La brúixola dels pebrots

 Ahir vam veure les dues primeres pel·lícules de Pirates del Carib, i cert detall va fer que m'enfadés amb la simplicitat de les pel·lícules i com certes escenes fan que certs moments vitals semblin fàcils i evidents de superar, quan en realitat els personatges només fan trampes. 

Parlo de la brúixola d'en Jack, que sempre assenyala allò que més vols en la vida, i per tant, encara que racionalment estiguis dividida entre més d'una opció, si li dones voltes i voltes a allò que és i que podria ser o que no serà, la brúixola t'assegura que si acabés escollint el que assenyala no t'equivocaràs. I això em sembla fer trampes, perquè part de fer aquestes decisions difícils és que potser t'equivoques i acabes volent tornar enrere, i te n'adones que en realitat t'hagués agradat seguir un altre camí i de cop aquest camí queda massa enrere. Tenir una brúixola d'aquestes fa que les teves decisions no tinguin un pes emocional tant elevat, o que com a mínim puguis justificar-te com si tinguessis certa autoritat emocional perquè aquesta brúixola ho ha dit. 

"Ho vaig fer perquè la brúixola m'ho va assenyalar", i no perquè vas arriscar-te, no perquè vas escollir i et vas equivocar. I encara que facis el que la brúixola t'assenyala i acabis trepitjant pel camí aquelles persones que t'envolten, està justificat perquè la brúixola ho va dir. És fer trampes, i és una estratègia per covards (tot i que crec que queda clar que en general en Jack no és valent, si no més aviat té poc sentit de l'espai i de les impossibilitats). 

Ho il·lustra quan (PER CERT SPOILERS) està escapant de la Perla Negra en una barqueta mentre el Kraken s'està cruspint el seu vaixell estimat i als seus amics i amigues, i, per un moment, dubta. I EN LLOC D'ANAR-HI PER PRÒPIA DECISIÓ, FET QUE HAGUÉS SIGUT SUPER POTENT TANT PER L'ARGUMENT COM PEL PERSONATGE, EL MOLT TRAMPÓS MIRA LA BRÚIXOLA. És a dir, que necessita UNA BRÚIXOLA que li digui que, ostres, no vol que els seus amics acabin sent pintxos del calamar gegant. Una brúixola que li asseguri que el que vol fer és allò "valent" i per tant no prengui cap tipus de decisió, perquè en realitat és com mirar les solucions d'un examen quan estàs dubtant la resposta entre una de bona i una d'incorrecta. Si, evidentment estaves pensant també en la resposta correcta, PERÒ CARALLOT SI MIRES LA SOLUCIÓ LLAVORS NO L'HAS ESCOLLIDA TU, SERIES IMBÉCIL SI DESPRÉS DE VEURE LA SOLUCIÓ ESCOLLISSIS LA RESPOSTA INCORRECTA. 

Estic enfadada, perquè decidir i seguir allò que vols o desitges o el que creus que és la millor decisió és molt més complicat que això. 

I que si, que el Jack acaba donant la brúixola a algú en no se quina altra pel·lícula, i que segurament la brúixola és una de les raons per les quals està tocat del bolet i té tants problemes psicològics. Però parlo d'aquella escena, i aquella pel·lícula, on només va tornar a salvar els seus amics PERQUÈ LA BRÚIXOLA LI VA DIR. 

Sincerament no em sorprendria que mirés la brúixola, li donés cops per comprovar si realment funcionava, i que renegués tot el camí de tornada en contra d'aquell objecte aparentment inanimat per revelar-li que OH NO ÉS BONIC PIRAR-SE MENTRE ELS TEUS AMICS ESTAN SENT XUCLATS PER LES VENTOSES D'UN CALAMAR.    

Així que sí, clar que voldria una brúixola ara mateix que em digués què és el que realment vull. I tot i que m'alliberaria d'un pes enorme, i que segurament la decisió no em donaria més ansietat, prendre una decisió així per mi seria perdre l'essencial de decidir: que pots equivocar-te i aprendre'n. 

Estic fent una decisió basada en coses de les que sé que no me'n penediré, i tot i així m'ofego en dubtes i en pensar i repensar si realment ho estic fent bé. Però per això ho vaig decidir en base a quelcom que mai em farà mirar enrere i pensar que ho vaig fer malament. I això és al que m'haig d'aferrar quan els dubtes em rodegen i enfosqueixen absolutament tot. 

Enfadada, 

Maraya

LA XOCOLATA DESFETA SALVA VIDES HO JURO

 Em trobo amb que vull trobar el moment idoni per reflexionar i escriure sobre aquests últims dos anys, que vull dedicar-li suficient temps a dir-li adéu a aquesta etapa, que vull tenir la ment clara i estar en sintonia amb el que sento. Però així de capritxosa és l'escriptura, i enlloc d'això em trobo escrivint mentre els ulls se'm tanquen i el cos se m'adorm volen escapar d'un dia que, tot i que no dolent, ha pesat més del que en un altre moment hagués pesat. Sento que ni tant sols el cafè em salvarà; sento que els meus dits, mandrosos, s'entrebanquen a l'hora d'escriure aquestes paraules, mancats d'energia, com si volguessin simplement aturar-se en l'espai i el temps i només sentir el formigueig de quan se'ns adormen els braços, i el fred a la pell que això comporta, quan el teu propi cos ja no reconeix aquella part com a pròpia. Mentre escric sento com l'esgotament es tradueix en la fluidesa, poca, dels meus moviments, en el parpelleig constant dels meus ulls, en el pes invisible que sento al cos, que s'ha convertit en un fort defensor d'enviar-ho tot a la merda i dormir. 

Update: m'he comprat una xocolata calenta i em sento infinitament millor. Para el futuro: qualsevol dels meus problemes es pot arreglar amb el menjar idoni, especialment si aquest és la sopa del papa. 

Avui ha sigut intens, emotiu, "heart-warming" i també dur, angoixant i "anxiety triggering". Però al final del dia encara sé que tinc moltes coses a dir, que vull dir, sobre la meva estada aquí, i que no trobaré el moment idoni perquè quan ho faci se'm trencarà una mica el cor; i això no és quelcom que ningú vulgui exposar-se de forma planejada. Per ara, però, amainaré la tempesta que sento a les venes amb dolça xocolata i dansant acompanyada. 

amb amor, i xocolata desfeta

Maraya

Confinadament, una llista de 271 caçons (per ara) de tres anys

 Hi ha 271 caçons en una llista que es porta coent des de maig de 2020, quan el confinament havia pràcticament robat tota esperança que tenia. Aquesta llista va ajudar-me a sobreviure els preciosos dies de sol que hi havia a fora, dies que demanaven, suplicaven, poder gaudir-los, en els quals em veia obligada a veure com passàvem de l'alba al capvespre des de la finestra de l'estudi on dibuixava roques que veia a través d'una pantalla. Tot plegat molt, massa, artificial, tret d'una pel·lícula de ficció futurista. 

Aquesta llista, que encara es diu "confinadament", m'ha acompanyat durant aquests tres anys, i està plena de moments i etapes que sé definir entre cançó i cançó. Hi han resumits els moments vitals d'aquest viatge, i per cada cançó puc anomenar una o més persones que visiten la meva ment quan la melodia sona. No estic parlant de res original, com sempre, només repeteixo una i altra vegada que la música és quelcom màgic, com les paraules, i sense que res aparentment canviï, ho pot canviar tot. 

Com les etapes geològiques, la taula cronostratigràfica de la meva vida podria es podria definir analitzant aquesta llista. Com en aquesta, hi hauria etapes sense nom, poc reconeixibles excepte per qui les ha viscut, amb marges difuminats com els núvols alts d'estiu; i n'hi hauria d'altres tant definides que fins i tot algú altre podria posar el dit en el seu inici amb els ulls tancats, i que tindrien noms que tothom podria reconèixer i sentir-s'hi identificat. 

Ahir vaig recordar que la geologia és quelcom molt bonic i molt castigat, i que així com tant me l'estimo, també la ressento intensament; estaria present tant en aquelles etapes on el meu jo va florir una mica, com en les que peces del meu jo van morir permanentment. Només ara en la distància puc romantitzar les dificultats que vam resistir i intentar no repetir els mateixos patrons. Però segueixo ensopegant-me amb pedres que a hores d'ara hauria de reconèixer a metres de distància; que poc convenient que la meva vista és miop i el meu cor endolça amb facilitat antics patiments. Per sort, tinc ara una llista de 271 cançons que em pot transportar sense ni tant sols moure'm a aquells instants.

No hi ha ningú

Entro i no hi ha ningú

a qui molestin les meves passes maldestres

a qui els meus gestos els semblin una mica massa

i sorollosos

ningú que es pregunti 

perquè entro amb la música esclatant

en les meves orelles

ningú que es plantegi si volen silenciar quelcom extern.

No hi ha ningú però hi ha sol a fora

i veig la mateixa escena repetida infinites vegades

sota neu, pluja

un cel d'estrelles,

un alba congelada, 

densa boira rodejant-nos,

esborrant el món i donant peu a mil interpretacions

del que hi ha a fora.

No hi ha ningú i el silenci es dilata, 

el temps és per un instant etern, 

i sembla que no vaig tard enlloc, 

mentre el meu cap balla al ritme de melodies que són

només per mi. 

Malgrat ja no ho són 

i em recorden a tu, i a tu i a tu. 

I no hi ha cap que em recordi a mi; però així mateix

la mateixa cançó cantarà el meu nom a orelles alienes

sospirarà les meves abraçades

dibuixarà el meu somriure i els meus rínxols, 

i mentre el meu cor plora per aquelles cançons que ara són massa doloroses d'escoltar

hi ha un petit consol en la certesa de que no estic sola.

No hi havia ningú

però ara ja s'ha omplert de mirades massa presents 

I el rellotge ja ha començat a girar les manilles, 

o deixar caure la sorra, 

com si anés amb presses

com si res fos més important que 

simplement ser aquí.

Maraya

De veure el món amb unes ulleres molt especials

Aquesta setmana vaig recordar aquells períodes tenyits de foscor en la meva vida, i per primer cop m'he meravellat al pensar que torno a ser aquí, el meu optimisme i la il·lusió pel més mínim detall i coincidència. Sembla gairebé impossible que dels meus llavis sortís la frase "no sento il·lusió per res" quan ara veig màgia en tots racons, en el gest d'algú al prémer el botó de parar l'autobús, en el so de les gavines de matinada sota un cel que es desperta cada dia més aviat, en el vincle entre dues persones que no coneixo tant que em fon el cor al pensar en l'amor que es professen. 

Si això és l'efecte de la tornada del sol, o del reconeixement de la meva persona i lentament situar els límits, no ho sé i no tinc clar si m'importa. Si puc aprendre d'aquest moment de llum per combatre el buit, m'és igual d'on vingui; i si alguna cosa he après del cert és que ressorgeixo d'entre les cendres encara que en el moment m'envaeixi la por. Crec que aquest últim any he començat a aixecar-me sola i vaig sentir-me invencible, però després que mans amigues i estimades se m'oferissin, crec que m'he alçat d'un salt, i segueixo pujant. 

Pienso en si tú sabías, allí desde donde estés, que aquí llegaría y que esto viviría, que si cuando escribí a los 15 años que quería ir al polo norte, tu sabías que allí llegaría. Siento que en "pocos" años he llegado a muchas partes que quería llegar, y ciertas cosas que antes se asemejaban imposibles ahora se materializan como si pudiesen ser realidad, dejan de ser pensamientos etereos para convertirse en algo que quizás podría sucedir. 

He descobert que em fascina la gent i els universos que tenen en les seves ments, i els engranatges que ens fan funcionar, i la fortalesa que demostrem cada dia, i la fortalesa que otorgo a les dones. Estic intentant mirar a prop i prestar la mateixa atenció i visió que col·loco cap a aquelles persones que no conec cap a la meva família. I veig que vinc d'una família que ha patit, i s'ha equivocat, i ha patit més, i s'ha equivocat més, però que ha demostrat una fortalesa que dóno per sentada quan hi ha milers d'exemples del contrari; i que jo he patit i m'he equivocat, i he patit més i m'he equivocat més, però encara sóc aquí i encara tinc molt de temps per curar i curar-me i per apreciar que tot i les circumstàncies hi ha gent que sempre ha estat allà, encara que en moments no fos agradable. 

Y a ti te echo muchisimo de menos, y siempre pienso que si tu estuvieses aquí, muchas cosas serían diferentes, pero aun no siendo culpa de nadie, no has podido estar, y a veces no he apreciado quienes sí estaban por querer eso de ti. Aún no estoy preparada para aceptarlo todo de alguien más pero sí que creo que tendré que hacerlo, eventualmente. Y va a doler, y aunque en algún momento esté preparada, dolerá más. Y siempre te querré y te llevaré bien cerca de mi, pero tengo que hacer espacio para más. Porque puedo y quiero recibir más amor de todas partes y no creo que haya un límite de fuentes de cariño, aunque hasta ahora lo haya restringido por miedo a perderte a ti.

L'únic que em queda per dir és que veure la vida a través d'uns ulls enamorats de poder veure és una aposta segura, i no pretenc dir que aquesta ha de ser la forma en que tothom ha de viure, però sincerament, sento pena per aquelles persones que no tenen el plaer d'emocionar-se amb la més petita de les coses, i alhora em sento orgullosa i afortunada de poder gaudir-ho sense haver d'esforçar-me, de brillar després de tant de temps en les ombres. "L'essencial és invisible als ulls" es torna realitat quan els mateixos ulls han vist la mateixa escena dues vegades, i només en una han plorat d'emoció; el que ha canviat és inapreciable en l'espectre visible. 

Aquesta és una de les entrades que és per mi i me la repampinfla si a algú no li sembla coherent o interessant. Apa, Bon dia!

Maraya

Las tres frases y la vuelta a los relatos

 Aquests últims dies m'he trobat en un estat d'ànim sorprenentment serè (que no estable) i escriure se sent una mica artificial quan no es tracta de ficció, perquè la no-ficció del meu blog se centra en dessagnar-me abocant tot allò que apunyala el meu cor o bé una descripció onírica del temps que amaga (no gaire bé) metàfores sobre el que em passa en el meu dia a dia. Així que he pensat que potser toca escriure un microrrelat, ara que encara no són les 9:00, per 5 minutets. Recordo aquesta pàgina web amb una il·lustració d'una persona escrivint rodejada de papers volant que té un recull d'exercicis que van ser d'immensa ajuda durant el confinament. L'exercici consisteix en utilitzar tres frases: "nos vemos el martes", "era todo mentira", i "guardé los papeles"

"- ¡Nos vemos el martes! - dijo mi voz con tono estridente. Por el rabillo del ojo vi como mi mano se alzaba automáticamente al mismo tiempo que mis labios esbozaban una sonrisa forzada que en mi interior estaba convencido que era una copia casi exacta de las aterridoras fauces de un animal voraz a punto de comer a su presa. 

Pero ella saludó de vuelta y respondió a mi mueca con una de sus dulces medio sonrisas, mientras sus ojos se entrecerraban por los rayos de sol que, insolentes, irrumpían la tierra con un angulo molesto. 

Guardé los papeles en el bolsillo de mi gabardina ajada, sin poder evitar arrugarlos mientras mis manos se cerraban en puños, intentando contener aquel veneno que escondía mi alma. La sonrisa-mueca se había quedado congelada en mi rostro, y mis piernas habían decidido tomar un paseo en un ritmo tranquilo, como si no quisieran ir a ninguna parte y al mismo tiempo llegar a lo más lejos. Los peatones respondían a mi expresión facial con sendas sonrisas e incluso algunos osados se atrevían a pronunciar "¡Buenos días!" y yo me preguntaba como no podía ser evidente tras esos labios tensos, esos dientes que seguro se asemejaban a colmillos, esa gesto aparentemente bondadoso que no llegaba a mis ojos,  lo mucho que sufría mi corazón. Cómo  era posible que nadie saliese corriendo al verme a lo lejos, aterrorizados, gritando por sus vidas y ahuyentando a los demás, porque estaba convencido que mi sufrimiento era tan evidente que ni el más estúpido de los hombres podría no verlo; hombres, que no mujeres, porque sabía que la intuición que la sociedad les otorga las haría huír de todas formas de alguien cómo yo. 

Mis piernas me llevaron a la orilla del río, que corría sucio y turbulento, desprendiendo un ligero olor a podrido y restos de una ciudad triste. Finalmente rodeado de nadie más que ese tormento del cual no me desprendía. Y allí, mi sonrisa se tornó agria, mis ojos se aguaron, y mi cuerpo tembló, pronto, al son de mis gritos y llantos. 

Porque era todo mentira."

Amb amor, 

Maraya