Avui les gavines cridaven prop de la meva habitació i tenia la sensació de viure prop del port, en un poblet marítim costaner amb castes de colors i empedrats als carrers. El dia ha estat tenyit per llàgrimes que rodolaven fàcilment, seduïdes per la gravetat com si fossin amants. Llàgrimes que no han saciat el que em feia mal i tinc la sensació que necessito plorar fins adormir-me per poder desfer-me d'aquesta angoixa, per poder somriure demà. El cos em dol, la panxa em pressiona.
Quan les llàgrimes cauen, la gola em cou, els ulls s'entenen rere una pàtina de cristall líquid, el pit m'estreny i les temples em retumben. Recordo que de petita per alguna raó se'm va posar al cap que quan plorava creixia un plàtan al meu front, com per explicar la pressió que sentia al plorat contra els costats del rostre. I segueixo sentint-ho de la mateixa forma: una pressió que fa que el silenci sigui ensordidor i que dormir sembli ser l'única sortida.
Escriure en realitat ha ajudat perquè no he pogut centrar-m'hi. Però crec que algun dia hauré de plorar fins dormir-me per poder satisfer aquesta part.
Si quelcom positiu haig d'extreure d'això, és que fa tant que no ploro amb freqüència, que fins i tot ho trobo a faltar.
Bona nit
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada