post Sant Jordi

From the roses that I got

You gave me a simple rose

That I accepted with a gentle smile

Because I know we are not quite there. 

I know I deserve the 50 roses my best friend gave me,

And I know that I would settle for less,

(Maybe 49?, just joking)

I deserve 50 

And I get them, from all the love I have cultivated,

At least now.

My first used to say 

"I should have bought you the most beautiful one",

Or 

"I should have gotten you 10"

And he never did.

My second only bought them when it was convenient,

And a 23 of April without a rose was a common thing. 

And if you give me one simple rose 

I will venerate it.

Knowing that 50 roses are waiting for me 

And that because we are not quite there,

1 simple rose is enough.

Finals

La canço de la fumiga parla de nosaltres,

N'estic segura. 

No en tinc cap dubte.

Les paraules que utilitzen 

Són pràcticament calcades a les que tu vas dir

Creus que ens estaven escoltant?

Quan vas dir-me que no volies recordar-nos amb recel

Quan vas dir que no volies pensar quan vas deixar de voler estar aquí 

Quan vas preguntar-me si era important.

Crec que potser vas ser tu qui els vas escoltar a ells

I la lletra se't feia massa familiar,

Com si hagués sigut quelcom que ja haguessis escrit. 

Com rellegir-se un conte que fa temps que has creat,

Reconeixes l'estil i alhora et sorprens

Aquest ets tu?

Crec que els vas escoltar i ells van posar paraules al que no sabies descriure 

"Clar que ens trobaré a faltar"

"I has de saber que m'importes"

"Ens ha guanyat l'erosió"

I si, van descriure'ns acuradament

Com si ens haguessin vist en els seus concerts, 

I haguéssim servit d'inspiració.

La nostra història va ser musa de les cançons tristes.

Vull pensar que quan l'escoltes penses en mi, 

I que me l'haguessis dedicat si no visquessis rere la por.

Almenys ella tindrà una carta d'amor en cançó, amb la seguretat que això és el que pensa;

Jo, en canvi, pressuposo. Com tant he fet en el passat.

Finals - La Fúmiga (fragment)

"Podria plorar

Podria perdre les formes

Podria seguir lluitant

Podem tornar-ho a intentar

Però no trobe les forces

Hem arribat al final

No és el que estàvem buscant

I has de saber que m'importes

Parlem en plural

Perquè no busque culpables

No hem sabut fer-ho millor

Ens ha guanyat l'erosió

I ens hem tornat inflamables

Hem arribat al final

I que açò no ens faça mal

És la millor de tantíssimes victòries

Clar que ens trobaré a faltar

Què serà de nosaltres?

Tots els plans, les nits mortes

Els viatges pendents, eixe tattoo per fer

I a la merda les entrades de Coldplay

I què serà de nosaltres?

Què diran tots els nostres?

El present i el futur

Com seran sense tu?

I a la merda les entrades de Coldplay

Podríem fer un drama, 

però no"

Maraya

breu comunicació

 Avui ha sortit l'esperat cd de la Taylor que suposadament tant m'havia de fer patir i pensar en tu. No em malinterpretis; he pensat molt en tu. Però sorprenentment no m'està fent mal ara pensar en tot el mal que m'ha fet en el passat. Crec que he aconseguit estar en un punt en el qual reconec el que vas fer pel que és: una irresponsabilitat afectiva, una negligència i manca de respecte involuntària. De fet, tot va ser involuntari, però alhora, havent estat en el teu lloc, havent-me sentit exactament com tu declaraves sentir-te, i empatitzant, sense voler-ho, amb el que m'expressaves, ho veig claríssim: hauries d'haver-ho fet millor. I fet millor significava haver-te sentat amb els teus putos sentiments, haver fet front al fet que no volies estar allà, i haver-te atrevit a puto dir-m'ho. Perquè al final de l'únic que vas pecar és de no enfrontar-t'hi, no de sentir el que senties. I hagués estat bé, i hagués pogut ser la teva amiga. Però ara sento que hi ha un abisme entre tu i jo perquè jo no et puc parlar d'això i tu no me'n parlaràs per voluntat pròpia. 

Però tornem a la Taylor, que és del que estàvem intentant parlar. Aquest nou cd m'ha deixar un tant indiferent en la primera part, que val a dir que és la part que pensàvem que era completa. La segona part, tot i que millor, no m'ha tocat la fibra com ho han fet les seves altres lletres. 

Sento que una de les raons és que visc ja molt lluny del que expressa, i que probablement si hagués sortit al hivern, l'hagués gaudit molt més; una altra és perquè em fa la sensació que les lletres estan fetes de forma més obvia i evident, i potser al meu parer careixen d'aquesta lírica que em feia voler pausar la cançó i escoltar-la de nou perquè no podia creure com algú havia escrit quelcom així. 

Crec que simplement em falta escoltar més el CD, i que no empatitzar amb aquests sentiments no deixa de ser quelcom bo. 

Maraya

a bad day

What is this feeling?

Why am I struggling to believe that those who are supposed to love me don't even like me? Why am I feeling it now, and 

So much is happening and I can't quite put a finger in what things I am okay with and which ones I'm not. I still have way more capacity than before, and that's something I'm really prou of. But the notion of having "had it all" mental health wise, and having lost it, is worse than not knowing you don't have it. I feel like I am getting dragged around with little understanding, and that I am lacking so much energy to confront even the basics. So yeah, I don't work that many hours, yeah, nothing wrong is happening, yeah, I do other stuff; but it's already taking so much. And nothing great is happening either, and I am expected to accept this medium okay situation where yes, yes, it should be better, but it is what it is, and suck it up. Or fight for these things no matter how much strength you have. Fight it faking there's nothing else to fight, and don't show it or it'll bother, or it will be the proof that you're nit fit for this, or you will be annoying, make it uncomfortable. No one likes someone crying. No one knows what to do with someone crying. 

But hey, I liked who I was. I liked that despite everything I was still someone nice and approachable. And I know people like that; do I like them though? I am not willing to sacrifice any ounce of myself to fit in.

Maraya

of conflicts that come too early

Yes, I've fucked up, said some shit I shouldn't have. I didn't take care of your insecurities the way I should have; you're worried people are going to think badly of you, probably worried the same thing will happen to you again, and it won't. I am certain of it.

 It feels like we had a bit of a precarious balance where we were putting cards, like a naipe tower, and that this has thrown everything to the floor. 

Somehow I wish I hadn't been there to have lunch; I wish the first word didn't escape my mouth. But I am also very aware that despite having done something wrong, the amount of guiltyness I feel is over the top. I have not killed anyone, I haven't stabbed someone from behind. I haven't even done this to hurt you, despite it did. It was far less evil than that.

But it seems like you needed something that proved your fear, that I am actually someone you shouldn't even try anything with. It feels like once the first card dropped you went away and took all of yours, because how can you even try with someone like that?

I know I did something wrong, but I also know how wrong it is. You must probably not believe me, or trust me, when I say this, because you don't know me, but I do truly care about not hurting you, and I did truly do it from an innocent perspective. Naive, maybe, to think you wouldn't care, but also, I have been there. And it does get better, I promise you. Mean people will always find an excuse to be mean, but others understand. And those are worth keeping.

In any case, I do feel I'm being treated a bit unfairly. I think I have triggered something really rooted in you, and I feel extremely sorry for that; i do own it. But I believe I deserve a space to navigate this, and to not have projected on me the hurt others, maybe even willingly, put on you. I believe I have been upfront and coming from a place of care, love and willingness to talk; and I have been met with cold interactions, dismissive answers and the invalidation of my need to talk about it. Just thought now that I didn't tell you I needed to talk, and perhaps I should; but the uneasiness still lingers, for I see now that I deserve to be met with at least the same honesty that I have given you. 

A bit confused, and scared on my behalf

Maraya

the anger came back

Some days ago:

Sometimes I catch myself thinking if and buts. What if I didn't go to Norway? Would you then have loved me til today still? Would you have been closer now? Would you have suffered less? Would I have had the part of you I so badly wanted, and then no anxiety would have broken me? 

I let myself think about that today, I played with the thought of me leaving being the problem to you stopping loving me.

But we didn't stand a chance, did we? If it hadn't been that it would have been something else. I would have triggered you another time, maybe when our surroundings turned too much to bear, too painful, and you wouldn't have been by my side and this would have happened, before or after. We got some sweet and very short time before everything got messy, but it would have gotten messy anyway 

Today:

The anger came back. The more I see how easy I am to be loved, to be liked, fully, in my whole splendor, the more angry I am at you to make me feel like there was anything wrong with me. I wonder if that's also what happened to you; but at least I know that I constantly communicated my love, adoration, and like for you. Now telling someone that I really really like them doesn't feel like a risk to make myself suffer; now being nice to people fully, by caring about them, doesn't feel like there's something inherently wrong about me for wanting to do it. My anxiety is seen as something not my fault, and it treated as such. The anger came back, and I do feel it's easier to see you, but also it's difficult to not tell you about it. So much of what I'm feeling is rooted in how you behaved in our relationship, so much that I keep thinking "how the fuck did I stay there for that long?" "How the fuck did you not tell me earlier you didn't want to be with me?" I believed you were confused and I was a nice person showing you love, not someone you wanted to date. Believe me, I understand completely. But I had the fucking balls to own that this was not fair to the other person, and I didn't let it be for years just because I didn't want to face any truths, and just pretended there was no issue. A form of gaslighting, perhaps? You have convinced me countless of times that my anxiety was based on nothing, but we both know that's not true. I hope you're happy, but I also want an apology. Today I have had a conversation with someone that felt anxiety around me and my relationship with them, and I know that, even though the fears were stupid(ly anxious) they weren't based on anything. There is stuff changing and not acknowledging that is just cruel. Stuff changing does not make the fears come true but sparks them; and being offended because they exist on the first place is straight up bullshit. Sometimes I hate the person you made me be, the person you were with me and what we were together. I think the period that was nice was awfully short; but I also think I deserved much much better. It is not difficult to love me and I am not difficult. 

A bit angry still,

Maraya

somriures espontanis

Avui he somrigut espontàniament de felicitat, k m'ha recordat a aquell temps on em sentia plena, satisfeta, feliç, i conscient de ser-ho. No em malinterpreteu, he sigut molt feliç des de llavors, però tot ha estat tenyit per un vel de pessimisme, pànic, por a la fragilitat de l'instant que vius, i ansietat. I tot i haver sigut molt feliç, m'ha costat riure fins plorar, somriure sola perquè no em puc aguantar les ganes, o respirar un aire de primavera que em faci voler arraulir-me al sol tant calmada com una gata fent la migdiada, sense por al futur, ni als i si. Serà que el sol realment cura i fa massa temps que no el veig? 

He somrigut espontàniament mentre xerrava amb el meu millor amic, i rebia els missatges d'un altre amic després d'enviar quelcom un xic risky. Sentia que li estava fallant i enlloc d'això la resposta ha sigut d'allò més càlida, com una tirita molt ben colocada acompanyada d'una tassa de cafè com les que t'agraden, perquè la persona s'ha enrecordat de com el vols. He somrigut espontàniament i la sensació no ha marxat del tot.

Aquests últims dies he estat cansada de descobrir i redescobrir que certes conductes (tant meves com al meu voltant) en realitat eren una merda. En el seu moment, quan vaig adonar-me'n de que no se m'havia respectat en la intimitat, vaig pensar "uf, bueno, almenys ara ja ho sé, ja no em pot passar". I en certa manera, així és: hi ha moltes coses de les que m'he alliberat d'aquella època. Però ilusa de mi, pensant-me que llavors estava segura, vaig enfrascar-me en un altre context on havia de lluitar per rebre cada pessic d'amor i carinyo, i on la meva estima i cuidado es llegien com a quelcom negatiu. I ara, quan pateixo perquè sento que algú em rebutjarà perquè cuido massa, perquè estimo intensament, perquè em despullo emocionalment de seguida, penso que que injust ha sigut que dir-li a algú que tingui un bon dia i que això detonés el seu rebuig m'hagi fet desconfiar de totes les meves mostres d'amor. 

Sé que hi ha gent que em considera freda. Que no abraço prou, que no mimo prou. I en certa manera, és veritat, perquè a no ser que tingui absolutament la màxima certesa de que ho puc fer, i de que no se'm rebutjarà, no ho faig. I la realitat és que gairebé sempre m'he sentit rebutjada, o not enough en tots els aspectes, per tant, com merdes haig de crear la seguretat de que si vaig a abraçar a algú no m'apartarà tant fisicament com en el vincle? Com haig de crear la seguretat que tot i que algú no vulgui una abraçada, això no reflecteix res en mi, i que no sóc menys, i que no passa res? Com puc treure el focus de que el problema sóc jo quan he sigut el denominador comú? 

Segurament vindran moltes més altres realitzacions com aquesta en el porvenir, però la veritat és que ara no estic tant espantada. Tinc curiositat per saber què serà el següent "bah, era obvi, com no ho has vist abans" perquè se ara que no ho és i què no hi ha res que hi pugui fer. Aquests aprenentatges vindran, i faran mal, i això és part de la gràcia: que aprens fent. Que em podria haver estalviat un trauma al voltant de la intimitat? Si, però això no corre a compte meu. El que hagi de venir, que sigui perquè persones boniques i fantàstiques no poden compartir certes coses amb mi, altra persona bonica i fantàstica, i no perquè hi ha un clar patró de no respectar límits, no ser directe, honest ni reflexiu, ni comunicar-se. 

A la merda amb tot, i visca els dies dels somriures espontanis.

Amb amor, 

Maraya

we could have been friends

I was reading in a fantasy book about torture and you came to my mind. I know that when police tortured you, beat you, terrorised you, broke your hearing, you ended up saying what they wanted to hear. I know that in books torture and people who don't break from it are seen as heroes, but it's also a really naive, superficial interpretation of what happens when you get broken piece by piece. They don't asses the shame you feel afterwards regardless of whether you broke or not. The fear that soaked every bone, the ghosts you manage to see in plain daylight, the panic explaining it causes. No, in a book, the main character is tortured almost to death and survives, and never breaks their vows, and they walk away from it without experiencing any of this. They rely on rage and they have the opportunity to, I don't know, blast fire from a dragon's mouth to their torturers. 

But not here. Here you drown under a system that covers your agressors and is your enemy, and you're supposed to keep going with your life by yourself. But you created a network for others to not be alone. 

I know you ended up inventing what they wanted to hear, because you couldn't take anymore the fear, the pain, the desperation. And that the court case started with the same fake story only to end with you announcing you had made up everything just to be free of the cruel claws and dirty fingers of the police. 

I feel like we could have been good friends. I think I would have been able to be there for you, but I struggle to think how to do it now. I think as your equal I would have been a pretty damn solid rock, a shoulder to cry on, and someone you could go seek care if you need it. In a way, that's what you are for me now, although my ghosts are only magnified in my head and there is actually no threat outside. 

I wish I could find a way to acknowledge what happened, and tell you that there is no shame in trying to survive in whatever mean you can, there is no one chasing you, and your friends and loved ones will only feel inmense love and pride for being around you. The fear of someone judging you exists only in your head. 

I love you dad, even if sometimes I struggle to say it. 

Maraya

el somni d'avui

Avui he somiat que era l'aniversari de un familiar, i efectivament així era. Conscientment no ho recordava, i és ben curiós com el meu subconscient m'ho ha recordat exactament el dia en qüestió. El somni era d'allò be. Estrafolari, doncs la meva àvia materna anava a dormir a casa de la mare del pare de me germana: es a dir, algú que no té cap tipus de relació amb ella. Aquesta senyora també es posava la meva jaqueta taronja, la qual he hagut de portar avui perquè plou, i es feia una fotografia amb la meva àvia a les 8 del matí, que era quan jo havia de marxar de casa. Feien un dinar, i estaven convençudes que jo hi assistiria, però jo tenia una cosa del cau (que, efectivament, tinc avui) i els havia de dir que no hi anava. 

Crec que potser em dedicaré a escriure el que vaig somniant per aquí, ja que es una cosa que ja volia fer (escriure el que somnio) i aixi aprofito per rematar una altra cosa que també: escriure cada dia.

El somni d'avui m'ha deixat molt sorpresa de com de llest és el meu subconscient

Maraya

8M

Ahir va ser 8 de març i no et vaig pensar fins al migdia, i penso que va ser molt acertar començar un dia com avui perquè necessitava quelcom a aferrar-me quan tu no hi fossis. Per sort o per desgràcia, eres i ets qui més marca ha deixat i qui més mal em faria trobar a faltar. 

Ahir va ser 8 de març i hauríem fet 5? anys, però ahir també va ser el dia que vaig sortir al carrer amb les meves i alguna més, amb les de la feina amb qui ara m'hi recolzo tant, amb les que vam omplir els carrers, i tu no hi eres. I desconec si vas baixar a la mani, però vull pensar que no, i que aquell espai d'ahir va ser meu únicament com sempre ho seran els 8 de març. 

Ahir va ser 8 de març i hauríem fet 5 anys però ahir va ser dia de lluita, de cridar que no estem soles, de germanor i sororitat, de curar-nos les ales i l'estima propia, i d'anar-me'n a dormir sense pensar en tu.

Per sort vam començar un 8 de marc; i aquest dia es torna ferotge enlloc de trist. 

Visca la lluita feminista,

Maraya

les columnes d'aigua que han tornat després de la sequera

Avui ha plogut pels antics carrers de Barcelona, i com he trobat a faltar la pluja. La pluja netejarà els dies feixucs que hem viscut, i la ciutat de segur necessita una rentada; però jo, després de molts anys, molts, he pogut veure una imatge que gairebé tenia oblidada. El carrer de les gàrgoles, el meu preferit , el qual sota la pluja es transforma en el carrer de les columnes d'aigua. Ja quan he sortit i he vist els carrers deserts, sense ni ànima ni ombra que em poguessin descobrir, m'he emocionat i esperava amb delit el moment en que arribava al carrer. La llum, a més, era perfecta, doncs l'últim cop que tinc a la memòria era fosc i gairebé de nit. Aquest cop, però, he pogut reconèixer les parets de pedra no només pel que ja eren si no pel que han sigut.

Fa poc vaig anar la museu de la ciutat romana de Barcelona, ja que visc en el bell mig i just davant una de les muralles. La ciutat ha guanyat una nova dimensió i ara on abans només hi entreveia pedra, miro història. I alço el cap quan camino per banyar-me sota totes les històries que conviuen al meu cap, recordo la màgia d'aquells dies on escrivia per sobreviure, i me n'adono que estic vivint el que vaig dir que volia viure. Viure en aquesta ciutat, potser no per sempre, però poder experienciar què volia dir viure aquí, on els dies de pluja sempre puc veure les columnes d'aigua, i les parets romanes són el meu dia a dia. Haig de recordar romantitzar el meu dia a dia; si no, em podriré en el simplisme.

pd: no aconsegueixo posar-la del dret però aquest és el carrer de les gàrgoles i les columnes.

Amb amor, 

Maraya

de bolets i volants

 Juraria que m'havia apuntat en un full o nota o esborrany aquelles idees de les que volia escriure en el blog, però ara que m'hi poso, després de molts i molts dies, no ho aconsegueixo trobar. I de l'única cosa que me'n recordo és de bolets i volants de cotxe.

A simple vista no tenen res en comú (i si hi penses, segur que tampoc hi trobes relació). Només jo us puc explicar el vincle que hi ha entre aquests dos conceptes en el meu univers personal. 

Fa temps, tant que ni em reconeixeria, vaig compartir el meu dia a dia amb una persona a qui li encantaven els cotxes, i conduir; una persona que em va fer sentir massa gran, i amb un estil de vida "inadequat"; una persona que em va prendre la seguretat en la intimitat i de la qual les seves ganivetades han deixat cicatrius permanents en mi. Aquesta persona, en el seu moment, era algú a qui jo admirava molt. 

Un bon dia qualsevol de indefinida estació, quan estàvem junts al cotxe, em va dir, parafrasejant: "Molta gent quan condueix deixa una mà al volant, i una mà al canvi de marxes, i això és un error. Quan tens una mà al canvi de marxes fas que la fricció dels engranatges desgasti el sistema. A més, hauries de tenir sempre les dues mans al volant, i a la mateixa altura, per anar canviant de quart en quart de volant la posició de les mans", tot això, simulant els moviments mentre parlava, "perquè si tens les dues mans juntes en la mateixa part del volant, i de cop has de fer un gir brusc, segons la direcció, no podràs, perquè et faltarà espai perquè el braç pugui fer girar el volant". 

El meu objectiu no és que entengueu res d'aquesta explicació, si no mostrar com tot i el temps, tant temps que ni em reconeixeria, recordo perfectament que és millor no posar la mà al canvi de marxes, ni les dues mans en el mateix lloc del volant. 

I ara anem als bolets. Fa temps, no tant, només una mica, en un moment en el que gairebé casi encara m'hi trobo, vaig compartir el meu dia si dia no (a gust d'ell) amb una persona de la que em costa parlar-ne avui en dia, i algú que ha sigut la meva persona preferida durant molts anys. 

El seu germà un bon dia va voler demostrar les seves arts culinàries fent un rissotto, recepta que és, i des de fa molt ha sigut, la meva especialitat. Però en aquell moment ell era el xef i jo no anava a dir res. El tema és que en la seva recepta van decidir tallar molt pocs xampinyons, "perquè ja n'hi haurà suficient" (craso error), i molt petits "perquè no és notin gairebé" (fatídic error). I escolteu-me, em sembla genial que els bolets no siguin de gust de tothom, perquè mentrestant jo puc menjar-me tants com vulgui. Però exactament perquè el rissotto és la meva especialitat, sabia que 1. no hi hauria suficients perquè perden moltíssim volum i 2. els havien tallat tant petits que amb la pèrdua de volum es quedarien en res. Però altre cop, jo no era xef aquell dia. 

El tema és que tu, perquè havies compartit el meu dia si dia no, sabies que els bolets perdien molt volum, i llavors quan irremeiablement el rissotto va quedar gairebé sense bolets, em vas dir, parafrasejant que "clar, es que com tu ja m'ho has dit algun cop, els bolets perden molt de volum, i n'has de posar més del que en un principi et sembla adient, perquè si no li tocarà un trosset per cap". No vas dir això exactament, i m'he pres la llibertat literària d'escriure el mateix missatge amb diferents paraules, perquè total, tu ja vas decidir no compartir amb mi cap dia: dia no dia no. Però tinc la sensació que aquest és el tipus de coneixement que no pots esborrar del teu cap (perquè no és com si ens fes servei oblidar-nos de quelcom útil, com que els bolets perden molt de volum, i recolzar la mà en el canvi de marxes fa malbé els engranatges a la llarga), i que per ara i per sempre, si has de cuinar bolets, en posaràs més del que a tu inicialment et semblava adient. Aquest petit pedaç continuo sent jo en el teu dia a dia; i és poc consol però allí hi és que tot i que t'oblidis de mi en el teu present, part de mi continuarà sempre estant allí. Per molt que jo ja no; així tu ho has volgut. 

Una mica trista, 

Maraya

perdre's per estar tranquila

Estar perdut entremig de muntanyes a priori sona aterrador, però hi ha quelcom en compartir l'experiència amb la família del cau que ho fa màgic.

Ha sigut quan de nena no era del tot conscient en quina vall ens trobàvem que m'he sentit enmig d'un no res gegantí, que lluny de fer-me sentir angoixa m'ha tranquilitzat infinitament. En aquell moment ningú espera ni pot esperar res de tu, perquè estàs incomunicada i sense cap intenció de canviar-ho. En aquell llavors escenaris que sola es farien inassumibles es transformen en un espai amic, familiar, i misteriós, nostre. Les travesses m'han fet descobrir les zones de per aquí que mai hagués visitat pel meu compte; i m'han fet descobrir facetes de mi que mai haguessin aflorat de no trobar-me en aquest únic espai. 

Les travesses, campaments, sortides, són dels moments més propers a la màgia que m'he trobat. Les muntanyes brillaven d'una forma única aquells dies, perquè cap dia s'assembla al anterior. Els gorgs amaguen secrets de nits de lluna plena i estels intensos, nits d'un fred que ja no es troba i un aire que desapareix. 

Avui he trobat a faltar aquesta part, però és ben lluny e inalcanzable. Si més no sempre hauré viscut aquestes nits úniques, que mai ningú em podrà prendre ni podrà veure altre cop. 

Amb melancolia,

Maraya

la jaqueta

 Hi ha una jaqueta teva enterrada en coses meves al penjador de la meva habitació de La Floresta. És una jaqueta que a la butxaca hi té una foto meva i l'imán de l'últim viatge que vaig fer en el que encara estàvem junts; almenys de paraula. 

És una jaqueta enterrada en la meva roba d'estiu, la bossa que em vas regalar, alguna tovallola i fins fa poc els meus foulards. En aquell penjador hi he deixat la part de mi que em fa mal retrobar perquè em recorda que ja no hi ets. Que ja no et puc explicar aquella anècdota que ha passat a la feina i em fa gràcia, que escoltar La Fúmiga fa que els ulls em piquin, i que començar sèries i pel·lícules pel meu compte, o pitjor, amb algú altre em fa pànic. Pànic perquè vol dir avançar i avançar vol dir estar més lluny de tu per molt que ja no hi siguis. Més lluny d'aquell moment que si que hi eres, de veritat. No podré ser amiga propera teva, perquè has estat tant aprop que la falta de proximitat se'm fa artificial. El dia 10 no em vas dir res, i vaig pensar que no em sorprenia, però no m'ho esperava. Com els amics més propers que tinc haurien d'obviar com d'important és simplement un ei he pensat en tu en un dia com aquell?

I clar que puc justificar-te i entendre perquè no ho has fet. Però estic cansada de fer-ho. Representa que tu vas estar el més aprop fins fa res; i aquell dia segurament ni te'n vas enrecordar de mi. 

Per això la jaqueta està enterrada i no la vull desenterrar. Faré veure que no hi és fins que un dia veure-la no em faci mal, però mentrestant es quedarà allà, entre records d'un estiu amarg. En l'habitació que ja gairebé no trepitjo. 

Maraya

la petita historia d'un karaoke casi fallido i el pastís de la muntanya

 Anem a intentar escriure cada dia altre cop, però per fer-ho, hauré d'escriure, molt probablement, dels temes més banals de la història. O bé aquells que semblen banals en un principi però que les interpretacions els donen sentit. 

L'única cosa que em ve al cap és parlar del que aquest cap de setmana m'ha deixat emprempta. Com l'any passat, el meu aniversari va ser celebrat entre cançons desafinades envoltada de gent, que en un principi, no em tindrien perquè tenir en gran estima. Des d'un inici la nit va estar marcada per l'apoteosi. Deixeu-me que us expliqui. 

Porto unes setmanes que em noto molt distreta, molt insegura, i la reserva em va costar horrors fer-la. Al final em vaig decantar per una opció que també em feia sentir molt insegura perquè pensava que no agradaria (fins i tot vaig somniar que era un desastre i que la gent volia marxar a la mitja hora de començar). Al arribar, va resultar que hi havia problemes amb la reserva i per un moment vaig pensar que tot se n'anava en orris i que realment el meu somni es faria realitat. Però ja d'entrada un amic que m'ha "escollit" em va ajudar moltíssim i va fer tota la gestió de la liada de la reserva. És curiós això de ser escollida, perquè de cop algú et té super en compte i es molt proper a tu, per molt que d'entrada el meu cap no computa i no sent aquesta proximitat com a real. Però aquí estem, que encara segueix tractant-me molt properament i tenint-me en compte moltíssim. 

Després del petit atac de pànic inicial, gent que no m'esperava que fossin tant simpàtics amb mi o que m'ajudessin a fer front a mis momentos de más ansiedad de la manera en que ho van fer. I estic eternament agraïda de ello. 

I després de molta estona de passar-nos-ho molt bé (i beure una mica de més), em van portar un regalet. I el detall em va emocionar profundament, pues van anar a buscar un pastís de la pastisseria que més m'agrada en un barri perdido en el monte (mi barrio) perquè`jo havia comentat que era el meu pastís preferit. I no m'ho esperava, gens, però per sobre de tot no m'esperava que algúfes l'esforç per mi. Perquè ja sumem anys de relacions en les que això no ha sigut així. 

I després penso que em sentia malament per no valorar certes coses d'altra gent, quan em baralla pel més mínim dels mínims. I me n'alegro de roderjar-me d'altres exemples. 

Si les relacions aquestes duraran o no, el temps ho dirà (per molt que mi sentimiento sigue empeñado en que no, que me van a dejar). Però com a mínim, they raised my standards. I ara no me pienso conformar con menos. 

Amb amor, 

Maraya

las tres lunas del 10 de febrero de 2024

Hoy he recreado lo que el ano pasado fue un pequeño homenaje para ti. Y aunque she estado mucho más tranquila en este día que en otras ocasiones, siento que lo hubiese disfrutado más sola. De todas formas creo que ha sido el año que más querida me he sentido en mi cumpleaños y en el día de hoy, y siento que poco a poco me estoy rodeando de bonitas personitas. Hoy te he dibujado tres lunas, y los canelones estaban de rechupete.

Te quiero mucho

Maraya

these impertinent walls

Today it was a bad day, and not because bad things happened. They did, in fact, happen. But it has been a bad day because I saw in myself the ghosts of past battles. I found myself struggling more about not being liked by people I do not like than empowering myself through the things I like about myself, and what my close friends like about me. I still find myself caring more about the opinion ot someone that is not close to me, than the unconditional kindness and love of those i surrlund myself with, and naturally kind people. Because I find them; but their care doesn't soothe my anxiety about those that do not naturally treat me with the same kindness, respect, consideration and thoughtfulness. I didn't like the version of myself that got caught on thinking "why does he not like me as much as whomever", when I know someday she thought "if they think I'm not interesting is on them, because I am the best best-friend someone could have". 

I find myself too cautious that I will not let myself care fully about those I'm surrounding myself with. I see the walls being built around me without me having put any brick. It's like a part of my brain is in charge of a construction I was not given the notice of. I do not like these walls, and I want to break them. But I don't want the arrows that can come when they are broken down, since I lay too bare behind them, and each shot is acting the target. But I do want to be able to built a bridge, accessible and recognisable, for those I know they are good souls. 

There is some people in my office worth saving, no matter what, from the iceness behind these fortress; some people who are still nice in the harsh environment we are all living in. I just hope these walls that are being created without my permission are able to give shelter to them; because I know how warm and cosy it can be inside. Even if today I feel like even I've been kicked out from them. 

A bit tired, and scared, and mostly fragile. 

Maraya

El cap d'any 2024 és el 5 de gener

Com ja sabeu la gran quantitat de lectors i lectores d'aquest blog (nótese la ironía), l'any nou a can Maraya no comença el 1 de gener, perquè mai arribo a temps per pensar-me els meus propòsits. De fet, em sembla quelcom bastant artificial haver-ho de fer coincidir amb el dia 31 de desembre, i la pressió fa que sovint ho faci malament. Un podria dir "i perquè no ho fas abans, i així el 31 només els has de publicar, si vols, al blog?" Osigui que els faria en diferit només per poder-los tenir el dia 31, quan ni tant sols els hauria fet el dia 31, us adoneu del dilema? SI NO HO HAIG DE FER JUST PER CAP D'ANY EXACTAMENT QUINA ÉS LA DIFERÈNCIA ENTRE FER-HO ABANS O DESPRÉS DE CAP D'ANY EXCEPTE QUE TENS LA PRESSIÓ DE PRESENTAR-HO UN DIA EN CONCRET COM SI FOS UNA DATA LÍMIT D'ENTREGA D'UN TREBALL?

Suposo que he entregat tants treballs que li tinc tírria a aquestes dates. En fi, que aquí vindria el meu nou inici d'any, que ha començat d'allò més accidentat, tot i que amb molt bon gust de boca (he estat molt malalta, no havia estat tant malalta des de feia anys, però estic amb ganes de començar de nou). Però primer (redoble por favor) revisió dels propòsits que no vam complir durant l'any! VISCA!

2023:

1. Poder fer un split.

Un any més tard ens trobem que, efectivament, no sé fer un split! Però si que diria que el meu split ha millorat molt considerablement. Si fós més constant segurament ja pràcticament hi seríem, però aquest any ha sigut tant muntanya russa que construir-se qualsevol tipus de rutina (especialment, des que he tornat a barcelona) ha sigut impossible. Així que bueno, sorpresa per ningú, horitzó 2024: fer un split!

2. NaNoWriMo 2023
Aquest any, els pals de la vida han fet que no pogués participar al NaNoWriMo. Crec que a la mínima que sento que el fallaré, em rendeixo. Haig de trobar la fina línea entre donar-me espai per no pressionar-me de més, i no autoboicotejar-me. Altre cop, sorpresa per ningú, NaNoWriMo 2024 entrarà en els plans de futur. Potser utilitzar Notion seria una bona idea?

3. Escriure regularment al blog
Estic bastant satisfeta amb com ha anat aquest any amb el blog. Si bé és cert que a la segona part de l'any pràcticament no he escrit, sí que diría que he sigut prou constant a tall general. Penso que el blog ha sigut molt més protagonista en la meva vida aquests últims dos anys que fa temps. 

4. Poder posar límits en tots els meus espais i relacions.

Si algun dels objectius s'ha d'endur el premi gros, diria que és aquest! Perquè tot i que no hem acabat de fer-ho completament, el progrés en comparació és tant gran que crec que em mereixo un aplaudiment!

5. Llegir (mínim) 12 llibres.

I bé, ens hem quedat en 8. Aquest ha sigut un any complicat, però rere un any complicat en ve un de millor no? no?

6. Fer exercici regularment, en el qual incloc ballar.

També diria que l'hem complert! És veritat que al tornar a Barcelona n'he pogut fer molt menys perquè és més car, però no ho hem deixat de fer, i estic apuntada a classes d'aro! Bien por mi!!

7. Trobar eines per fer front als moments d'angoixa.

Bueno... Hem el·liminat fons d'angoixa (algunes no per voluntat pròpia). Diria que tinc més eines però menys ocasions on dur-les a la pràctica, però em fa l'efecte que ho estic aconseguint millor del que em pensava, sobretot en l'àmbit de la feina. I també he començat a anar a la psicòloga regularment.

8. Deixar de demanar disculpes per coses innecessàries 

Millorant, però encara queda camí, he he.

I ara sí..... ARRIBEN ELS MERAVELLOSOS PROJECTES I PROPÒSITS DE 2024

Com a apunt diré que aquest post ha trigat tropecientasmil hores a ser escrit. Bé, he decidit dividir propòsits i projectes, essent els projectes quelcom que és finit i els propòsits quelcom que s'ha de mantenir durant l'any.

Projectes 2024:

- Acabar el jersei tricolor 

- NaNoWriMo

- Anar a Derry amb la Núria

- Veure The Eras Tour at Home a casa

- Acabar el punyetero article

- Col·laborar amb alguna entitat medioambiental

Propòsits 2024

- Anar a la muntanya 1 cop al mes

- Llegir 12 llibres

- Reduir Instagram

- Cenyir-me més a ser vegetariana 

- No demanar disculpes innecessàries

- Embrace failure

La veritat és que porto un dia de merda ( ;D ) i que necessito deixar això fet per sentir-me un pél millor. Així que tot i que no és la meva millor feina: it's not much but it's honest work.

Bona nit

Maraya