Em sento atrapada en relacions i vincles que creia profunds i que ara em pesen pel sol fet de que mantenir-los sembla una feina i no un plaer. Sento que se m'arrossega per aquest camí sense haver-me preguntat si hi vull ser, com si degués quelcom a algú indefinit pel fet d'haver començat una amistat en concret.
Els dies s'estan fent llargs sense permís, despullant-me de la protecció de la nit i l'hivern, i forçant-me a enfrontar-me a la primavera i l'irremediable pas del temps, l'inevitable fi d'aquesta etapa, cap a bé o malament. Bé, no del tot; ni bé ni malament sols diferent. No estic preparada per dir adéu a qui sóc ara ni a on sóc ara ni la gent amb qui estic ara. Me jacto de dir que no necessito ningú però crec que la combinació de persones en qui em recolzi ara és el més semblant a necessitar persones concretes al que he estat. I això fa por perquè no vull tornar a relacionar-me superficialment, a haver de complir expectatives amb gent amb qui en realitat no sento res més que aquesta pressió.
Vaja, s'assemblen a les paraules que tu, no fa tants dies, vas pronunciar. Com la meva amistat no et proporcionava quelcom positiu i senties la pressió de l'expectativa.
Sento que a través de conèixer-vos a vosaltres m'estic descobrint a mi, i a com vull tractar a aquestes persones i vincles especials que si que vull seguir cultivant.
Però llavors se'm planteja, com exactament deixes anar amistats que en el seu moment ambdues parts creieu que eren les més profundes, però ara tu saps que no arriben ni a rascar la pàtina de la superfície? Són més properes les amistats forjades de les experiències viscudes juntes que aquelles en les que jaus completament vulnerable, despullada de vergonya i banyada en reconeixement d'aquelles coses que aprens a dir en veu alta que t'han fet mal?
Les amistats que tinc de la infància segueixen semblant invenciblement sòlides, però no necessàriament profundes. És això un altre tipus de relació propera, la que tu, per exemple, em vols colocar en? Crec que per mi aquestes funcionen quan tot i al trobar-nos no haig de dibuixar un somriure, esforçar un gest, actuar un paper que en realitat és molt lluny del que sóc jo; si tot i amb el temps i la distància puc ser transparent, per mi es converteix en quelcom etern.
Crec que m'he adaptat massa al que l'altra gent volia com a amiga i no al que jo sóc. Crec que he fet aquest paper molt bé però que ja no el vull fer més i em fa por fer mal pel camí. Crec que vull rodejar-me de persones a qui els pot agradar el meu jo de veritat, i no aquesta versió ensucrada que m'heu fet realitzar que té de mi menys que el meu jo més dolgut i bloquejat i enrabiat. Allà, si bé feta un caos i sense entendre res, vaig ser més jo que el que m'han ensenyat aquestes amistats de doble fil.
Vull tornar a casa, pero no vull tornar a aquell espai. Vull tornar amb tu, però vull que entenguis que ni sóc la mateixa ni vull ser-ho ni tinc les mateixes prioritats ni vull dedicar-li el mateix temps a gent que en realitat me drenan la alegría.
Vull sol i Barcelona sota la neu de Trondheim i els vincles d'aquí. Vull poder ser la versió que sóc aquí a tot arreu. Vull seguir descobrint el que em fereix i no sentir que simplement visc un dia a dia que fa mal, en el que pateixo, però que ni tant sols puc arribar a imaginar perquè.
Vull que això duri i vull fer-ho durar. I vull deixar de fer coses perquè "haig", per algú altre, i fer-les perquè vull, i que qui tingui un problema s'hi fiqui fulles. O spray pimienta.
No vull dir-li adéu a això abans d'hora així que amb el sol d'avui i la promesa d'un escrit, una nit de descans i un demà millor, deixo el "bolígraf" com qui fa un mic drop.
PD: he descobert que no puc fer servir taps per les orelles perquè els meus forats de les orelles són massa petits. Fantàstic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada