les llums de l'eterna nit

El cielo es de un bonito tono rosaceo, como las nubes de azúcar. Vivimos en un amanecer permanente que nos regala los reflejos dorados antaño confinados a pocos instantes en días señalados. Vivimos en un crepúsculo constante que se mezcla con las primeras luces del día, que le da a la noche un sinfín de posibilidades, que hace la luna eterna y parte el cielo de verde, púrpura y celeste. 

Vivimos en la eterna noche que nos recuerda lo pequeños que somos, lo esencial del sol y la magia que se esconde en lo recóndito del planeta.

QUIÉN DIJO QUE LAS SEGUNDAS PARTES NUNCA FUERON BUENAS

 HOLA!

ESTIC EMOCIONADA. QUE ES NOTIN LES MAJÚSCULES. HAVIA DE PASSAR.

L'any passat, com tots i totes sabeu (perquè siguem franques, soc l'única que es llegeix el meu blog), vaig participar en el NaNoWriMo 2020. I va ser una experiència, si més no, interessant. Molt gratificant (el fet d'haver aconseguit l'objectiu), però no vaig poder gaudir el dia a dia. 

Aquest any he tornat a participar, i ha sigut una experiència completament diferent, tot i ser la continuació de la novel·la de l'any passat. Com l'altre cop, faré una anàlisi de les meves estadístiques.

La trajectòria fins al final. Res a veure amb la muntanya russa de l'any passat HAHAHA. Nice rythm.

Les paraules que he escrit cada dia. Al final eren menys, perquè en necessitava menys. Però no hi ha hagut cap dia que no escrivís el que havia d'escriure (el que passa és que si un dia escrius molt, les paraules diàries  necessàries per arribar a 50k a final de mes es veuen reduïdes)

L'any passat l'època d'exàmens va coincidir al mig del NaNoWriMo, i a més, em trobava sobresaturada de compromisos i gent a la qual volia cuidar i volia veure. En canvi, aquest any el viatge ha sigut molt solitari, perquè estic lluny, però no ho remarco com a quelcom negatiu, al contrari. Crec que ha estat bé poder descobrir quin ritme em funcionava i tenir marge per trobar-lo. Arran d'això, m'ha sigut ¿fàcil?, seguir un ritme diari més o menys constant, no com l'any passat, i he gaudit més del procés. En canvi, no he gaudit més de la història fins al final. 

L'any passat ja sabia que l'hauria de retocar; aquest any ja sé que l'he de reescriure. Però ho estic entomant com una aventura. Durant l'última setmana ha sigut quan he descobert aquelles coses que volia explicar, on he tingut més moments "Eureka!", on tot sembla encaixar, i funcionar, fins i tot més enllà del que tenies plantejat: allò que havies escrit un dia perquè, senzillament, et venia de gust, de cop és una escena crucial que fa que la resta tingui sentit. 

Aquest any no vaig fer el NaNoPrep (la preparació, planejar escenes, pensar abans d'escriure), no per decisió sinó perquè m'havia d'adaptar a aquest nou lloc on estic. I pensava, sincerament, que no assoliria el NaNoWriMo perquè a la meitat m'adonaria que em faltaven coses, que hi havia més forats a la meva novel·la que un formatge gruyère. En part, així ha sigut. Però ha sigut divertit poder simplement jugar amb les paraules, empastifar-me, embrutar-me, treure coses que sé que no sortiran a la llum, però que em serveixen a mi. Al final, poques vegades una novel·la s'escriu per primer cop del tirón i és perfecta. 

Tinc ganes de tornar a participar. Crec que he après coses dels dos anys; aquest, he trobat a faltar una mica la premeditació i la il·lusió prèvia; l'any passat, em vaig sentir aclaparada per un objectiu ambiciós que no tenia en compte el meu ritme de vida. L'any que ve, m'encantaria combinar les dues coses i que tant per la meva salut mental com per la meva creativitat sigui una experiència profitosa. Però també tinc ganes de crear alguna cosa nova. Potser és una bona idea fer una novel·la curta al NaNoCamp? Hi pensaré!

Moltes gràcies a la meva gran quantitat de lectors i lectores (ha!) i a tota la gent amb qui sí que interacciono que s'ha alegrat per mi, i que ha compartit amb mi aquest viatge. 

Gràcies per aquest Novembre de Novel·les, Neu, Noruega, i Nadal. 

Amb amor, 

Maraya

El día que me olvidé de tomarme el café y la semana de sol llegó a su fin

 El día 5 de noviembre, ayer, volvió la lluvia de otoño. 

Después de una calurosa semana, en la que el sol débil brillaba en el horizonte y las auroras se avistaron con grandeza, el día de tu cumpleaños volvió el crepúsculo permanente. Y esta vez lo recibí con los brazos abiertos, pues un pensamiento surcaba mi mente con fuerza: es la primera vez que me creo, de verdad, que estarías orgullosa de mí. 

Han cambiado muchas cosas, pero tampoco he cambiado tanto yo. ¿Cuál es la diferencia pues? Creo que lo que hace distinta esta ocasión es que ahora yo también estoy orgullosa de mí. De lo que estoy haciendo, de las fuerzas que he reunido y de que me haya dado cuenta, a tiempo, de que estoy aquí. De que he hecho muchas malas decisiones y algunas buenas que me han llevado hasta donde estoy ahora. De que mis prioridades están más claras y me satisfacen más. 

Y ayer por la mañana me olvidé de tomarme el cafe, antes incluso de haber llegado a toda esta conclusión, antes de que el día ni empezara. Antes de darme cuenta de que el sol se escondía, tímido, tras una cortina de gris. 

Te echo de menos, pero distinto. Me gustaría que vieras donde estoy, como soy y en qué dedico mi tiempo y esfuerzos. En estar bien; lo más importante. 

Te quiero

Maraya

El salt

 No fa ni dues hores que he fet el salt més difícil de la meva vida. 

Ha sigut un cap de setmana que m'ha exprimit, intens com el cafè amarg que a mi m'agrada i que he decidit que seguirà formant part de la meva vida. Un cap de setmana humit, de pluja de tardor, eclipse de lluna i llàgrimes de foc.

L'escalfor de les abraçades, confidències, riures, cants a ple pulmó, fent veure que sé tocar la guitarra, petons, crits de frustració, queixes a ritme de "va és la última queja", ballar de bon matí quan ni tant sols l'ànima se t'ha despertat. Agrair després de cada àpat a les intendents la seva essencial feina. Passar vergonya aliena al veure les benvingudes i comiats de les unitats, però emocionar-se amb la seva il·lusió. 

Estic en pau, estic connectada, em retrobo a través de vosaltres i de la nostra família. He passat els últims mesos, l'últim any, sentint-me una estranya en la meva pell, en les meves emocions, en la meva manca d'il·lusió. I dissabte i diumenge, per un cap de setmana des de feia molt de temps, vaig reconèixer en mi aquella noia entusiasmada amb la vida, amb tot allò que em pugui endur, la que es delectava amb tots i cadascun dels petits detalls que l'envoltaven. 

És un record truncat per un amarg comiat. És un fantasma que pugna per reviure. 

És la prova que el meu jo hi és, en algun lloc, esperant a que alguna cosa canviï per retornar i fruir del present. No preocupar-se pel futur, no patir pel passat. Cuidar-me vivint. 

Espero retrobar-te aviat, Valentina. T'estic esperant. 

Molts petons, 

Maraya

Skating. Trobar a faltar massa tard

Lliscava cada any pels volts de principis de febrer sobre aquella pista blanca que semblava d'una altra època. L'entrada era treta dels records imaginaris que tenia d'aquells llibres que gosàvem nomenar antics, els quals havien format part de l'adolescència d'altres, no molt enllà. Tenia un regust a retro, a totes aquelles coses que m'haguessin agradat fer i no havia fet, a un món que sabia que no em pertanyia i tot i així em cridava i em temptava, com una flaira de pastís just tret del forn. 

I cada any passava una breu, molt fugaç, idea pel meu cap. I si m'apuntés a fer classes? I si deixés de somiar-ho per passar a viure-ho? I si m'hi dedicava, apassionadament? Però a la sortida els rajos de sol bruts de ciutat espantaven aquests pensaments i me'n feien oblidar-me. Fins l'any següent, pels volts de principis de febrer, quant els patins tornaven a lloc i jo lliscava un cop, i un altre, fent voltes durant hores, per un petit gran dia sota llums que em transportaven a un altre jo. 

No recordava haver deixat d'anar-hi i no recordava haver-hi anat mai. I just avui, saber que ha hagut de tancar, m'ha trencat una mica el cor. 

Quan va ser l'últim cop que hi vaig anar?

Perquè no hi vaig tornar?

Perquè, si tant m'agradava, no vaig fer el pas?

Trobaré a faltar el cansament feliç de passar hores patinant sota un fred fictici, caigudes ridícules i cacaolats cremant cada 8 de febrer de la meva adolescència. 

Passo a formar part d'una història que ha acabat i que ha llevat part de mi. 

Maraya

Mentre no obri la meva habitació

És el dia de la mare i són les deu del vespre. En context de 2021 això implica que, si no vols arriscar-te a una multa, no hauries de sortir de casa. Sé que el dia probablement no canviarà substancialment.

Acabo d'arribar, i no he entrat a la meva habitació. Sé que has estat aquí i jugo amb l'imaginari que m'espera alguna cosa, algun missatge, una carta, potser, sobre el meu cobrellit arrugat de quan m'hi he estirat aquesta tarda, deixant córrer el temps. Mentre no hi entri, la carta pot ser-hi. Com el gat d'Schrödinger. Tanmateix, sé que quan entri no hi serà.

En la meva il·lusió, obro la porta sense cura, em trec les sabates per alliberar-me i veig un sobre verd, o potser crema, sobre el meu coixí, en el qual unes lletres de pal i petites resen el meu nom. A dins hi ha paraules d'estima i cuida, un indici que penses en mi i vols saber com estic. Un gest d'il·lusió. Potser un poema, potser un dibuix. Potser senzillament un relat del teu cap de setmana, d'aquests dies de pluja difícils. Potser unes entrades de cinema per anar a veure aquella pel·lícula que tant et ve de gust, o qui sap. Jo l'obriria amb un somriure inevitable, amb un sotrac càlid al cor. I fos el que fos els teus mots farien aquest dia una mica menys gris.

Mentre no entri a la meva habitació aquesta carta pot existir, per molt que no sigui el teu estil. Mentre no entri a la meva habitació, puc somiar en la teva lletra gran i clara, un sobre que amaga un secret i un desig fervent.

Però així com la caixa del gat s'ha d'obrir per poder trobar-lo viu, jo haig d'entrar a la meva habitació per trobar-hi (o no) aquest anhel. I si haig de curar el meu cor de desil·lusions, com a mínim sabré que el mou la il·lusió prèvia.

Maraya

Cor desentrenat

Volia començar aquest escrit amb la típica frase de "crec que no hi ha res pitjor que...", però l'he canviat tres vegades, perquè, ¿per desgràcia?, he pensat en coses que em semblen pitjors. En tot cas, el nou inici de l'entrada és:

Crec que una de les coses més difícils de gestionar és trobar-se a faltar a una mateixa, ja que no és que marxis lluny; és com estar al costat d'algú i sentir-lo molt lluny, però constantment. 

Fa dies que m'hi sento, així. Trobo a faltar sentir. Trobo a faltar riure de veritat. Trobo a faltar emocionar-me, posar-me nerviosa de les ganes, tenir il·lusió. 

Crec que pot ser que hi hagi més d'una persona que s'hi senti identificada. 

Vull pensar que és la situació actual. El covid (amb minúscules i sense cognom, perquè no s'ho mereix), que fa entremaliadures, que em desarma a base de projectes cancel·lats i corre-cuites a les 10 del vespre. Tinc la sort (i espero que així segueixi), de no haver-me topat amb la part més crua i dura. Però tot i així penso que tota la resta ja són suficients per deixar a algú en un sentiment constant de "estar aquí" però no viure.

Vull pensar-ho, de veritat. Però malauradament la incertesa provoca que sota la pell senti els dubtes, la por d'adonar-me que en realitat no és el covid, sinó que estic en una situació que no vull estar. Que hi ha coses de la meva vida que no m'agraden que no estic gestionant. O pitjor.

No adonar-me'n. 

De tant en tant, molt de tant en tant i per períodes molt breus, m'assalta un xut d'energia, quan escolto cançons boniques i alegres, maques. Però 3 minuts i escaig es fan molt curts per viure només d'això.

A vegades el cor em balla com si anés a emocionar-se; com si volgués ballar, però estigués esgotat. I acaba fent passes maldestres en lloc de passos de ball, fins a caure de nou en un estat de somnolència permanent. 

Ara, si haig d'estar trista, llavors sí que es posa en acció. Com si fos la seva droga personal. 

Penso que tinc el cor desentrenat d'emocions, i ara mateix, li rellisca tot allò que no sigui lacrimogen o digne d'una bona rabieta. 

A vegades fins i tot dubto que encara hi sigui.

M'agraden els taurons balena

Vull anar a Apolo

Amb ¿amor?, Maraya

 

5 de febrer - segon any nou

 Com alguns de vosaltres ja sabeu (assumint que només llegeixen el meu blog amigues, amics i família), el Treball de Final de Grau d'aquest primer semestre podríem dir que ha matat certa il·lusió en mi, i m'ha fet esclava d'un pensar-hi constantment que anhelo, molt ferventment, deixar enrere i començar de zero l'esperat 5 de febrer, on tot això acabarà, cap a bé o malament (o almenys, això dicta el calendari fins ara: últimament sembla que cada cop que pensem que ja hem acabat, la costa es fa més pronunciada) 

Aquesta va ser la declaració del 20 de gener, però ara l'escenari és ben diferent. No hi ha hagut cap tipus d'any nou, de fet, la sensació va ser bastant agredolça, i com sempre, ve acompanyada d'una història: la d'una cervesa de gingebre que es va quedar massa estona al congelador i es va transformar en granissat. 

Els nous objectius de nou cap d'any no van arribar a veure llum mai, i com sempre, qualsevol moment no assenyalat és el millor moment per realitzar les coses, i mai ningú dirà que no és el dia idoni, perquè no és gens diferent a cap altre. Així que, tal i com funcionen les coses en aquest blog, aquest és el millor moment per fer-los. Comencem!

-Llegir més: Winterkeep m'ha tornat les ganes de llegir, així com el Carlos Ruiz Zafón. Però haig de ser realista amb les meves capacitats i temps que hi dedico. El tren és un bon moment, però massa breu. Hi pensaré.

-Escriure: objectiu que mai falta i que sempre queda abandonat com el bolígraf que cau darrere el moble i mai ningú troba a faltar. Tanmateix, aquest any i el NaNoWriMo han ampliat el meu horitzó a l'hora d'enfrontar-me a l'escriptura. I perquè no dir-ho, el confinament i els petits escrits que feia llavors, també. Per tant, aquest objectiu el definiré més específicament, perquè escriure pot voler dir moltes coses i cap alhora.

Primer de tot, participar altre vegada al NaNoWriMo del 2021. És estressant i estimulant alhora, i com a mínim aquest any m'ha demostrat que és possible. 

Per altra banda, m'agradaria donar-li més vidilla al blog i marcar-me l'objectiu de fer una entrada setmanal. El que passa és que l'hauria de "calendaritzar" en algun moment que sigui prou breu perquè no pugui perdre temps en fer res més però en un moment prou lúcid (perquè les que em coneixeu sabeu que quan cau el sol pràcticament jo també). 

Combinant els dos objectius, penso que podria fer entrades de tonteries varies meves i entrades de microrrelats, d'aquests de 5 minuts, amb premises, com els que feia al confinament. Al final, va quedar palès que era capaç d'escriure un bon número de paraules en un temps molt acotat. Ha! El meu blog, les meves regles, i em puc regalar tantes floretes com em vingui de gust. 

-Cafè: Al Nadal vaig demostrar-me que podia no beure cafè si no infusions. Jo! Que fins fa poc sentia que al té li faltava alguna cosa. Tanmateix, he vist que la meva voluntat és també molt voluble i que m'és molt fàcil tornar-me a enganxar. Deixar el cafè ha d'anar acompanyat de un mínim equilibri en el meu son. Si no, el re-prendre molt fàcilment.

-Booksup: Recollir el material perdut d'abans del confinament d'una vegada per toteees.

-Pintar: un al mes? Per exemple.

-Estudis: Els dijous tarda seran sagrats per estudiar, i avançar les classes que no he vist durant la setmana.

M'agradaria portar al dia el meu calendari llunar, així com anar en bici el màxim possible.. I suposo que això ha d'anar acompanyat d'anar a arreglar la bici xd. 

Ara mateix em prima pensar-hi més, enlloc d'escriure-ho bé i bonic. Així que publico aquesta entrada sense tenir-les totes, però d'alguna manera s'ha de començar!!

Amb amor, Maraya