És el dia de la mare i són les deu del vespre. En context de 2021 això implica que, si no vols arriscar-te a una multa, no hauries de sortir de casa. Sé que el dia probablement no canviarà substancialment.
Acabo d'arribar, i no he entrat a la meva habitació. Sé que has estat aquí i jugo amb l'imaginari que m'espera alguna cosa, algun missatge, una carta, potser, sobre el meu cobrellit arrugat de quan m'hi he estirat aquesta tarda, deixant córrer el temps. Mentre no hi entri, la carta pot ser-hi. Com el gat d'Schrödinger. Tanmateix, sé que quan entri no hi serà.
En la meva il·lusió, obro la porta sense cura, em trec les sabates per alliberar-me i veig un sobre verd, o potser crema, sobre el meu coixí, en el qual unes lletres de pal i petites resen el meu nom. A dins hi ha paraules d'estima i cuida, un indici que penses en mi i vols saber com estic. Un gest d'il·lusió. Potser un poema, potser un dibuix. Potser senzillament un relat del teu cap de setmana, d'aquests dies de pluja difícils. Potser unes entrades de cinema per anar a veure aquella pel·lícula que tant et ve de gust, o qui sap. Jo l'obriria amb un somriure inevitable, amb un sotrac càlid al cor. I fos el que fos els teus mots farien aquest dia una mica menys gris.
Mentre no entri a la meva habitació aquesta carta pot existir, per molt que no sigui el teu estil. Mentre no entri a la meva habitació, puc somiar en la teva lletra gran i clara, un sobre que amaga un secret i un desig fervent.
Però així com la caixa del gat s'ha d'obrir per poder trobar-lo viu, jo haig d'entrar a la meva habitació per trobar-hi (o no) aquest anhel. I si haig de curar el meu cor de desil·lusions, com a mínim sabré que el mou la il·lusió prèvia.
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada