Juraria que m'havia apuntat en un full o nota o esborrany aquelles idees de les que volia escriure en el blog, però ara que m'hi poso, després de molts i molts dies, no ho aconsegueixo trobar. I de l'única cosa que me'n recordo és de bolets i volants de cotxe.
A simple vista no tenen res en comú (i si hi penses, segur que tampoc hi trobes relació). Només jo us puc explicar el vincle que hi ha entre aquests dos conceptes en el meu univers personal.
Fa temps, tant que ni em reconeixeria, vaig compartir el meu dia a dia amb una persona a qui li encantaven els cotxes, i conduir; una persona que em va fer sentir massa gran, i amb un estil de vida "inadequat"; una persona que em va prendre la seguretat en la intimitat i de la qual les seves ganivetades han deixat cicatrius permanents en mi. Aquesta persona, en el seu moment, era algú a qui jo admirava molt.
Un bon dia qualsevol de indefinida estació, quan estàvem junts al cotxe, em va dir, parafrasejant: "Molta gent quan condueix deixa una mà al volant, i una mà al canvi de marxes, i això és un error. Quan tens una mà al canvi de marxes fas que la fricció dels engranatges desgasti el sistema. A més, hauries de tenir sempre les dues mans al volant, i a la mateixa altura, per anar canviant de quart en quart de volant la posició de les mans", tot això, simulant els moviments mentre parlava, "perquè si tens les dues mans juntes en la mateixa part del volant, i de cop has de fer un gir brusc, segons la direcció, no podràs, perquè et faltarà espai perquè el braç pugui fer girar el volant".
El meu objectiu no és que entengueu res d'aquesta explicació, si no mostrar com tot i el temps, tant temps que ni em reconeixeria, recordo perfectament que és millor no posar la mà al canvi de marxes, ni les dues mans en el mateix lloc del volant.
I ara anem als bolets. Fa temps, no tant, només una mica, en un moment en el que gairebé casi encara m'hi trobo, vaig compartir el meu dia si dia no (a gust d'ell) amb una persona de la que em costa parlar-ne avui en dia, i algú que ha sigut la meva persona preferida durant molts anys.
El seu germà un bon dia va voler demostrar les seves arts culinàries fent un rissotto, recepta que és, i des de fa molt ha sigut, la meva especialitat. Però en aquell moment ell era el xef i jo no anava a dir res. El tema és que en la seva recepta van decidir tallar molt pocs xampinyons, "perquè ja n'hi haurà suficient" (craso error), i molt petits "perquè no és notin gairebé" (fatídic error). I escolteu-me, em sembla genial que els bolets no siguin de gust de tothom, perquè mentrestant jo puc menjar-me tants com vulgui. Però exactament perquè el rissotto és la meva especialitat, sabia que 1. no hi hauria suficients perquè perden moltíssim volum i 2. els havien tallat tant petits que amb la pèrdua de volum es quedarien en res. Però altre cop, jo no era xef aquell dia.
El tema és que tu, perquè havies compartit el meu dia si dia no, sabies que els bolets perdien molt volum, i llavors quan irremeiablement el rissotto va quedar gairebé sense bolets, em vas dir, parafrasejant que "clar, es que com tu ja m'ho has dit algun cop, els bolets perden molt de volum, i n'has de posar més del que en un principi et sembla adient, perquè si no li tocarà un trosset per cap". No vas dir això exactament, i m'he pres la llibertat literària d'escriure el mateix missatge amb diferents paraules, perquè total, tu ja vas decidir no compartir amb mi cap dia: dia no dia no. Però tinc la sensació que aquest és el tipus de coneixement que no pots esborrar del teu cap (perquè no és com si ens fes servei oblidar-nos de quelcom útil, com que els bolets perden molt de volum, i recolzar la mà en el canvi de marxes fa malbé els engranatges a la llarga), i que per ara i per sempre, si has de cuinar bolets, en posaràs més del que a tu inicialment et semblava adient. Aquest petit pedaç continuo sent jo en el teu dia a dia; i és poc consol però allí hi és que tot i que t'oblidis de mi en el teu present, part de mi continuarà sempre estant allí. Per molt que jo ja no; així tu ho has volgut.
Una mica trista,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada