Volia començar aquest escrit amb la típica frase de "crec que no hi ha res pitjor que...", però l'he canviat tres vegades, perquè, ¿per desgràcia?, he pensat en coses que em semblen pitjors. En tot cas, el nou inici de l'entrada és:
Crec que una de les coses més difícils de gestionar és trobar-se a faltar a una mateixa, ja que no és que marxis lluny; és com estar al costat d'algú i sentir-lo molt lluny, però constantment.
Fa dies que m'hi sento, així. Trobo a faltar sentir. Trobo a faltar riure de veritat. Trobo a faltar emocionar-me, posar-me nerviosa de les ganes, tenir il·lusió.
Crec que pot ser que hi hagi més d'una persona que s'hi senti identificada.
Vull pensar que és la situació actual. El covid (amb minúscules i sense cognom, perquè no s'ho mereix), que fa entremaliadures, que em desarma a base de projectes cancel·lats i corre-cuites a les 10 del vespre. Tinc la sort (i espero que així segueixi), de no haver-me topat amb la part més crua i dura. Però tot i així penso que tota la resta ja són suficients per deixar a algú en un sentiment constant de "estar aquí" però no viure.
Vull pensar-ho, de veritat. Però malauradament la incertesa provoca que sota la pell senti els dubtes, la por d'adonar-me que en realitat no és el covid, sinó que estic en una situació que no vull estar. Que hi ha coses de la meva vida que no m'agraden que no estic gestionant. O pitjor.
No adonar-me'n.
De tant en tant, molt de tant en tant i per períodes molt breus, m'assalta un xut d'energia, quan escolto cançons boniques i alegres, maques. Però 3 minuts i escaig es fan molt curts per viure només d'això.
A vegades el cor em balla com si anés a emocionar-se; com si volgués ballar, però estigués esgotat. I acaba fent passes maldestres en lloc de passos de ball, fins a caure de nou en un estat de somnolència permanent.
Ara, si haig d'estar trista, llavors sí que es posa en acció. Com si fos la seva droga personal.
Penso que tinc el cor desentrenat d'emocions, i ara mateix, li rellisca tot allò que no sigui lacrimogen o digne d'una bona rabieta.
A vegades fins i tot dubto que encara hi sigui.
M'agraden els taurons balena
Vull anar a Apolo
Amb ¿amor?, Maraya
