dijous, 10 de desembre del 2020

50.007 paraules més tard

 El destí va voler que el dia que vaig assolir les 50.000 paraules (i 7 de regal), fes nit de lluna plena i les temperatures comencessin a baixar, marcant l'entrada de l'hivern per la porta gran. Aquell dia vaig assolir l'objectiu que tants anys havia imaginat, però mai m'havia atrevit a encarar-m'hi.

Tot i el misticisme d'aquell dilluns d'aparença normal, el punt i final d'aquelles 50.007 paraules va ser d'allò més anodí. Era una mescla entre la sensació de "no m'ho acabo de creure", i el pensar "això és tot?", juntament amb un "vaja, m'he passat 7 paraules i no me n'he adonat de quan he fet 50.000 perquè el word no avisa" i un "el número 50.007 és ben lleig". Tot junt. 

Ha sigut un recorregut pel qual, per sort, no m'he sentit sola, tot i que les sensacions han sigut d'allò més diverses. 

Mentiria si digués que he gaudit tot el camí: hi havia dies que pensar-hi em provocava angoixa i no escrivia, i el no escriure em provocava més angoixa i encara m'angoixava més. Però no tot ha sigut dolent. 

He escrit 108 pàgines en 30 dies, cosa que mai hagués imaginat que pogués fer. El més important per mi és que m'he demostrat que puc escriure una mica cada dia, malgrat segur que la meva exigència serà molt menor de la que ha sigut aquest mes, perquè al final hi ha persones i projectes que ocupen un lloc a la meva vida als quals també els vull donar espai, i fer-ho de manera sana i a gust. Escriure més per plaer que per arribar a un objectiu concret. 

Tanmateix, m'ha ajudat, i molt. Estic donant-li forma a una història que m'agrada, amb la que em sento còmode i identificada. He deixat de tant sols imaginar-me-la a deixar que corri pels meus dits i ompli un centenar de pàgines en blanc. Probablement, l'any que ve també hi participi. 

I com que és el meu blog i em ve de gust, faré un anàlisi del meu mes a través de les magnífiques gràfiques que el NaNoWriMo et proporciona, les quals han sigut la meva obsessió i maledicció aquests últims trenta dies:




Com es pot observar bé en aquest esplèndid gràfic de línies i punts, només la primera setmana vaig aconseguir mantenir el ritme. De fet, la davallada espectacular és deguda als exàmens i a que per sort o per desgràcia la inspiració és capritxosa i no ve quan li demanes; a més, l'estat anímic d'una persona provoca que no sempre estiguis preparada per escriure. 

La silueta del recompte de paraules per dia és un reflex de la muntanya russa que ha estat aquest mes i del meu estat d'ànim i motivació amb l'escriptura. És una mica ridícul pensar que el dia que vaig escriure menys (17 paraules) vaig prendre'm la molèstia d'actualitzar el recompte de paraules, malgrat no haver arribat ni de lluny al objectiu. Gairebé hauria sigut més digne dir que no havia escrit res aquell dia. 
Té certa màgia que el penúltim dia, on fins i tot m'havia plantejat llençar la tovallola, fos el dia que escrivís més, fins i tot superant aquell sorprenent i sobre-superat primer dia. 

La silueta en si explica la història d'un mes d'on del no res van sorgir 50.000 i 7. D'un mes d'exàmens, crisis i records que han entrebancat aquest viatge, però del que al final he sortit airosa i havent creat, modelat i descobert una història que abans no hi era. 

Com bé es repeteix varies vegades al NaNoWriMo, és igual si no s'arriba a 50.000 paraules, perquè escriguis les que escriguis ja són més de les que tenies anteriorment. Tanmateix, sé que si no ho hagués assolit tindria un amarg regust a derrota, i segurament no m'atreviria a presentar-m'hi de nou. 
Per sort, la meva vanitat s'ha vist recompensada per l'assoliment del meu objectiu, i d'aquesta forma estic convençuda que he resolt l'etapa molt més a gust, i em motivarà a seguir en aquesta història perquè compartim un assoliment comú. 

El Qabid, el pirata amant dels minerals; la Raiqa, l'entremaliada germana trepant a la cofa del Foc Rogenc; i jo, el projecte d'escriptora-geòloga-ambientòloga, hem arribat a conèixer-nos a través de 50.000 (i 7) caòtiques paraules plenes d'il·lusió i suor. 

Un viatge màgic que repetiria, i repetiré, sens dubte. 

Amb amor, 


Maraya




diumenge, 1 de novembre del 2020

NaNoWriMo 2020

 Aquest any participaré en el National Novel Writing Month (NaNoWriMo).

El NaNoWriMo és una entitat sense ànim de lucre que proporcionen recursos per escriptors i escriptores, com pep talks, estratègies per crear històries, personatges, trames per la teva novel·la i un sinfín d'eines al voltant de l'escriptura. A més, cada any durant el mes de novembre, duen a terme un repte internacional: que cadascú escrigui 50.000 paraules durant 30 dies. 

Les persones que s'apunten al repte es registren a la pàgina web, (on hi ha els recursos, i pots tenir amics, com una xarxa social), i quan comença novembre van apuntant el seu progrés i poden veure quantes paraules els falten, quan hauries d'escriure cada dia per acabar a temps, quin percentatge del repte portes...

Conec aquesta iniciativa des de fa bastants anys, però mai havia arribat a temps d'apuntar-m'hi o bé no m'havia sentit preparada per fer-ho. Doncs bé, aquest any...

AQUEST ANY SÍ QUE SÍ, AQUEST ANY PARTICIPO

Avui ha sigut el primer dia, i al ser diumenge de moment he començat amb bon peu amb l'escriptura, tot i que no tant amb la quotidianetat, ja que se m'ha caigut el cafè per sobre de la vànova feta a mà que tinc sobre el llit. Espero poder netejar-ho i no fer-la malbé. En canvi, he pogut escriure el meu objectiu, i més! Veurem si això es manté tot el mes, jeje. 



Amb molt d'amor, Maraya



divendres, 30 d’octubre del 2020

Nova imatge... nou títol?!?!

 En el moment d'actualitzar la imatge del meu blog també em vaig plantejar canviar-li el nom (que no l'essència). Perquè? Senzillament perquè sentia que no acabava d'encaixar visualment Maraya com a nom de blog, malgrat tinc clar que aquest serà el meu pseudònim i que si el títol l'inclou, millor. 

Per aquesta raó m'he posat a tafanejar webs que generen nous noms i n'he trobat una (en anglès, como no) que me n'ha generat uns quants d'allò més curiosos. Encara estic valorant si decantar-me per un d'ells o no, i mentrestant els deixaré per aquí per tenir-los a mà, per si els voleu veure, i perquè és el meu blog i puc i perquè no.

Si voleu veure el generador de noms, és bastant divertit. També hi ha moltíssimes opcions més! Molt útils per l'escriptura.

Voilà!

  • Personal Delicate Maraya – mm ok, no
  • Maraya's Not-So-Secret-Diary – si home
  • The M Word – sembla la manera fina de dir una paraulota
  • Writing Addict – not bad
  • The Art of Reading – seria bastant hipòcrita donat que ara mateix llegeixo més aviat poc
  • Blog Read Write – what?
  • Confessions of a Reading Freak – aquest no el descarto
  • Marayable – NO

N'hi ha moltíssims més... però ja no tenien ni sentit jajajaj


   Amb amor, Maraya

dijous, 29 d’octubre del 2020

De quan em van robar l'estiu i vaig trobar a faltar barcelona


Les nits d'estiu de calor, xafogor, pantalons curts i nits clares i fàcils per una ciutat propera i alhora estranya, màgica i alhora rebutjada, insalubre.

L'he tornat a veure a través de la lletra del Zafón i he reviscut els vespres a l'ateneu a una Barcelona a les fosques amb gust càlid de màgia i misticisme i nostàlgia i l'ego de sentir-se especial, diferent. 

Trobo a faltar l'estiu dels concerts al seu carrer i sopars en racons amagats, les columnes de pluja amb basalts de peixos grisos i les paraules lliscant per entre els meus dits com l'oli o la bona mel en cullera. Dolça, lubricant i tendre. 



18 de Setembre 2020

Confinadament

 

El tatuatge del cau em supura

em supura ràbia, ferides, odi

em supura tristesa i melancolia, 

d'una sensació, un any, 

que cada cop tinc més clar que no tornarà,

d'un sentiment perdut, 

mort, assassinat. 

El tatuatge del cau em pesa 

al clatell, a l'esquena

decisions que no vull prendre

consciència que agraeixo

            però que em porta pena,

frustració, impotència.

El tatuatge del cau és una cicatriu que no cura. 

I dubto

             que arribi a curar.

 

Ple confinament 29/04/2020


Petita confessió

Al final el cafè sempre hi era, i això la posava dels nervis.

Feia tres anys que s'havia proposat deixar de prendre aquell beuratge seductor que l'atreia cada matí, tarda i nit. Era conscient que l'esgotament que sentia havia "no existit" en algun punt de la seva vida i que aquest venia provocat per l'abús del cafè. Tanmateix, quan la flaira de torrat arribava als seus narius, totes les seves conviccions desapareixien, i tot i no recordar haver encès la maquina, ja tenia un cafè a les mans. 

 Taller d'escriptura - Ateneu Sant Cugat