a qui molestin les meves passes maldestres
a qui els meus gestos els semblin una mica massa
i sorollosos
ningú que es pregunti
perquè entro amb la música esclatant
en les meves orelles
ningú que es plantegi si volen silenciar quelcom extern.
No hi ha ningú però hi ha sol a fora
i veig la mateixa escena repetida infinites vegades
sota neu, pluja
un cel d'estrelles,
un alba congelada,
densa boira rodejant-nos,
esborrant el món i donant peu a mil interpretacions
del que hi ha a fora.
No hi ha ningú i el silenci es dilata,
el temps és per un instant etern,
i sembla que no vaig tard enlloc,
mentre el meu cap balla al ritme de melodies que són
només per mi.
Malgrat ja no ho són
i em recorden a tu, i a tu i a tu.
I no hi ha cap que em recordi a mi; però així mateix
la mateixa cançó cantarà el meu nom a orelles alienes
sospirarà les meves abraçades
dibuixarà el meu somriure i els meus rínxols,
i mentre el meu cor plora per aquelles cançons que ara són massa doloroses d'escoltar
hi ha un petit consol en la certesa de que no estic sola.
No hi havia ningú
però ara ja s'ha omplert de mirades massa presents
I el rellotge ja ha començat a girar les manilles,
o deixar caure la sorra,
com si anés amb presses
com si res fos més important que
simplement ser aquí.
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada