el sol de les terrasses de barcelona

M'havia oblidat d'aquelles parts de Barcelona que m'havien fet enamorar-me d'ella. M'havia oblidat com d'agradable se sent el sol a la pell després de dinar, amb un cafetó entre les mans, mentre tu fas la migdiada. És un d'aquests moments més íntims amb mi mateixa, una pausa suspesa en el temps, on la tranquilitat n'és protagonista. Me n'havia oblidat que l'olor de la història de la ciutat m'inspirava l'ànima; me n'havia oblidat de el perfum dels boscos secs de la Mediterrània. I he descobert que puc trobar un lloc còmode, com el que m'he construït allà, en la Barcelona de sempre. Vull viure l'experiència de viurea la ciutat i refugiar-se al terrat els dies assolellats de primavera, mentre algun veí anònim explora el seu talent a la guitarra, o posa música ambient en aquells idiomes que no coneixes però d'alguna manera encaixen perfectament amb el sol torran-te la pell.

Parèntesis.

Gaudint del sol de l'hivern calurós! Bon Nadal,

Maraya

25/04/2020 La revolució dels clavells en ple confinament

Regala'm un t'estimo com els d'abans

tímid, sentit, 

natural i voluntari, 

espontani, 

perquè quelcom t'ha fet voler-ho dir

assaborint la dolça paraula en la teva boca.

Regala'm un petó com els d'abans

indecís, sentit,

maldestre i valent,

pautat?

com quan desitges que arribi l'hora d'acomiadar-se per poder-nos tocar.

Regala'm una mirada com les d'abans,

enigmàtica, buscada

interpretable i intensa, 

alegre, 

com si veure'm et mogués per dins,

et fes sentir escalfor a les galtes, com a mi.

No, no m'ho regalis.

La gràcia d'un regal, 

de veritat, 

és que sigui lliure, 

aquest poema, 

petició,

talla les ales a la llibertat.

I llavors, 

¿quan deixa de ser perquè 

t'ho he dit, 

o perquè tu

vols?

Mo

 La sangre brotaba de su dedo despacio, con la lentitud de las gotas de aceite. Se lo miró con curiosidad a pesar de que todo estaba oscuro. Sangrar, algo nuevo para ella. La puerta que había abierto era de madera maciza, oscura, barnizada hace años. Una astilla se le había clavado en el dedo cuando intentó forzar la entrada y el dolor la había apartado por unos momentos de la increíble vista que tenía delante. Hileras e hileras de estanterías repletas de libros hasta el techo, cinco metros más arriba. Todo sería invisible para ella si no hubiese convivido con esa oscuridad durante años. Una ráfaga de viento le produjo un escalofrío. Saber que estaba a metros bajo tierra, y el desierto la rodeaba, no la tranquilizaba. Con delicadeza sus pies se movieron. Se apresuró y empezó a correr, presa del pánico, por pasillos sinuosos, infinitos, cárceles de libros. Paró en seco y volvió a notar la brisa suave por sus brazos desnudos. No notaba el frío. Su temperatura corporal era la misma que la de la biblioteca, la misma desde hacía dieciséis años. Sin embargo esta vez, se le erizó la piel. Había percibido un leve cambio de temperatura entre el aire en movimiento y el ambiente. Sabía que no era posible, ya que había comprobado que en todas las estancias sentía el mismo calor inexistente. ¿Podrían ser imaginaciones suyas? No había podido evitar percatarse de las semejanzas entre lo que había observado y la respiración de una persona. Se obligó a no ponerse nerviosa. Aun así, sentía que algo la observaba, que no estaba sola entre los muros de aquel lugar. Que la muerte la esperaba en las profundidades de la tierra. 

Alargó el brazo hacia la estantería más cercana que tenía. Pasó sus largos y finos dedos por encima de los títulos de libros prohibidos, privados para ella. Al fin había conseguido atravesar las paredes de aquella sala que la había intrigado desde que podía recordar. Descifraría los secretos que la biblioteca le escondía, comprendería el porqué de su confinamiento. Sus dedos se posaron en un minúsculo libro de tapas negras repleto de polvo. Su interior saltó con alegría. Parecía que el libro y ella se reencontrasen, sin haberse encontrado por primera vez. Cerró su mano alrededor del pequeño tomo, y buscó en la portada algo que le ayudara a entender que había dentro. Nunca había tocado un libro, pero sabía leer. Nunca había conversado con nadie, pero sabía hablar. 

-Mío.

Las palabras aparecieron solas de su boca. Porque el libro era suyo, ahora lo comprendía. Porque quizás nunca lo había visto, ni había oído hablar de él, pero en lo recóndito de su mente lo reconocía, y no quería volverlo a dejar nunca. Le provocaba una sensación agradable, cálida, que una vez experimentada no quería dejar de sentirla. Esbozó una media sonrisa, tapada un poco por su rebelde cabello rubio, que jamás había peinado. Cerró sus ojos y pasó la yema de sus dedos entre las hojas. Se lo acercó a la nariz sin mirarlo todavía, disfrutando de las sensaciones que el viejo libro despertaba en ella. Olía a pergamino viejo, polvo, antigüedad, años de cautiverio. Olía a ella, esperanza mezclada con resignación, miedo con un poco de valentía. 

Finalmente abrió los ojos. Las letras estaban escritas a mano. Eran estilizadas, de tinta negra, con un toque de informalidad. Pasó páginas y descubrió que solo había un párrafo escrito. Volvió a fijarse en la portada, pero no había nada que indicase su procedencia. Leyó tan solo la primera frase.

“La sangre brotaba de su dedo pausadamente, con la lentitud de la gotas de aceite. Corrió entre los pasillos de libros y paró en seco delante de una estantería. Pasó los dedos por los tomos de los libros prohibidos. Cogió el libro que le pertenecía, el que siempre había sido suyo. Esbozó una sonrisa tapada por mechones del pelo rubio alborotado. Abrió las páginas del libro, y detrás suyo Él pronunció su nombre.”

-Mo. – Sintió como se le helaba la sangre en las venas. No podía ser que la hubiese encontrado, no tan pronto. No podía ser que después de todos sus esfuerzos, volviese a la vida de esclavitud que llevaba. Necesitaba saber cómo era el sol, verlo, tal vez de nuevo. No cabía en su mente que hubiese nacido allí. Giró lentamente, el libro resbaló de sus manos. El golpe sordo que produjo al caerse al suelo la asustó, pero no tanto como notar la mirada gélida de Él en ella. Él sonrió de lado, glacial. Mo notó otra ráfaga de viento cálido antes de cerrar los ojos. Gritó, pero nunca jamás la oyó nadie.

Popurri

 De resum d'aquests dies, un batibull de pensaments que han anat venint en moments randoms :

Ja he vist el primer senglar de la temporada, he gaudit infinitament un concert extremadament temut i esperat, he vist una posta de sol de rosa i taronja, i m'he vestit del meu jo del passat. 

A vegades em vesteixo de jerseis de la iaia, i m'omple de melancolia pensar que no li puc dir. Que els seus jerseis em fan sentir més a prop d'ella quan està tant lluny, i que quan algú em comenta com de bonics són m'omple d'orgull saber que els ha fet ella. 

A vegades m'entra una angoixa estranya al sentir que visc tant dividida, i que el que fins ara era un espai que recordaria amb estima, però no el meu lloc, s'ha transformat en l'espai on he ressorgit de les cendres, i em fa por que no pugui ser qui era aquí. I de fet, segur que no puc, de la mateixa manera que tampoc podré tornar a ser qui era aquests mesos pel simple fet que he tornat, que m'he enfrontat a la incertesa, i el meu escenari s'ha definit. 

Em fa por tornar i fer-me mal per la meva impaciència, perquè tinc molt clar el que sento, perquè la resta, en general, dubta més. Porto dies dient que la meva autoestima está por los cielos i poques coses farien que tremolés, però la veritat és que no podria lidiar altre cop amb gent que no té clar què li desperto. 

El meu barri està bonic, i humit, fa que el fred se'm coli entre la roba i tremoli sovint (tot i que no sempre és del fred). Jo, que presumia d'haver estat a temperatures gairebé trenta graus més baixes, em resigno a patir per les nits. De fet, he caigut malalta!

Estàs en un moment que no vols esforçar-te, que reconeixes en tu aquells sentiments i veus les ocasions que antaño et despertaven la il·lusió, veus totes aquelles oportunitats per fer veure a la gent que estimes com l'estimes, però les deixes passar. T'han enverinat la il·lusió a base de desdeny, i ara ni tant sols vols intentar-ho, perquè aquests esforços no correspostos mermarien la teva autoestima, la teva energia. Saps què podries fer per mostrar-li què sents, però ja estàs cansada de posar-te en la situació en que aquesta il·lusió se t'esmicoli. T'has rendit al romanticisme, i ja ni ho espero ni l'ofereixo (malgrat reconèixer aquestes situacions en les quals el teu jo passat es desviuria per la màgia); però creus que no vols demanar a algú que deixi de creure en aquesta màgia. Simplement, no podran buscar-la amb tu. Creus en la màgia i el romanticisme del dia a dia, de la quotidianitat, de les casualitats (perquè no creus en el destí, ecs), de les persones, de la música, de l'art i la imaginació. I això encara et desdibuixa més les línies entre el que és una relació romàntica, i el que no. Però, com diu la teva companya de pis, això són problemes pel futur.

Ahir vaig fer un repàs dels contes que voldria publicar per aquí i em vaig trobar amb peces de mi que feia temps havia deixat de tenir presents, quan en un moment donat omplien la major part del meu espai mental. Així per sort o per desgràcia, sé que això també em passarà.

La confusión está por los aires, 

Maraya

El nacimiento de Titian

Catalina subió la escalinata que daba a la muralla del este, pasó cerca del joven al que relevaba sin dirigirle la palabra y se detuvo a poca distancia del muro. Observó el límpido y oscuro cielo con determinación y apagó la antorcha de la pared. La rutina de aquellos movimientos le recordaron por un momento al pasado, cuando ella era Catalina de la casa Polvo, la mejor guerrera de Titian.

Pero Catalina tenía un problema:

Por primera vez, formar parte de la dinastía Polvo no era un signo de distinción, sino de vergüenza. Todo fue culpa del incidente que envolvió a Catalina con un tesoro que prometía grandes riquezas y  resultó ser un gran arcón vacío y a lo desafortunado de su apellido. El temible pirata Qabid se le había adelantado, dejándola en evidencia, pues había destinado gran parte del presupuesto real en aquel cometido y había jurado y perjurado (así como alardeado del gran ascenso que tendría) que aquel tesoro sería el mayor que habrían conseguido en más de cien años.

A partir de ese momento, Catalina de la casa Polvo, pasó a ser simplemente la “Caza-fantasías”, “Caza-aire”, o el favorito de todos, “Caza-polvo”. Era el hazmerreír de toda la guardia de Titian, y se había forjado esas burlas a pulso, puesto que en su momento no había dudado en ridiculizar a los demás de manera altanera por no pertenecer a la dinastía Polvo o no haber sido destinados a aquella misión. Y después tuvo que tragarse sus propias palabras.

Sin embargo, hoy finalizaría su agonía.

Se había asegurado de coger el turno de bien entrada la noche, porque había menos guardias en la muralla. Des de aquel ángulo podía ver las luces de la ciudad y el puerto, los reflejos brillantes de la luna sobre el oceáno. Finalmente logró visualizar su objetivo: una pequeña mancha oscura en el mar, alejada de la costa, con estucturas alargadas y ondeantes. Un barco, en concreto, el barco del estúpido pirata Qabid.

Este se encontraba en la ciudad invitado por la misma gobernadora, hecho que la enfurecía sobremanera. Una risa maníaca surgió de lo más hondo de su ser mientras retiraba la sábana que cubría el cañón del este. Ya saboreaba el regocijo de antemano, el placer de hundir su barco y de achacarlo a un accidente. No le pasaba por la cabeza que pudieran sospechar de ella; en aquel momento no pensaba con claridad.

Así que limpió con gran esmero y tenacidad el cañón, colocó la pólvora y la munición con un atacador y por último, con la delicadeza y destreza de quien ya lo ha hecho muchas veces, preparó y encendió el botafuego, dispuesta a detonarlo. 

Todo estaba preparado, listo y en orden.

Un gato parduzco se deslizaba con elegancia por el muro, atraído por la risa profunda de Catalina,  ajena a él. El joven del turno anterior había olvidado una botella de licor pestilente a la que el gato se enroscó y restregó a ella, hasta que consiguió tirar del muro como cualquier gato que se precie desea hacer con los objetos frágiles, justo en el momento en que Catalina se disponía a orientar el cañón. La botella le cayó encima, sobresaltándola, y sin querer detonó el cañón, que produjo un estruendo y la arrojó al suelo. 

Catalina se levantó presa del pánico, y vio con horror que la bala no había dado, ni de lejos, al barco, pero sí había conseguido despertar el interés de sus compañeros de turno.

Iventándose excusas sobre porqué estaba preparado el cañón, y culpando al gato del disparo accidental, Catalina logró escapar de aquella contienda. Y des de entonces, se resignó a ser la “Caza-polvo” en lugar de dar pie a nuevos y desagradables motes.

Aviat tornaré a la constància! Amb amor, Maraya

De pre-objectius i una mica de tot

Vinc a parlar de les resolucions de Cap d'Any, les quals en la meva persona ni són de Cap d'Any ni són cada any. No tinc molt clar quins eren els meus objectius per aquest 2022 (sobreviure, probablement, a l'hivern que em va agafar trista i sola), més que un en concret: llegir més de 12 llibres, un per cada mes. A més a més, tinc els propòsits del 2021 escrits en una entrada en aquest blog, així que els valoraré per poder decidir, de cara a un futur, si vull o si té sentit continuar marcant alguna cosa així.

Primer de tot: 2021. Por aquel entonces estava acabant el doble grau i la veritat és que el traspàs entre tenir la titulació i començar el màster va ser d'allò més discreta, i no va ser fins al cap de gairebé un any que em vaig adonar que "hòstia! he acabat la(les) carrera(s)". No sé pensar en mi com a geòloga o ambientòloga, però suposo que els sis anys de patiment i aquest papelito que diuen que ho soc haurien de valdre en l'actual marc social (on és igual si ets o et sents competent mentre tingui el full firmat pel rei que diu que tinc una carrera). En tot cas, en el context del 2021, aquests eren els meus objectius:

- Llegir més. Recordo pensar que no volia arriscar-me a decidir un nombre de llibres perquè em generava moltíssima frustració saber que en algun moment llegia a totes hores i llavors em veia incapaç de dedicar-hi temps. Recordo que tenia 10 llibres marcats a goodreads, però que evitava mirar la pàgina amb totes les meves forces per tal de no veure el fracàs. I llavors va arribar Noruega, i la soledat, i la meva companya de pis que llegia tot i tant com jo havia fet en el passat, i em feia sentir lleugerament més miserable. Però de fet va ser gràcies a ella (i a un punt de tossudesa i competitivitat) que vaig rearrancar amb la lectura, i em vaig plantar al 2021 amb 8 de 10 llibres llegits, que per mi ja va ser tota una fita. Volia arribar als deu, però vaig tenir covid i un miserable nadal, així que no em sentia prou amb energia per forçar-me a recuperar l'hàbit. Però en tot cas va ser una bona manera de reprendre l'ànim i la il·lusió, i al 2022 em vaig dir a mi mateixa que podria llegir 12 llibres, un per cada mes.

N'he llegit 23. I siguen.

I potser per algú que és com jo era quan tenia 15 anys, 23 llibres no és res excepcional, però per mi és enorme. He descobert que la pressió que em poso a mi mateixa sobre el que llegeixo, o el que hauria de llegir, fa que encara llegeixi menys, i si accepto que l'objectiu al final és llegir, sense que importi el què, ho gaudeixo infinitament més. I gràcies a això he trobat una comunitat que no esperava, i em sento millor amb mi mateixa, i no dubto a llençar-me en les novel·les que es consideren quelcom poc seriós si al final em ressonen les històries. Crec que aquest objectiu (diguem-li, bianual) és la fita de la qual estic més orgullosa.

- Escriure. Bé, al 2021 vaig escriure al NaNoWriMo, fita de la qual també estic superorgullosa. Aquest any, malauradament, he decidit no participar-hi. Però per altra banda (i gràcies a una empenta que no esperava) la segona part de l'objectiu, donar-li vidilla al blog, s'ha complert ara. Així que altre cop, diria que es tracta d'un propòsit bianual.

-Cafè: Vaig marcar-me com a objectiu deixar el cafè, però només puc resoldre que estava tenint un episodi temporal de deliri, i que el cafè em fa feliç, i que m'és igual. Aquesta meta està cancel·lada, enterrada i pobre del qual em qüestioni aquesta decisió.

-Booksup: FET. Simplement, havia de recollir el material a un lloc concret i portar-lo a un altre. Aquest objectiu era fàcil, però és una d'aquelles coses que tens darrere la ment i que et generen angoixa perquè saps que ho has de fer i no trobes el moment o les energies per fer-ho. PERÒ LO HICE. No vaig trigar dos anys, per sort.

-Pintar: aquí he fracassat estrepitosament. Bé, depèn de com ho miris: si és pintar per pintar, sí, he pintat. Però el detall de pintar alguna cosa una vegada al mes, nei nei.

-Estudis: Sincerament, no recordo com me'n vaig ensortir, però tinc dues carreres així que suposo que alguna cosa vaig fer bé.

Veient això el que em ve al cap és que, per una banda, veure com he evolucionat respecte a objectius concretats cert temps enllà realment ajuda a aterrar els canvis que fem. Segurament, si no hagués escrit enlloc que volia escriure i llegir més, o que volia deixar el cafè (ha! mai!), tot i que ho valoraria com a fet en si, no m'hauria adonat del canvi abismal amb tanta evidència. Els propòsits escrits em transporten d'alguna manera a com estava en aquell febrer del 2021, i més enllà dels objectius, m'ajuden a veure com és de diferent el meu escenari ara, com de diferent em sento ara, tot el que he après, i com he crescut. Crec que marcar-se objectius com a excusa de prendre's un moment per veure aquest canvi, aquest creixement (cap a bé o malament), fa que pugui relativitzar les coses i apreciar encara més que me n'he sortit. Per altra banda, em ve al cap que certs objectius no poden ser valorats només anualment. Clarament, si comptem només el 2021, no hagués pogut sentir que aquests objectius tenien gens de sentit. I és per això que crec que en lloc d'aturar-me en l'any, haig de donar-me temps per assolir-ho. Passen massa coses en un any per esperar que sempre tindré les mateixes forces per enfrontar-me a les mateixes coses. Així que els objectius que em marqui d'aquí en endavant (que segurament penjaré per aquí) seran de durada indefinida amb revisió.

Segurament això no és massa important per a ningú, però sincerament, és el meu blog i faig el que vull, així bon vent i barca nova!

Petons, Maraya

7 bears and 1 ghost

 Ahir vaig començar a fer les maletes, i en realitat em va ser molt més fàcil del que pensava; és una mescla entre "m'és igual" i de no emportar-me tantes coses físiques. Fins ara sentia que fer les maletes seria quelcom dolorós i difícil. Tinc la sensació d'emportar-me molt més a l'esquena que el que m'enduc en aquesta bossa, i em vaig sentir una mica ridícula ahir, en mentalitzar-me per tanta estona de fer les maletes i de cop, en fer-les, descobrir que en quinze minuts ja no sabia què més posar-hi. No és com les altres vegades, que marxo amb la sensació d'haver-me d'endur d'aquí la meva identitat, d'haver-me d'endur el meu llibre preferit, les meves pedres (geòloga, ha), aquella llibreta que conté part de mi; aquest cop marxo sentint que formo part d'aquest lloc i que aquests apreciats objectes pertanyen a aquest racó del món que he format. Crec que fa temps que el meu cos ho sap; i jo crec que fa més temps del que vull reconèixer que ho sé també. Quan vaig arribar després de l'estiu gairebé de forma involuntària vaig començar a saltar de l'emoció en retrobar-me amb la meva habitació, on he plorat tant, però també he pogut descansar de tota la merda que desconeixia que tenia. Sento que aquí estic més tranquil·la, més en sintonia amb mi mateixa. Fa temps que no m'hi sentia, així. I em fa gràcia com a vegades me n'oblido d'aquelles coses que em fan sentir bé; ahir no va ser el meu millor dia, diguem-ne, i per poder enfrontar-me a fer les maletes vaig decidir posar trash-music (i no tant trash, temazos de High School Musical també), i posar les llumetes de colors que tinc, i crear-me la meva pròpia festa. Després d'unes quantes cançons amb el volum a tope em va venir al cap "merda". Això necessita context: visc amb sis meravelloses persones (i un fantasma) que han fet aquest primer quadrimestre meravellós i m'han ajudat a suportar el que podria haver sigut una temporada com l'any passat. Totes les habitacions semblen estar completament insonoritzades excepte.... tatarà! Ho heu endevinat. La meva. Entre la meva paret i la del meu company de pis s'hi van oblidar de posar alguna cosa, ja que ell escolta clarament el que faig i jo escolto clarament el que ell fa. És motiu de bromes i complicitat, ja que estem destinats a saber si aquella persona ha tornat a les tantes de la matinada o no o si està tenint una crisi existencial. I d'aquí ve que després d'unes quantes cançons amb el volum a tope em vingués al cap "merda": el meu company de pis. Però com he dit, els meus companys de pis són meravellosos, i aquest en concret, sembla que no està molest pels meus rampells de música de nadal, high school musical, o trash-music en general amb l'altaveu a tope i la meva veu cantant o cridant-ne les lletres. A més, cada cap de setmana fa un pastís.

I parlant de pastissos, hi ha una altra companya amb qui ja he compartit pis l'any passat que fa que el passadís sempre faci olor de canyella. Al principi pensava que no li queia bé (de fet, n'estava bastant convençuda), i com que l'any passat jo tampoc estava superbé (com ja he esmentat), se'm feia molt difícil sobrepassar això, i reconciliar-me amb la idea que no li haig de caure bé a tothom. Però la veritat és que crec que, a la seva manera, també va ser el tipus d'ajuda que necessitava. Crec que no hagués après el que he après de mi sense haver tingut aquest tipus d'espai; a més, és una persona que admiro com a model a seguir, i d'alguna manera això també m'ajuda a trobar certa motivació quan estic pels terres.

N'hi ha una altra que és superdolça i quan no estic en mi elemento sembla que ho sap sense que n'hàgim de parlar, i llavors decideix fer-me companyia, encara que no interactuem, o donar-me menjar (la millor forma de fer-me sentir millor). És un suport que no esperava tenir, i que m'entendreix cada cop que decideix simplement fer-me costat.

N'hi ha una altra que ve aprox del mateix lloc d'on vinc jo, i amb qui connectar ha sigut molt fàcil i especial; la veig més aviat poc, però sempre em fa sentir compresa. Em recorda que puc enviar a la merda allò que no em fa bé, m'ajuda a sortir del meu propi cap quan la culpa em consumeix, i a relativitzar les coses i veure que el problema no sempre soc jo.

N'hi ha una altra que veig encara menys, però que sempre em fa sentir acollida, a qui sé que puc acudir si me la trobo i el que necessito és fer coses. A qui sento que si mostro la soledat que m'acull algun dia, no molesto.

I per últim, n'hi ha una altra que des d'un principi vaig sentir que podia ser qui era. Sento que és l'amiga que fa temps que trobava a faltar, i em pregunto que on ha estat aquests anys. La meva companya de bailes, de confessions, d'il·lusió davant les petites coses (de frustracions, també). Sento com si la conegués de quan tenia quinze anys, i pogués recuperar aquelles coses que he perdut per sentir que per ningú més eren importants. I tot i que a vegades és una mica frustrant (perquè sempre li dic que passi a l'acció i com a "bona amiga de tota la vida", no m'escolta), la balança guanya a favor seu.

Crec que ni triant-los a propòsit, hauria pogut trobar una combinació de gent tan especial. M'agradaria parlar-vos també de los "usuales", aquella gent que tot i no viure amb nosaltres s'han transformat en part imprescindible del nostre cercle. Però ho deixaré per una altra ocasió.

Amb amor a vessar, Maraya

De sucre llustre i l'últim examen

A mesura que s'apropen les dates assenyalades sembla que tot es complica més, que tot és més confús i que aquelles coses que tan bé havia pogut no pensar han decidit aparèixer amb més força quan la meva atenció hauria d'estar única i exclusivament dedicada a l'examen (l'últim, de moment) de la meva vida estudiantil. I potser hauria d'estar contenta i emocionada que aquest camí arriba al seu final, però la veritat és que estic aterrida, la veritat és que l'escenari que se'm planteja d'aquí en endavant em dona vertigen. Si pogués, seria estudiant per sempre.

Avui la neu s'ha dignat a aparèixer, i això em fa trobar certa motivació en aixecar-me (ja que aquests últims dies la foscor ha fet de les seves i llevar-me s'ha convertit en un cometido d'allò més difícil). Veure per la finestra tot cobert per aquesta capa com de sucre llustre em sorprèn sempre cap a bé; recordo que l'any passat no m'acostumava a veure un paisatge tan blanc per la finestra, tot i que fes mesos que la neu s'havia instal·lat als carrers. És un fenomen al qual no em vull acostumar i deixar de veure aquest quelcom especial que té la neu i el silenci que crea el fred. En part també per això no vull marxar d'aquí, ara, tal com està la ciutat, tal com estic jo, tal com estàs tu, tal com estem, totes. No sé si hi haurà un dia que senti que estigui preparada per marxar.

Només (et) demano que quan torni la neu segueixi aquí, i que jo pugui tornar a ser qui he descobert, i pugui tornar a sentir que mirar per la finestra ja és suficient per alegrar-me el dia.

Con cariño, Maraya

EL CAFÈ!

Fa molt de temps algú em va dir que beure cafè era per persones dèbils, i tot i que segurament en un comentari aïllat pugui semblar una broma, jo m'ho vaig prendre a la valenta. Em va fer mal, perquè necessitava el cafè per poder llevar-me cada dia quan tenia quinze anys. No només per la part purament química (que no dubto que tenia els seus efectes), sinó perquè era el que m'aixecava als matins. Havia d'enfrontar-me a què la vida seguia per molt que sentís que vivia submergida en aquesta bombolla onírica en la qual tu estaves de viatge (un viatge molt llarg) i en algun moment tornaries. Per molt que això fos la gran mentida.

Em fa mal de la mateixa manera quan se m'acusa de no ser Gryffindor perquè d'entrada potser no semblo la persona més valenta. I llavors em pregunto si és que la gent no valora la valentia en les petites coses, les que tothom ha de sobrepassar en el dia a dia, i perquè aquesta valentia sembla ser menys vàlida o reconeguda que la més tòpicament obvia. Sento que he vist moltes vegades gent sobrepassar les seves pors amb el simple fet d'apropar-se algú i parlar-li, dir que no davant d'allò que no volen, ser honestes amb si mateixes, aixecar-se en els dies que no sents que puguis fer-ho. Amb ajuda o sense; crec que la valentia alimentada per l'amistat, una xarxa de seguretat, l'estima, és igual de vàlida, tot i que estigui emmascarada sota l'etiqueta de "fàcil".

Relaciono el cafè amb estar bé, i si això és un crim, que me arresten (no seria una novetat). Relaciono el cafè amb sobreviure, amb l'escalfor dels rajos de sol, amb els matins a Barcelona quan la ciutat s'està despertant. Relaciono el cafè amb els riures de les meves amigues, amb l'excusa de trobar-nos perquè ens ve de gust, però dir que anem a fer un cafè sembla més fàcil, amb la meva mare i el que podríem haver compartit.

Canvi radical de tema: de quan la música està inherentment lligada al que vius.

Últimament, analitzo molt la música que escolto perquè m'he rodejat de gent per les quals la música és important. I m'he adonat que soc incapaç de deslligar la música de les persones amb les quals les relaciono, dels moments en què les he viscut, dels pensaments que em rondaven quan escoltava cançons una vegada i una altra. Em fa gràcia veure com n'hi ha que tornen a la meva vida i prenen un nou significat, tot i que mai es desfan d'aquelles primeres impressions. Però també em fa por. Hi ha música que gaudeixo que tinc por que es transformin en una ferida per amb qui les relaciono. I hi ha grups que eren el meu safe space que em fa la sensació que aviat em faran més mal del que m'agradaria.

En tot cas. Hi ha cançons que van venir a la meva vida perquè si i que les relaciono únicament amb mi, que em fan gràcia per la seva naturalesa random. Aquí us en deixo una, i me'n torno al fake studying.

Amics, Tiets i Coneguts - The Tyets i Els Amics de les Arts

Adéuuuuuuuuuu, Maraya

crec incondicionalment en tu

Sento que m'estic aferrant a una esperança enverinada. Sento que estic esforçant-me per explicar per què em faries mal d'aquesta manera, penso en les raons que et porten a no poder evitar-ho, em capfico en com fer-te sentir menys culpable perquè hi hagi espai per estar bé. Però a vegades els teus actes fan que em pregunti si m'estic autoenganyant, si les inseguretats que estic ignorant tan bé aquest últim mes són, en realitat, basades en la realitat. I quan aquest pensament creua la ment m'esforço altre cop per defugir-lo, per aferrar-me al que sé que m'has dit i no al que interpreto a través del que fas. Decideixo activament creure en tu. Però la incondicionalitat és una cosa que va en contra del que penso.

La incondicionalitat és el que m'ha portat, a vegades, a què gent em tracti com els dona la gana, que s'aprofitin de mi, que em facin mal, i que sempre tingui la sensació de perdonar el maltractament, de desviar la mirada a les evidències, i de topar-me una vegada i una altra amb les mateixes pedres.

Crec incondicionalment en la teva bondat, crec incondicionalment en què la teva intenció no és fer-me mal, crec incondicionalment que estàs aterrit de fer-ho i que, per tant, és millor ni tan sols tenir l'oportunitat. És un tipus d'incondicionalitat que estic disposada a acceptar, i que em porten a pensar que pot ser diferent, però tinc por d'estar construint esperances sobre un mar de metzina.

Aquests dies he retornat a qui era al cau, i m'he trobat a faltar. M'agradaria poder ser totes les versions de mi alhora, i no haver de sentir que escollir-ne una és renunciar a l'altra.

Maraya