somriures espontanis

Avui he somrigut espontàniament de felicitat, k m'ha recordat a aquell temps on em sentia plena, satisfeta, feliç, i conscient de ser-ho. No em malinterpreteu, he sigut molt feliç des de llavors, però tot ha estat tenyit per un vel de pessimisme, pànic, por a la fragilitat de l'instant que vius, i ansietat. I tot i haver sigut molt feliç, m'ha costat riure fins plorar, somriure sola perquè no em puc aguantar les ganes, o respirar un aire de primavera que em faci voler arraulir-me al sol tant calmada com una gata fent la migdiada, sense por al futur, ni als i si. Serà que el sol realment cura i fa massa temps que no el veig? 

He somrigut espontàniament mentre xerrava amb el meu millor amic, i rebia els missatges d'un altre amic després d'enviar quelcom un xic risky. Sentia que li estava fallant i enlloc d'això la resposta ha sigut d'allò més càlida, com una tirita molt ben colocada acompanyada d'una tassa de cafè com les que t'agraden, perquè la persona s'ha enrecordat de com el vols. He somrigut espontàniament i la sensació no ha marxat del tot.

Aquests últims dies he estat cansada de descobrir i redescobrir que certes conductes (tant meves com al meu voltant) en realitat eren una merda. En el seu moment, quan vaig adonar-me'n de que no se m'havia respectat en la intimitat, vaig pensar "uf, bueno, almenys ara ja ho sé, ja no em pot passar". I en certa manera, així és: hi ha moltes coses de les que m'he alliberat d'aquella època. Però ilusa de mi, pensant-me que llavors estava segura, vaig enfrascar-me en un altre context on havia de lluitar per rebre cada pessic d'amor i carinyo, i on la meva estima i cuidado es llegien com a quelcom negatiu. I ara, quan pateixo perquè sento que algú em rebutjarà perquè cuido massa, perquè estimo intensament, perquè em despullo emocionalment de seguida, penso que que injust ha sigut que dir-li a algú que tingui un bon dia i que això detonés el seu rebuig m'hagi fet desconfiar de totes les meves mostres d'amor. 

Sé que hi ha gent que em considera freda. Que no abraço prou, que no mimo prou. I en certa manera, és veritat, perquè a no ser que tingui absolutament la màxima certesa de que ho puc fer, i de que no se'm rebutjarà, no ho faig. I la realitat és que gairebé sempre m'he sentit rebutjada, o not enough en tots els aspectes, per tant, com merdes haig de crear la seguretat de que si vaig a abraçar a algú no m'apartarà tant fisicament com en el vincle? Com haig de crear la seguretat que tot i que algú no vulgui una abraçada, això no reflecteix res en mi, i que no sóc menys, i que no passa res? Com puc treure el focus de que el problema sóc jo quan he sigut el denominador comú? 

Segurament vindran moltes més altres realitzacions com aquesta en el porvenir, però la veritat és que ara no estic tant espantada. Tinc curiositat per saber què serà el següent "bah, era obvi, com no ho has vist abans" perquè se ara que no ho és i què no hi ha res que hi pugui fer. Aquests aprenentatges vindran, i faran mal, i això és part de la gràcia: que aprens fent. Que em podria haver estalviat un trauma al voltant de la intimitat? Si, però això no corre a compte meu. El que hagi de venir, que sigui perquè persones boniques i fantàstiques no poden compartir certes coses amb mi, altra persona bonica i fantàstica, i no perquè hi ha un clar patró de no respectar límits, no ser directe, honest ni reflexiu, ni comunicar-se. 

A la merda amb tot, i visca els dies dels somriures espontanis.

Amb amor, 

Maraya