar la letra de esta canción que tanto me ha hablado, cuya melodía me ha acariciado el corazón, para darme cuenta de que la letra también habla de mi, y de ti, de mi camino, de mis relaciones. 

Hoy el círculo de piedras que tengo y los anillos que mi corazón avaricioso ha ido acumulando han descubierto una casualidad bien bonita y peculiar; las piedras de los anillos siguen prácticamente todas las del círculo. 

Crec en el donar sentit a aquestes petites coses i en la màgia dels patrons i l'efecte que tenen sobre nosaltres. Crec en el redescobrir significat de les coses que coneixem de fa temps; en reescoltar cançons i que ens parlin de coses diferents, que ens toquin de més a prop, que ens sacsegin el cor en una nova revolada de dolor o esperança. D'escollir llibres i històries aparentment aleatoris per descobrir que "they were meant to be yours". 

Graceling, per exemple, va ser un llibre que no sé perquè vaig escollir; una llibretera sense rostre ni nom després de tants anys em va donar a escollir entre dos llibres quan era ben petita, i per alguna raó les meves mans van col·locar-se sobre la portada amb la daga i els ulls heterocromàtics, de gespa i mar. I ara no puc imaginar un món on no conec l'autora i on no apareix constantment en les meves converses aquest seguir d'històries i el seu personatge que guardo més íntimament, Bitterblue. 

Crec en escampar aquesta màgia i ho veig al meu voltant quan ballar era quelcom que ni tant sols jo tenia present en el passat, i que dubto que hagués sigut rellevant pel meu voltant de la manera en que ho és ara. Crec en l'efecte que té el nodrir-se d'altres i fascinar-se per aquestes. 

Crec en la màgia d'estar viva, estar aquí, de poder veure la posta de sol, la neu, la lluna, i de poder endinsar-me en infinits móns diminuts que amaguen altres vides gegants. Ni tant sols puc entendre la inmensa complexitat d'una sola ment, la meva,  i saber que n'hi ha tantes per descobrir m'emociona i fa que la meva pell s'erici. 

Amb ganes de seguir descobrint aquest màgic lloc, tant dins com fora.

Maraya

De sant jordis esquinçats

 Sé que tinc la costum de començar els escrits relacionant dates amb el temps meteorològic, però es que ahir va ser Sant Jordi, dels Sant Jordi més tristos que he passat (juntament amb l'any passat i  el del confinament), un Sant Jordi en el qual el temps va decidir coordinar-se amb el meu estat d'ànim, i va decidir plorar flocs de neu i llàgrimes d'aigua bruta. Normalment m'encanta la neu (i ahir, també) pero ahir no la vaig gaudir per les mateixes raons. Ahir hagués preferit un sol espatarrant, però de la mateixa manera que el sol banyant les rambles en Sant Jordi és quelcom especial i romàntic, aquí, lluny de casa, i tal i com estava anant, suposaria una mofa cap a la meva persona. El cel, considerat de la meva melancolia i el meu cor estrenyit, va decidir fer veure que encara estàvem al fred hivern, regalant-me un dia que no es podia allunyar més de Sant Jordi de manera que fins i tot la meva ment se'n pogués oblidar només una mica. Em va regalar no haver d'anhelar haver fet res més que el que estava fent, perquè era un Sant Jordi fals, només assenyalat per l'arbetriaretat d'un calendari inventat. No tindré un Sant Jordi aquest any, com tampoc el vaig tenir l'any passat i l'anterior i l'anterior. No puc esperar a passejar pels carrerons plens de roses rogenques i de colors estrafalaris, de pedre'm en el mar de persones que per un dia fan veure que són apassionades de la lectura, entre les quals ens hi perdem aquelles a les quals llegir vol dir més que tot. Per un dia tothom es meravella en tocar els lloms dels llibres, en olorar les pàgines noves i velles i la flaira de la promesa d'estiu i de roses. I per un dia regalar flors a totes aquelles persones que estimes és quelcom especial dins la quotidianitat.

Per sort, per dia vaig viatjar a través del temps i ni tant sols podia imaginar Sant Jordi. Em vaig rodejar de llibres, però no van tenir aquest oníric efecte. Van ser una carícia de consol, que en cap moment pretenia ser un substitut d'aquesta somiada diada. 

L'hivern aquí segueix, s'hi ha instal·lat semi-permanentment. Quan torni a les terres de llum daurada i dies calorosos de camises curtes, refaré un Sant Jordi en miniatura, esperant amb delit l'any vinent on res ni ningú em podrà separar de la meva festivitat preferida. 

Amb amor,

Maraya

entre tesi i tesi, crisi momentània

 Només ha fet falta donar un cop d'ull a la foto perquè tot allò del que m'intento convèncer activament se'n vagi en orris, perquè els pensaments que no sé si venen de l'ansietat, la intuïció o la realitat retornin en una onada de malestar a la boca de l'estómac,  i ganes de plorar que s'acumulen als ulls en el pitjor moment. He decidit apagar l'aplicació per la resta del dia i no fer ús d'aquesta xarxa social per molt que també em permet tenir una via fàcil de contacte amb gent amb qui em sento segura. Però només ha calgut una foto perquè retornessin els fantasmes del passat. 

Porto tota la setmana una mica indiferent a que no em parlessis, la qual cosa per una banda és bona, ja que no he patit, però per l'altra m'espanta. No m'agrada ser indiferent a la falta d'atenció perquè no sé que significa; continuo pensant que me la mereixo, i continuo buscant-la en altres espais ja que tu vas dir que ara mateix no podies assumir-ho. Però el fet que em sigui indiferent em fa por. 

Bé, indiferent no, perquè sé que voldria que fos diferent, però ja no em fa mal, ja no m'indigna, ja no em posa trista o ja no m'envaeix la ràbia. Però només ha calgut una foto per tornar a pensar que en realitat no m'estimes i el pitjor és que sento que no t'ho puc dir perquè et faré sentir malament al respecte, perquè el fet que jo dubti fa que en lloc d'assegurar-me que no és així, en lloc d'intentar acostar-te a mi perquè no m'hi senti, fa que et sentis un fracàs. I tot i que sé que moltes vegades carrego la meva ansietat contra tu injustament, i que ho he fet durant molt molt molt de temps, sento que estic esforçant-me per no fer-ho; i no ha sigut perquè el teu comportament hagi canviat immensament. 

Sí, no necessito aquest amor dependent i absorbent, però tampoc necessito aquesta soledat acompanyada, sentir que en la reciprocitat no hi ha reciprocitat. Sento que he deixat anar la part de mi que patia i amb ella també la que li importava. I veig i reconec els teus esforços i em fa ràbia perquè abans haguessin fet dansar el meu cor i ara simplement sento quant ho hauria necessitat abans. Vull poder reconciliar-me amb la idea de que el que hem passat no és el que passarem, i sé que el temps i la no-distància ajudaran. Però només ha calgut una foto per voler allunyar-me de tot altra vegada, i és un sentiment amb el qual no puc comptar amb el teu suport, perquè en lloc d'escoltar el que dic i validar el que sento et capfiques amb com hauria de ser i no com és. En que hauria de ser-me igual i no m'és igual. En que hauria de no afectar-me, però m'afecta, i molt, i no saps quant, perquè no ho has volgut escoltar. 

I estic cansada de justificar-te, tot i que ho seguiré fent, i estic cansada de que part de mi senti que no pot acceptar el que tu no em dones d'altres perquè al final aquestes altres persones han volgut donar-m'ho, i jo no he hagut de demanar que se m'estimi. 

Sé que és infortunat que aquesta setmana, en la qual no has "pogut" prestar-me cap tipus d'atenció hagi culminat en jo veient aquesta foto i sentint que la setmana s'explica per tots els fantasmes que he batallat tant per assassinar: que en realitat m'estimes com a quelcom que no sóc a la teva vida, que en realitat el que no et "surt" fer no és per com ets si no per qui sóc jo, que en realitat estàs aquí perquè no hi ha lloc més on estar. 

I tot això ho sento, i ho he sentit i segurament ho sentiré en altres ocasions en les quals tampoc t'ho diré, fins que senti que sí que li donaràs importància, que si que ho escoltaràs de veritat, que si que entendràs d'on venen aquestes pors, que si que podràs ser un suport per mi. 

I fins llavors, no miraré la foto i continuaré la batalla sola.

Maraya

de taps d'orella petits i dir adéu abans d'hora

Em sento atrapada en relacions i vincles que creia profunds i que ara em pesen pel sol fet de que mantenir-los sembla una feina i no un plaer. Sento que se m'arrossega per aquest camí sense haver-me preguntat si hi vull ser, com si degués quelcom a algú indefinit pel fet d'haver començat una amistat en concret. 

Els dies s'estan fent llargs sense permís, despullant-me de la protecció de la nit i l'hivern, i forçant-me a enfrontar-me a la primavera i l'irremediable pas del temps, l'inevitable fi d'aquesta etapa, cap a bé o malament. Bé, no del tot; ni bé ni malament sols diferent. No estic preparada per dir adéu a qui sóc ara ni a on sóc ara ni la gent amb qui estic ara. Me jacto de dir que no necessito ningú però crec que la combinació de persones en qui em recolzi ara és el més semblant a necessitar persones concretes al que he estat. I això fa por perquè no vull tornar a relacionar-me superficialment, a haver de complir expectatives amb gent amb qui en realitat no sento res més que aquesta pressió. 

Vaja, s'assemblen a les paraules que tu, no fa tants dies, vas pronunciar. Com la meva amistat no et proporcionava quelcom positiu i senties la pressió de l'expectativa. 

Sento que a través de conèixer-vos a vosaltres m'estic descobrint a mi, i a com vull tractar a aquestes persones i vincles especials que si que vull seguir cultivant. 

Però llavors se'm planteja, com exactament deixes anar amistats que en el seu moment ambdues parts creieu que eren les més profundes, però ara tu saps que no arriben ni a rascar la pàtina de la superfície? Són més properes les amistats forjades de les experiències viscudes juntes que aquelles en les que jaus completament vulnerable, despullada de vergonya i banyada en reconeixement d'aquelles coses que aprens a dir en veu alta que t'han fet mal? 

Les amistats que tinc de la infància segueixen semblant invenciblement sòlides, però no necessàriament profundes. És això un altre tipus de relació propera, la que tu, per exemple, em vols colocar en? Crec que per mi aquestes funcionen quan tot i al trobar-nos no haig de dibuixar un somriure, esforçar un gest, actuar un paper que en realitat és molt lluny del que sóc jo; si tot i amb el temps i la distància puc ser transparent, per mi es converteix en quelcom etern.

Crec que m'he adaptat massa al que l'altra gent volia com a amiga i no al que jo sóc. Crec que he fet aquest paper molt bé però que ja no el vull fer més i em fa por fer mal pel camí. Crec que vull rodejar-me de persones a qui els pot agradar el meu jo de veritat, i no aquesta versió ensucrada que m'heu fet realitzar que té de mi menys que el meu jo més dolgut i bloquejat i enrabiat. Allà, si bé feta un caos i sense entendre res, vaig ser més jo que el que m'han ensenyat aquestes amistats de doble fil. 

Vull tornar a casa, pero no vull tornar a aquell espai. Vull tornar amb tu, però vull que entenguis que ni sóc la mateixa ni vull ser-ho ni tinc les mateixes prioritats ni vull dedicar-li el mateix temps a gent que en realitat me drenan la alegría.

Vull sol i Barcelona sota la neu de Trondheim i els vincles d'aquí. Vull poder ser la versió que sóc aquí a tot arreu. Vull seguir descobrint el que em fereix i no sentir que simplement visc un dia a dia que fa mal, en el que pateixo, però que ni tant sols puc arribar a imaginar perquè. 

Vull que això duri i vull fer-ho durar. I vull deixar de fer coses perquè "haig", per algú altre, i fer-les perquè vull, i que qui tingui un problema s'hi fiqui fulles. O spray pimienta. 

No vull dir-li adéu a això abans d'hora així que amb el sol d'avui i la promesa d'un escrit, una nit de descans i un demà millor, deixo el "bolígraf" com qui fa un mic drop.

PD: he descobert que no puc fer servir taps per les orelles perquè els meus forats de les orelles són massa petits. Fantàstic 

Necessitat de plorar

Avui les gavines cridaven prop de la meva habitació i tenia la sensació de viure prop del port, en un poblet marítim costaner amb castes de colors i empedrats als carrers. El dia ha estat tenyit per llàgrimes que rodolaven fàcilment, seduïdes per la gravetat com si fossin amants. Llàgrimes que no han saciat el que em feia mal i tinc la sensació que necessito plorar fins adormir-me per poder desfer-me d'aquesta angoixa, per poder somriure demà. El cos em dol, la panxa em pressiona. 

Quan les llàgrimes cauen, la gola em cou, els ulls s'entenen rere una pàtina de cristall líquid, el pit m'estreny i les temples em retumben. Recordo que de petita per alguna raó se'm va posar al cap que quan plorava creixia un plàtan al meu front, com per explicar la pressió que sentia al plorat contra els costats del rostre. I segueixo sentint-ho de la mateixa forma: una pressió que fa que el silenci sigui ensordidor i que dormir sembli ser l'única sortida. 

Escriure en realitat ha ajudat perquè no he pogut centrar-m'hi. Però crec que algun dia hauré de plorar fins dormir-me per poder satisfer aquesta part.

Si quelcom positiu haig d'extreure d'això, és que fa tant que no ploro amb freqüència, que fins i tot ho trobo a faltar.

Bona nit

Maraya

Gaisras Capítulo 11 3/3

 Final del capítol:

"Era negro noche y únicamente vislumbraba el fulgor de alguna estrella testaruda que se colaba por su ventana y la luz amarilla de una débil vela en su mesilla. Acariciaba el dragón con reverencia, temblando de emoción. Su estómago rugía vacío, pero era su admiración lo que la mantenía despierta.

No había podido esperar y había dejado a Trad solo en las cocinas para dirigirse corriendo a su cuarto. Seguro que él se estaba atiborrando de manjares, pero había valido la pena. Al entrar, todo estaba tan oscuro que se vio obligada a encender una vela, a pesar de que conocía su habitación a la perfección. Pero tenía un asunto que atender que requería luz, y con la llama titilante, se acercó al pequeño animal que la miraba tranquilo, medio erguido en la cama, y con un brillo inteligente en los ojos.

Se sentó junto a él y le acercó la vela. No retrocedió ni pareció asustarse, bien era una criatura de fuego. Entonces, con sombras danzantes sobre su lomo, pudo distinguirlo: una doble fila de escamas pequeñas y puntiagudas, negras como la noche de ese día. Acercó la mano para acariciarlas, con la yema de los dedos, y él profirió un gritito y le agarró la mano con las patitas, llevándosela a la boca. Su pata era minúscula en comparación.

A la luz de una vela, pronunció como un secreto:

-          Te llamarás Gaisras. Tributo a un gran hombre y un buen principio.

Y Gaisras se acurrucó a su costado, ronroneando con aspecto feliz y satisfecho."

Bon dia!

Maraya

Gaisras Capítulo 11 2/3

- ¿Porqué decidiste hacer tu nuevo ajedrez? –  preguntó tras lentas horas de lecciones de ajedrez. Resultó ser mucho más difícil de lo que creía, no solo aprender las normas básicas, sino aprender a crear una estratégia. Ya había sufrido decenas de derrotas humillantes, no había ganado ninguna partida.

- ¡Te dejas siempre piezas sin proteger! – le reñía el hombre.

Porque ella recién empezaba a entender que matar sus piezas no era siempre la mejor opción, a pesar de que no conseguía deshacerse del todo de la sensación de que cuantas más piezas suyas conseguía, más ventaja tenía. Aunque esas piezas fueran, en su mayoría, peones que había intercambiado por piezas más poderosas.

- Jaque al rey – dijo, obligándola a prestar atención a su partida. Solo tenía un movimiento posible, así que no tuvo que pensar mucho.

- ¿No es demasiado trabajo?

Él no desviaba sus ojos de la partida, mientras pensaba qué movimiento hacer.

- No lo es si te gusta lo que estás haciendo – después de decir eso, movió una pieza y sentenció – Jaque mate.

Empezaron a recolocar las piezas, como una nueva rutina, pero ella necesitaba respuestas.

- Pero, si ya tenías uno, ¿porqué construir otro? – se recostó en su silla, notando los músculos agarrotados de la posición.

Se habían trasladado a la mesa de trabajo, para poder jugar mínimamente cómodos. La madera de la chimenea casi se había consumido, pero seguía latiendo incandescente, y mantenía latemperatura de la habitación.

- Porque este será especial. Los dragones son...eran, – al rectificar, titubeó un poco antes de hacer su movimiento –  criaturas increibles, magníficas y nobles.

- ¿Los dragones existieron? – intentó que su voz sonara curiosa, que no denotara su expectación ante su respuesta.

No contestó inmediatamente. Sus dedos se detuvieron milimetros antes de rozar el caballo de la izquierda, cuyo movimiento finalizaba la apertura que Oliver se había inventado. La había bautizado como “salida Gaisras”, según él, para hacerla lo más difícil de pronunciar possible. Briana aún no había conseguido combatirla.

- Muchos creen que es solo una leyenda.

Supo leer entre líneas; muchos creían que era una leyenda, pero él no. Es más, sabía que existían, así que le estaba mintiendo descaradamente. Seguro que él lo sabía, sabía que ella percibiría su mentira. La mano le tembló casi imperceptiblemente mientras acababa su salida. Pero no podía decírselo.

- ¿Y el dragón de tu ajedrez que nos enseñaste, es hembra o macho? – trató de impregnar su voz de inocencia, pues sabía que había dado un paso muy arriesgado.

- Hembra – y tras decirlo adoptó una expresión de pavor. Luchó para no sonreir: Oliver se había delatado a sí mismo. Sin embargo, fingió estar interesada en la partida.

- ¿Y cómo se distinguen? – Oliver se removió en su asiento: era evidente que estaba incómodo – Bueno, es decir, existan o no, ¿cómo los distingues tú en tu ajedrez?

El hombre respiró profundamente, y ella apenas aguantaba para no reír.

- Bueno, yo tallé la hembra de un tamaño menor que el macho, y además, el macho tiene escamas dobles en el lomo, y la hembra no.

Intentó pensar en su dragón, y no pudo acordarse de si tenía escamas dobles o no; no podía fiarse del tamaño ya que no podía compararlo con ningún otro dragón. Sin contar el de la cueva, pensó. Que en ese caso, el suyo era tan pequeño que no serviría de nada.

Antes de que pudiera preguntarle nada más, la puerta de la armería se abrió.

- ¿Hola? ¿Briana? – justo después la cabeza de Trad se asomó por el marco de la puerta del taller – ¡Briana! ¡Ya casi es la hora de cenar! Te estaba esperando – parecía un poco molesto, con los brazos en jarras y el ceño fruncido.

- Trad... – comenzó ella, però Oliver la interrumpió.

- Ahora no, chico. Estamos en medio de una partida de ajedrez.

- Pero...

- ¡A callar!

Y eso hizo que Trad se quedara con la boca abierta, pero no dijo nada más. A Briana se le escapó la risa, cobrándose una mirada encolerizada y desconcertada. Se concentró en la partida, pero Trad se acercó hasta ellos y su presencia la incomodaba. No paraba de realizar movimientos inútiles que provocaban múltiples bajas en sus filas de peones, y pronto su rey estuvo aislado.

- Jaque mate.

Briana se dejó caer en su silla y resopló.

- Menuda paliza – dijo con voz socarrona Trad.

Ella le pegó un puñetazo en el hombro, logrando que se quejara y se frotara la parte adolorida.

- Si quereis podéis quedaros a cenar. Hay estofado de sobra.

- ¡No, no! – se apresuraron a exclamar los dos. Se miraron de reojo, y Trad le sonrió. Sin saber porqué, eso le hizo sonrojarse.

- Jessa y Theo nos esperan para cenar – mintió el chico. Briana asintió y se apresuró a abrigarse, antes de que el hombre los retuviera. Por un momento, se sintió mal. Oliver parecía muy solo.

Entonces recordó el estofado, otra vez. Ya había tenido suficiente ese día.

Bon dia! 

Maraya

Gaisras Capítulo 11 1/3

 M'estic enamorant d'una ciutat que només he vist en el seu punt àlgid, així que és un amor fràgil, probablement superficial, i en risc de morir d'aquí menys de 24 hores, quan es pronostica cels encapotats durant dies. El núvols ja s'alcen a l'horitzó just quan buscava, per curiositat, feines per aquí (no m'ho plantejo seriosament, però part de mi somnia moltes vegades amb tots els escenaris possibles). 

No tinc gaire temps per escriure aquests dies (o si més no, estic intentant dedicar el meu temps a allò que representa que hauria de fer) així que he decidit deixar algunes escenes per aquí de l'antiga novel·la que estava escrivint, que algun dia desitjo poder acabar. 

Aquí tens:

Capítulo 11

Resultó ser una tarea fácil ya que a esas alturas de desorden casi nada tenía un lugar fijo, y Briana se encargó de organizarlo todo un poco con la supervisión de Oliver. Aunque se le veía satisfecho, también estaba nervioso y todo el rato dirigía miradas hacia el escritorio. Se notaba que no quería realizar esa labor en aquel momento.

- Oye, Oliver... – dijo Briana tras que el hombre mirase por enésima vez el dichoso escritorio – Si lo prefieres, puedo acabarlo yo. Casi todo tiene un sitio y puedo ir colocándolo.

- ¿Quieres decir? Pero...– se rascó la mejilla, otra vez, mirándola a ella y a toda la estancia. Pero al pasar la mirada por el escritorio se olvidó de lo que iba a decir y se encaminó hacia él embelesado.

Ella sacudió la cabeza, barajando la posibiliad de que Oliver simplemente estuviese un poco ido. Con un suspiro, se volvió a trenzar su cabello claro y se lo anudó fuerte para que al limpiar no le molestase. Entonces se puso manos a la obra.

Tenía que dividirlo todo entre el taller y la armería, y en el taller, en los miles de cajones que tenía la gran estantería que, como Oliver había recalcado con orgullo, él mismo había construido. Era tan alta que apenas llegaba al primer cajón, y encima de ese libros y libros se amontonaban. Pero tras haberlo separado todo, fue sencillo. Espadas y cuchillos en la armería. Piezas metálicas en el primer cajón de la derecha, y las de madera al de la izquierda. La cuerda y el cuero, organizados por tamaño y color, en la segunda fila de cajones. El poco hierro que poseía lo guardaba celosamente en un cajón cerrado con llave que no guardaba ninguna lógica en la organización de todo lo demás. Flechas, arcos, poleas, en la armería. Un plato con restos de estofado, para disgusto de Briana, en la cocina. Pieles y telas, en la tercera fila... El inconveniente es que así no podía conseguir sacarle nada sobre dragones al hombre.

Y así pasó horas y horas hasta que sus tripas rugieron tan fuerte que llegó a los oídos de Oliver.

- ¿Te apetece un poco de estofado de ciervo? – le preguntó con voz afable.

Inmediatamente el estómago de Briana se cerró en banda, pero no quería ofenderle, así que con una sonrisa temblorosa asintió.

Se sentó junto a él drente a la chimenea, que estaba apagada, a pesar de que hacía bastante frío, y procedió a probar el sospechoso estofado. Resultó no ser tan espantoso como esperaba, aunque quizá fuera debido al hambre que tenía.

Tras cinco minutos de silencio se armó de valor para preguntarle de nuevo sobre el ajedrez.

- ¿Cómo va el ajedrez? ¿Es lo que estabas haciendo antes?

La expresión del hombre se suavizó al instante. Se pasó un trapo por la poblada barba y dio un trago de su bebida antes de contestar con aire misterioso.

- Exactamente, jovencita. ¡Veo el final muy próximo! Tan solo unos detalles en el tablero y un par de figuras, y listo.

- ¿Todas las piezas son dragones? – preguntó con auténtica curiosidad. Se había dado cuenta de que a pesar de que todo el mundo sabía que Oliver estaba creando un ajedrez, nadie sabía cómo era.

- Eso es un secreto. Ya os enseñé una pieza, ¡no puedo revelar toda mi obra maestra! – aún así, ella notó que el hombre estaba deseoso de contarlo. Así que se le ocurrió una idea.

- Oye, Oliver. ¿Tienes algún tablero más?

- Por supuesto. ¿Por qué?

- ¿Me podrías enseñar a jugar?

Oliver pestañeó varias veces y se quedó con la boca ligeramente entreabierta. Ella jugó con la trenza de su pelo, nerviosa. Estaba convencida de que en cualquier momento él se daría cuenta de lo que tramaba, y la echaría, acabando con cualquier posibilidad de aprender sobre los dragones. O peor aún: que le dijese que era demasiado pequeña y no sería capaz. Eso era lo que más odiaba, que la infravalorasen.

- Esto... – dijo al fin el hombre. Carraspeó y se volvió a rascar la cabeza. Briana estaba a punto de salir corriendo del taller cuando prosiguió – ¡Es una fantástica idea! ¿Quién sino competirá contra mí cuando haya acabado mi obra maestra? ¡Eres una genio!

Se levantó con entusiasmo, dejando a Briana estupefacta. Se dirigió hacia el taller, tarareando una melodia alegre y se puso a revolver sus cosas en busca de algo, justo la parte que ella ya había ordenado, pero estaba demasiado contenta para molestarse.

Tras unos segundos más de búsqueda, Oliver exclamó un entusiasmado “¡Aquí estás!” y volvió corriendo al banco junto a ella.

- Este fue el primer juego de ajedrez que tuve, a los diez años. Me lo construyó mi abuelo, que fue quien me enseñó a jugar.

Se trataba de un sencillo tablero de madera, con piezas elaboradas con detalles, però ninguna un dragón. Su entusiasmo se enfrió un poco, pero ya sabía que no iba a ser fácil.

- El tablero se coloca con la última casilla negra a tu izquierda; los peones, en la segunda fila, las torres en los extremos....

Se sumergió en las explicaciones de Oliver, dispuesta a conseguir lo que quería.

Fin parte 1 capítulo 11.

Fins demà!

Maraya