the time I need to say goodbye

I always felt you most certainly didn't like me

Didn't love me

I held my breath many times when you were around

Trying to stop time, trying to keep those moments and those memories and those feelings

And those scents and the sound of your voice and laugh

And those times when your real laugh would fill the room 

I held my breath whenever I was looking at you and you didn't notice because you were so beautiful

So amazingly unaware of how you deserved so much and got so little 

-despite of how that broke us apart and pushed us away so much-

I held my breath when you would not want to wake up

And asked me for 5 more minutes

Five minutes that I could spend seeing your face 

Sleeping, in peace,

Next to me

I always thought you must not love me 

Until you actually did

And every previous doubt felt so stupid

Now I know what's like to not be loved by you, and it's crystal clear

I still think you should have made me know better

But now I that I get to see you not loving me 

Everything feels so big, and so small

And I need to say these words so I can take out everything

So I can actually get out all the pain and love and sadness and despair and hate and hopes 

And myself

The one I also say goodbye too 

I have to say goodbye too

The one that loved you, and would pick you every time 

Because you were bigger than the whole sky and you didn't know 

And I was chasing in vain.

As my breakup hero says

There will be happiness after you

But there was happiness because of you.

Let me say goodbye to this, and do nothing else

Because it feels like I need a whole life to do so

Maraya

la bufanda

Portava la bufanda de la teva mare

I el collaret que em vaig fer per tu 

El dia que deixava aquest barri florit i màgic,

Per la ciutat, un pèl bruta i salobre,

Un pèl massa gran, i poc verda,

Però on segur no em perseguirien els teus fantasmes. 

Segurament si d'altres. 

Portava la bufanda de la teva mare i el teu collaret, quan et vaig trobar a l'estació 

El dia que deixava aquest barri on havíem començat, i abandonat la nostra història.

Hauria perdut el tren per tenir cinc minuts amb tu

Però últimament intento fer cas a la veu de la raó envers a tu

No li enviïs un missatge, si no estàs preparada per altres respostes,

No li proposis de quedar, quan sempre set farà massa curt,

No hi pensis de més, si no hi ha res que puguis fer

I no perdis el tren per estar cinc minuts amb ell, perquè ja no és el moment per fer-ho 

I per això em refugio en el silenci, que tot i més trist, és més segur

Portava la bufanda de la teva mare i el teu collaret, però tu això no ho saps

Ni t'ho podré dir 

tu hija

Avui m'hagués agradat que el dia fos diferent. M'hagués agradat que sense parlar el meu dol s'hagués vist traduït. M'hagués agradat que la gent que està aprop em cuides com la que està lluny. M'hagués agradat poder collir les flors, poder no haver de convèncer un home que el feminisme s'ha de fer notar, que la lluita pels drets lgtbiq no té res a veure amb la seva llibertat. Avui m'hagués agradat parlar de tu, enrecordarnos de quan eres aquí, parlar de les anècdotes. Enlloc, m'he vist arrossegada pel dia que passava i que jo no aconseguia prendre per les banyes. Avui he sentit que en la soledat aconseguia sentir-me menys sola. 

He escrit un petit poema, no gaire feliç. M'hagués agradat que això també fós diferent.

Tu hija es muy lista,

Pero no sabe priorizarse a si misma.

Tu hija ha sacado notas excelentes,

Pero no sabe poner ningún tipo de límite.

A tu hija la llaman guapa,

Pero ella es incapaz de verlo en ninguna curva, ningún ángulo.

Tu hija está siguiendo un camino ejemplar,

Pero siente la soledad treparle las venas.

Tu hija ha estado ahí por sus amigos, su familia,

Pero cuando está mal no sabe a quien llamar.

Tu hija se fue, y sobrevivió,

Pero parte de ella murió en el camino. 

Tu hija tiene una familia, que la quiere,

Y ella es incapaz de recibir ese amor.

Tu hija es lista, excelente, guapa, ejemplar, espabilada, querida. Pero ella es incapaz de verlo, y lo que siente es que nada será suficiente.

a little rant (please filtrate)

 Let's stop pretending we are good at this. We were not good together, and we were not good long distance; what fucking makes you think we are going to be good at breaking up?

I keep getting caught in the loop of thinking that I was not enough for you, that even I kept giving you my all, you never wanted it, that I should have behaved differently, I should have said other stuff, I should have been funnier, nicer, completely independent, that I should have been confident and never doubt, that I should not have brought up stuff, that I should have been there even when you pushed me away, that I was never enough. But from a purealy factual way of looking at it, you were the one that were not enough. 

You were the one that gave me crumbs and told me to not feel hunger, you were the one that got pissed when I demanded more. I feel like the moment I let go of the insecurities was the moment you took to let me go. And it feels like if the thing keeping us together was me not letting myself believe it was alright. 

As soon as I believed it, it became fake. 

Let's stop pretending I can go with you, and them, to dinner, and be okay, because I do not think that will be ever true. Let's stop pretending I am ever going to be okay with being your afterthought, when I still hold you on my priorities. 

I want to stop pretending that I can be good at this and start calling this for what they are. This is fucking horse shit and I am a fucking mess. And I do not need to be anything else and I am not going to let anyone ask from me anything else than this. 

So listen up everyone: I am tired of making up excuses for your shitty behaviour, I am tired of trying to be there to not make you all feel shitty. I am not going to keep you in my live unless you live up to fucking it. 

I have been written a ton of love poems, I have been given the most magical hugs, I have been validated for people that just know me for a bit. I have been taken care of by strangers, I have been told that I am more than you have ever made me feel, and I have been given the very best spot in other people's priority lists. 

I do not hold against you not being able to be my friend. But if you can't, then stop pretending the problem is my high standards.

Maraya

El dia 1 de novembre és màgic i vinc a explicar-vos perquè.

Primer de tot: L'HIVERN. L'1 de novembre ningú pot refugiar-se en la melancolia de l'estiu perquè l'hivern ja arriba implacable i sense dissimular. I com segurament qui llegeix aquest blog ja ho sap, m'encanta l'hivern. A més a més, a partir d'aquest dia pots escoltar la Mariah Carey sense vergonya ni remordiments, ja que ningú es pot defensar amb "encara queda la castanyada!" (o el Halloween, per aquelles pobres ànimes que no celebren la millor festa de l'any).

Hi ha castanyes, moniatos, sopes, estofats i totes aquelles coses que nodreixen l'ànima i fan feliç el cor. Les bruixes i les llunes clares. Les pel·lícules i capítols de halloween que no encaixen en cap altra època (penseu-ho bé, i intenteu imaginar-vos veient qualsevol d'aquestes pel·lícules a l'estiu i digueu-me si no trobaríeu a faltar que la temperature us permetés posar-vos una manta). Però en concret vinc a parlar de panellets, i la màgia de reunir una comunitat per fer-los. 

Ens traslladem a la tardor de 2021, on la meva solitud era patente en tots els aspectes de la meva vida. Aquell any vaig decidir que ja n'hi havia prou d'estar trista i que havia de fer panellets per resoldre-ho, en un país on els moniatos abundaven però les ametlles trossejades no existien. Vaig convidar dues noies d'alemanya que van ajudar a que la tarda fos d'allò més entretinguda. Miro les fotografies de llavors i, de veritat, em veig molt molt petita. Això dels anys m'està passant factura. Aquell any vaig descobrir que fer panellets en grup podia ser d'allò més enriquidor.

Després fem fast-forward a la tardor de 2022, on, si ens posem a to, la màgia va deixar d'amagar-se i els conjurs van obrar la seva de forma molt més evident. Sabeu quan feu quelcom que no us podeu explicar perquè però resulta ser una de les millor decisions preses? Aquella tardor va ser un d'aquests moments. Em trobava en una reunió sobre el clima i la desobediència civil, amb personetes que guardo molt a prop del meu cor, que van ajudar a curar el meu cor maltrecho de una situació insostenible, quan vaig topar-me amb una noia amb qui havia ballat a una classe de boogie woogie. En un moment donat vam tenir una conversa Tête-à-Tête  que va desenllaçar en ella dient-me que marxava aquell nadal d'aquesta ciutat que ens hem fet nostra, i jo convidant-la a passar, llavors, la castanyada amb nosaltres i fer panellets. I des de llavors es podria dir que vam adoptar-la a la nostra petita família. Es va convertir en una local pels nostres plans, companya de sopars, pel·lícules, viatges i molt molt ball. I ara intercanviem postals, trucades, missatges i fotografies a distància, ja que és el tipus de vincle que per molt que es dilueixi el recordes amb carinyo. L'1 de novembre va obrar la seva màgia i va portar una nova membre d'aquest aquelarre en el que incloc les meves. 

I ara, un any més tard, quelcom similar passa, i el patró s'està repetint de tal manera que em fa sospitar que sigui només fruit de la casualitat, i escullo pensar que és la màgia de l'1 de novembre. La meva solitud en aquest nou lloc torna a ser evident, i aquest cop vaig trobar-me amb que el meu poder de convocatòria és molt més reduït, o que la màgia s'amaga molt més de mi i em fa sentir sola i poc connectada. En tot cas, vaig acabar convidant dues amigues amb qui m'esic retrobant, i dues companyes de feina gairebé per accident, completament convençuda que el que va passar l'any passat va ser cosa d'un cop i ja està i no es podria repetir, convençuda de que no vindrien. Però van venir, i va ser, per una banda, el perfecte exemple de que puc trobar el meu lloc aquí, i per altra, l'evidència de que el dia 1 de novembre és màgic i porta a gent màgica a les teves vides si saps mirar bé. 

Recorda: si al voltant de l'1 de novembre quelcom et fa fer coses que no et saps explicar, segurament hauries de fer-les. Mai saps si aquell 1 de novembre et depara una companya de vida, una membre del teu cercle, algú que trobaràs a faltar sense haver-la ni tant sols conegut. 

Amb el cor un xic més ple, 

Maraya

Le test, 11 anys després.

Quan tenia 15 anys vaig respondre un test que m'agradaria re-respondre. No és cap ocasió especial (Ja m'hagués agradat enrecordar-me d'aquest test l'any passat, i celebrar el desè aniversari), però com que no ha sigut el cas farem veure que sempre estava planejat re-fer el test 11 anys més tard. Encara recordo on el vaig contestar.

Era un bar al cor de Barcelona, amb sort, un dia gris o fosc o de pluja; tot i que segurament feia sol. M'havia demanat un cafè amb llet, perquè n'era (i sóc) addicta. En aquell moment segurament em feia sentir més bohemia que res, i ara, havent-ho deixat entremig, me'l prenc perquè és un dels petits plaers de la vida que em fan feliç, i que m'agrada compartir. I si, tinc un cafè entre les mans ara mateix. El bar en qüestió era més que un bar: era una espècie de mercat, un local amb diferents paradetes que feien diferents coses, i la primera, la cafeteria. També tenien zones on venien productes ecològics i orgànics, una zona on feien pizzes, i un restaurant. Era un bar que m'havia ensenyat me mare, i que recordo que feien un brownie que tampoc era espectacular, però que jo deia que sí, perquè era el que prenia amb ella. Hi anava molt sovint quan encara passava per Barcelona cada dia. Ara, però, com altres llocs emblemàtics (skating, per exemple), ha tancat i ha sigut substituït per una pizzeria, o un restaurant de 5 forquilles, o quelcom irrellevant com això. 

Però sempre serà rellevant en la meva memòria i en l'història d'aquest blog perquè allà és on vaig escriure moltes de les entrades, i on vaig respondre aquest test, i on vaig fer una entrevista a una actriu per un treball de classe, i on anava amb els meus amics a fer un cafè, i on vaig anar a sopar amb la Maria un dia, i on la meva àvia i jo ens trobàvem per recordar la meva mare. 

Ara responc aquest test 11 anys més tard en un lloc molt menys impressionant, però amb el viu record d'aquell cafè i les cadires desiguals en la ment. 

Ara sostinc un cafè en una tassa amb el nom del meu pare, en la taula que durant el confinament vaig estar tantes hores, on vaig complir el meu primer NaNoWriMo, amb una espelma de tardor d'olor ben dolç, escoltant la Taylor Swift cantar sobre l'ansietat en una relació, després d'haver-ho deixat amb algú que ressona molt bé amb ella. Així doncs, dono pas al test:

 1.¿Cuál es el objeto más raro de tu habitación?

Tinc moltes pedres, però no diria que són objectes estranys. Me n'he adonat que tinc moltes coses molt preciades i potser difícils de trobar, però no necessàriament estranyes. He decidit que el més estrany que tinc és una decoració 3D de paret d'un dinosaure amb cara trista i un llacet rosa donant-li el biberó a un dinosaure bebè.

2. ¿Cuál es el personaje de la historia que más te gusta?

BITTERBLUE I NO HI HA RES MÉS A PARLAR.

3. ¿Qué rasgo de tu personalidad te disgusta más?

Assumir que persones que no em coneixen de res tenen un problema amb mi o que no els caic bé, o fins i tot aquelles que sí que conec i no tenen motius perquè els caigui malament però m'invento que sí. 

4. ¿Cuál ha sido el momento más feliz de tu vida?

Crec que això és massa pressió per escollir un sol moment, i no crec que pugui. Recordo estar molt contenta quan vaig entrar a la meva habitació de Noruega després de no ser-hi per tres mesos seguits.

5. ¿Qué don te gustaría tener?

No tenir ansietat en cap moment?

6. ¿En dónde te gustaría vivir?

A Trondheim, o la Floresta, o a Barcelona. 

7. ¿Cuál ha sido tu mejor golpe de suerte?

Que em rebutgessin a Suècia i m'acceptessin a Noruega.

8. ¿Qué te quita el sueño?

Continua sent molt difícil que alguna cosa em tregui la son, continua sent un bon llibre i la llum del sol, però li afegiria overthinking en algunes poques ocasions i el dolor muscular.

9. ¿A qué le temes?

Als zombies i les pelis de por. A que m'abandonin i a les relacions que s'acaben perquè si.

10. ¿Qué día de tu vida ha sido el más inolvidable?

Crec que en guardo uns quants. Al voler-ne escollir em sap greu per la resta de moments que també han sigut tant importants per mi, així que no n'escolliré cap.

11. ¿Cuál es la virtud que más valoras?

Increïble com continua sent el mateix, però des d'un altre angle. La sinceritat, no tinc problemes amb que se'm diguin veritats doloroses, però sí amb que se m'amaguin.

12. ¿Cuál es tu palabra favorita? ¿Cuáles son las tres palabras que más repites?

Becaina. Cafè, deliciós, cansada.

13. ¿Qué deseo te queda aún por cumplir? 

Viure en algun lloc amb algun cos d'aigua aprop i tenir dos gats. 

14. ¿Cuál es tu mayor excentricidad?

Suposo que sóc bastant oberta i transparent, no tinc problemes per compartir coses importants amb gent que acabo de conèixer. 

15. ¿Qué es lo que más lamentas?

Moltes coses. Veure com destrossem el món, sí, però també la superficialitat, la poca intel·ligència emocional de molts homes, les situacions que desencadena el sistema patriarcal, entre moltes d'altres que no em venen de gust indagar. L'addicció a les xarxes socials (meva).

16. ¿Cómo te gustaría ser recordado?

Amb carinyo, amb gestos especials. 

17. ¿Qué riesgo te gustaría correr?

Participar de protestes mediambientals de desobediència civil.

18. ¿Qué ritual diario no puedes dejar de hacer?

CAFÈ. Escoltar la Taylor Swift. Veure els vídeos de "Hello it's spooky lake time"

19. ¿Cuál es tu bebida favorita?

CAFÈ

20. ¿Cuál es el libro que más recomiendas? 

The house on the cerulean sea - TJ Klune

21. ¿Cuál es tu costumbre más sobresaliente?

Fer el llit només aixecar-me.

22. ¿Qué te distrae?

La música, ballar i cantar; les sèries fàcils de veure (Modern Family, Derry Girls, per exemple). Desgraciadament, els reels

23. ¿Cuál es tu mayor obstáculo?

La por.

24. ¿Qué te pone activo?

El cafè, ballar, veure algun amic o amiga amb el qual em sento 100% còmode. La NEU.

25. ¿A qué le huyes?

Gent que em tracta malament, que no respecta els meus límits. Gent que parla malament d'altres. 

26. ¿Cuál es tu plato favorito?

La sopa, el curri de carn falsa, els summer rolls.

27. ¿Qué te hace quedarte quieto?

Dormir, sentir-me incómode.

28. ¿A quién le pedirías perdón?

A la meva mare, a mi de més jove

29. ¿Cuál es tu libro favorito?

BITTERBLUE

30. ¿Cuál es la frase que mejor aplicas en tu vida?

“Menjar em fa feliç".

31. ¿Cuál es tu tema preferido para conversar?

Ara mateix, la Taylor Swift. En general, cultura, feminisme, medi ambient, salut mental...

32. ¿Cuál es tu película favorita?

Cómo entrenar a tu dragón, The Greatest Showman, Shrek 2...

33. ¿Qué te da envidia?

Les persones extravertides

34. ¿Qué te hace reír?

Els vídeos de gent caient, o gatets caient o bebès caient. Els debats entre terraplanistes i científics. Modern Family i Derry Girls. Homes quedant en ridícul. 

35. ¿Qué te sorprende?

La gent tractant-me millor del que m'espero. Altre cop, les persones.

36. ¿Cuál es tu bien material más preciado?

Les llibretes que tinc, les flors de la meva mare, el meu collaret de pedra lluna.

37. ¿Qué es lo mejor de tu género (masculino/femenino)?

La lluita. 

38. ¿Cuál es tu bien no material más preciado?

Els meus records

39. ¿En qué inviertes más tu dinero?

En pantalons, sabates, llibres i cafè

40. ¿Cuál es la mejor herencia que has recibido?

Les agulles de mitja de la meva àvia. Les llibretes de la meva mare.

41. ¿Cuál es tu mayor fobia?

Entenent com a fòbia una por irracional: els grills o saltamartins

42. ¿Cómo te ves a ti mismo en cinco años?

Espero que contenta i satisfeta.

43. ¿Cuál es la parte de tu cuerpo que más te gusta? ¿Y la que menos?

El meu cabell m'agrada, tot i que també em treu de polleguera. Les meves cames no tant. 

44. ¿Qué te conmueve?

Les mostres d'amor, cançons amb lletres que toquin molt aprop, els espectacles i cançons molt ben realitzades. Les pel·lícules. 

45. ¿Cuál es tu ideal de felicidad?

Crec que continuo estant bastant d'acord amb el que vaig escriure, que la felicitat no és un lloc al que arribes si no moments. El cafè, cuinar, menjar quelcom molt bo amb algú, ballar, cantar a ple pulmó, karaokes, formar part d'un espectacle, LA NEU, LA TARDOR, LES CASTANYES, SANT JORDI, passar l'estona amb algú amb qui em sento còmode...

46. ¿Cuál es tu héroe de la vida real?

Bianca, Joachim i la gent que es sacrifica per la lluita pel clima. 

47. ¿Qué te gustaría modificar de tu carácter?

Poder discernir entre quan estic actuant de certa manera per orgull o perquè algú m'està fent mal.

48. ¿Cuándo mientes?

Suposo que també a vegades i depèn de amb qui, quan dic que estic cansada.

49. ¿Qué te quita el miedo?

Saber que ho he fet abans.

50. ¿Cuál es el principio más importante de tu vida?

NO DEMANEM PERDÓ PER SISTEMA, I PODEM DIR NO ABSOLUTAMENT QUAN VULGUEM.

51. ¿Cuál ha sido tu mayor logro?

Anar a fer un màster fora, i treure'l molt bé, i haver-me fet un hogar allà. Haver començat a ballar. 

52. ¿Qué es lo que más aprecias más de tus amigos?

Que li donin importància a les meves dificultats per posar-me a mi primer, i que siguin capaces de fer-me sentir segura en el vincle que compartim. 

53. ¿Cuál es la regla a seguir? ¿Y cuál no?

Per mi la regla a seguir és que et pot agradar absolutament qualsevol cosa i no et fa menys. 

La regla a no seguir seria no parlar les coses.

54. ¿Qué te apasiona?

La sopa, el cafè, Graceling, Harry Potter, la neu i el fred, la tardor, la música, ballar, el que estudio. 

55. ¿Cuál es tu canción favorita?

Anti-hero - Taylor Swift

56. ¿Cuál es tu actor/actriz favorito?

No la meva preferida, però m'agrada la Jenna Ortega i el Benedict Cumberbatch

57. ¿Cuáles serían tus últimas palabras?

No ho sé.

58. ¿Cuál es tu escritor/escritora predilecto?

KRISTIN CASHORE.

59. ¿Qué hubieras dicho si hubieras sido la primera persona en la luna? ¿Qué dirías si fueras la primera en Marte?

Probablement hagués volgut saltar o ballar enlloc de dir res i si hagués dit res probablement fós "guau".

60. ¿Cuál sería tu nombre de súper héroe?

Maraya

61. ¿Qué cosas jamás harías por dinero?

Matar.

62. ¿Cuál es el libro que no puede faltarte?

BITTERBLUE.

63. ¿Qué único objeto salvarías si tu casa estuviera incendiándose?

Continuem suposant que no es refereix a persones. Si fós així, el collaret de pedra lluna, les flors de la mama, el rosari de la iaia. L'àlbum que em van regalar abans de marxar.

64. ¿Cuál es tu color favorito?

El lila, el taronja, i el verd fosc.

65. ¿Qué te gustaría tener en miniatura? ¿Y en tamaño gigante?

En miniatura, un cine? I a tamany gegant, un llit, sí. 

66. ¿Qué harías si pudieras hacerte invisible a voluntad?

Dormir al IKEA.

67. ¿Cómo preferirías morir?

Havent-me pogut acomiadar.

68. ¿Con qué soñarías si pudieras controlar tus sueños?

Històries de fantasia.

69. ¿Cuál ha sido el mejor sueño que has tenido?

Que la meva mare estava viva.

70. ¿Cuál es tu instrumento musical favorito?

El piano, la guitarra elèctrica, l'acordió.

71. ¿Qué te hace sentir orgulloso de ti mismo?

Haver fet el màster fora.

72. Si tuvieras que irte para siempre de tu casa, ¿qué te llevarías contigo?

tot?

73. ¿Qué idioma te gusta más?

El català, l'anglès.

74. ¿En qué momento te sientes más poderoso?

Quan estic totalment còmode. 

75. ¿Qué súper poder te gustaría tener?

Poder viatjar sense impacte.

76. ¿Cuál sería tu primer destino si tuvieras una máquina del tiempo?

Assumint que la podria fer servir més d'un cop, aniria quan me mare estava viva, i després, quan vaig començar la relació amb la persona amb qui ho hem deixat, i després tornaria al primer any de Noruega.

77. ¿Qué es lo que nunca te cansas de hacer?

Ballar.

78. ¿Qué animal prefieres?

El gat.

79. ¿Cómo te gusta que te llamen?

Pel meu nom sencer.

80. Si tuvieras el poder de erradicar algo de este planeta, ¿qué sería?

El capitalisme, el patriarcat, la discriminació de qualsevol tipus, l'abús. 

81. ¿Cuál es la cualidad tuya que está más infravalorada? ¿Y la más sobrevalorada?

Infravalorada: lidiar amb la veritat

Sobrevalorada: la meva capacitat de perdonar, la meva força

82. ¿Qué deporte te gusta más? ¿Qué deporte detestas?

BALLAR. No me gusta correr.

83. ¿A qué te dedicarías si no necesitaras dinero?

Probablement al mateix, però ho mesclaria amb art i educació, literatura. 

84. ¿Quién es tu artista favorito?

Tres voltes rebel, Maggie's girls, entre d'altres.

85. ¿Cuál es tu segunda opción? 

No tinc clar a que es refereix aquesta segona opció, la veritat.

86. ¿Qué sería lo primero que harías si te ganaras la lotería?

Saltar.

87. ¿Cuál es tu época histórica preferida?

No diria que preferida, perquè totes tenen les seves coses dolentes, però segurament m'agradaria revisitar el que era el món sense ciutats, potser poblets i castells, però on la natura seguia essent bastant verge. 

88. ¿Qué te hace diferente a todos los demás?

Tot, igual que a la resta. 

89. ¿Qué es lo más difícil?

Desfer-te de maneres de fer que et fan mal degut a traumes. 

90. ¿Qué coleccionarías si no tuvieras que preocuparte por el tiempo o el dinero?

Llibres, pedres, anells. 

91. ¿Qué amas?

La gent, ballar, els llibres i històries.

92. ¿Qué te pone furioso?

La gent que té la capacitat i possibilitat de fer "el bé" i no ho fa. 

93. ¿Qué te entristece?

La no empatia?

94. ¿Qué es bello?

La neu, les històries, les persones i els seus móns. 

95. ¿Qué es divertido?

La gent, els bebès, i el gats caient-se.

96. ¿Qué recuerdas?

Que ho vaig aconseguir i ho aconseguiré.

Fin.

Em sembla molt curiós reconèixer-me tant en algunes respostes i ser tant diferent a d'altres, perquè m'ensenya que he crescut però que no he deixat de ser jo, i que en el seu moment ja era jo. És tranquil·litzador saber que ja era algú que valorava certes coses que jo ara valoro, i que estic orgullosa de valorar. Ha sigut ben interessant fer-lo i espero amb delit tornar-lo a respondre en 11 anys. 

Amb amor, 

Maraya

1989 (Taylor's version) IS COMING !!!!!!!!!!

 Em veig constantment sorpresa pels gestos bonics i amables de la gent que m'envolta, enlloc d'esperar que això sigui la normalitat. Crec que sí que les meves experiències individuals han fet que assumeixi que la gent no em tractarà amb especial cuida (no perquè siguin mala gent, però perquè prioritzaran altres coses), però també crec que no es tracta d'un cas personalitzat. Fa poc vaig escriure com el estar a casa altra vegada feia que no estigués tranquil·la, perquè per una banda em fa la sensació que la gent (desconeguda) viu en un estat d'amargor per totes les coses que no van bé que fa que no tinguin energia per poder tractar la resta amb consideració; però per altra banda, perquè és un escenari en el que ja he estat i en el que no he pogut comptar amb aquelles persones que pensava que podia comptar. 

No parlo del "estic aquí pel que necessitis", "si vols parlar, digues-m'ho", que fins ara han resultat ser només paraules. És mescla amb la meva poca capacitat per demanar ajuda per assumir que la gent no ho farà (i a més hauré de passar pel mal tràngol d'haver-ne demanat, i la decepció quan aquesta no és dóna), però també ve de moments en que, senzillament, aquesta no hi ha sigut. 

Em sorprendria que les meves amigues poguessin dir que he demanat moltes coses d'elles, però no em sorprendria que quan ho hagi començat a fer algú hagi sentit que ho feia. Perquè de zero a quelcom es nota bastant. 

I am back from working. 

En tot cas, almenys després de dinar i haver tingut dos cafès, em sento molt afortunada d'haver trobat algunes personetes amb qui, per molt que hi compti poc (perquè em costa demanar ajuda), sé que hi seran. 

Aquest és probablement l'escrit més pansit que he fet mai en aquest blog. Veureu, resulta que no tinc gaires ganes d'escriure de res més profund que això perquè estic cansada d'estar trista. I si m'hi poso, inevitablement em sortirà trobar a faltar coses que ara mateix no necessito recordar, i em faré mal altre cop. 

Porto uns dies que em costa fer "vida normal". No tinc massa energia per cuidar-me, quan fins fa poc era del que estava més orgullosa. Però ahir, i avui, sento que em costa no caure en les trampes de "estava millor abans". Perquè sí, probablement, però també estava pitjor. El que guanyo en alguns àmbits meravellosament, ho perdo també  estrepitosament en d'altres. Em sento més sola, però estic millor en solitud; em sento més incapaç de conformar-me amb certes coses, però sé posar més límits. Em sento atrapada en aquest lloc, estació i moment, però també sé que ja me n'he sortit. El que em sap més greu és que el procés d'estar millor es cobra inevitablement un temps molt preuat que m'hagués agradat aprofitar. Sé que hi ha coses que només les cura el pas del temps; però estic cansada de sentir que la major part és jo curant-me i no jo vivint. 

En el seu moment, anys enrere, es sentia com jo vivint, però el ritme era insostenible (o almenys per mi ara ho és). I fa menys d'un any es sentia com jo vivint, però l'entorn ajudava. Ara sento que m'arrossego una mica pels dies esperant a que arribi el fred, a que arribi un dia que estigui bé, i la impaciència em pot. Perquè sé quines coses havien ajudat a que estigués millor, i ara, a part de lidiar amb aquelles que s'escapen de les meves mans, també haig de lidiar amb passes enrere que no em senten bé. Tinc ganes de marxar a viure a Barcelona, com també n'estic aterroritzada. Tinc ganes de ballar més, com també em fa por esgotar-me cada dia. Tinc ganes de fer amics, però també em fa pànic que em facin mal altre cop. I tinc ganes d'estar bé aquí, però em fa por perdre el estar bé allà. Com si cada passa que donés cap a aquest lloc, m'allunyés de poder tornar. 

En tot cas: la Taylor Swift publicarà 1989 (Taylor's version) el divendres, i molt probablement això marcarà el meu mood de la següent setmana. A més a més, aquest any tornaré a participar al NaNoWriMo, i amb una mica de sort me'n sortiré. Així que fins i tot a curt termini hi ha moltes coses bones a les que "look forward to".

Amb mandra però calma, 

Maraya

poemes sense títol del 18 d'octubre

Vas dir

Espero que algun dia puguis perdonar el mal que t'he fet

I no és tant una disculpa, malgrat que és el que vulguessis dir 

Com una esperança que tu tens motivada pel que jo pugui fer per perdonar-te, no el que tu puguis fer. 

I no, no t'he perdonat 

I per això ser amics se'm fa quelcom fals

Com totes les vegades que t'he parlat d'amistats tacades per no fer-se càrrec del mal que s'ha fet 

Once you said you didn't do it to hurt me 

But that you knew it was going to 

We were all the way down the ending road

And that sentence wanted to make me scream at you and at everything

Specially when you ended things and you didn't acknowledge what an asshole you were

Abans potser m'hauria esforçat més per poder tancar això més des de la comprensió 

Però sento que molts abans que tu

I en moments, tu també

Han abusat de les meves ganes de deixar-ho passar

I col·locar per sobre el que sé que vosaltres sentiu

Pel que sento jo

Today I cried while sleeping

Dreaming about you 

And I remember thinking, even when sleeping

That even if you were to ask me to go back together

I wouldn't be able to

I can't let you break my heart again

When eventually you realize you want something else

If someone has to break my heart, I hope they do it gently

Not like you did. 

Slowly

Lying

Surely

Final

Però quan escolto la cançó

You were bigger than the whole sky

És clar que me'n recordo de tu

I l'amargor es dissol una mica en pena, tristesa

Tant per tu com per mi 

Com pels dos

Instead

 Avui he escrit quelcom que em sembla injust posar a fora. I per això, en el seu lloc, compartiré una sèrie de poemes que tenia a la llibreta:

31/7/23

Jo et veig en cada lletra de cada cançó

I crec que tu ni tant sols em veus

quan la lluna

és plena

28/8/23

To all the avoidant ones:

Us people pleasers need so little

to feel so much

to get hooked up

to love you.

So please, take care of all their hearts

Yes, not mine, 

because mine is already damaged

-

Quan comences a entrendre les lletres

de la Taylor Swift

és quan te n'adones

que quelcom no va gens bé.

19/9/23

Em rellegeixo i 

trobo un cert consol

en saber que

les meves preocupacions

s'han vist confirmades.

Ja no és la meva responsabilitat 

compensar el que tu no deies

el que tu no mostraves

que les teves promeses no

complides

no indicaven el que jo més temia.

Ho vas disfressar de la meva ansietat

assegurant-me

que no era veritat

per després dir-ho amb tanta soltura

i desfent-te d'irresponsabilitats.

Ja no et deixo enganyar-me més.

9/10/2023

I guess once someone doesn't have 

to worry about the basics

there is room for being nice.

And then I don't understant how 

I could be nice no matter what.

And how much I miss the sweet

safety

of not having to fear someone will be rude to you just because

Everyone praises the openness of this culture,

and I just dread the darkness it brings

d'ulls bonics

 Avui ha plogut més o menys de veritat per primer cop en moltes setmanes, i fa molta estona que volia escriure al respecte, però el meu nou lloc de treball no no té cap tipus de separació entre ordinadors i tota l'estona em fa la sensació que algú veurà el que escric. Que després ho publicaré és irrellevant (ja sé que ho podrien veure allà!). El problema resideix en sentir-se observada mentre s'escriu. Si després algú llegeix les mateixes paraules que ara escric a correcuita en diferit com a mínim no m'hi hauré d'enfrontar cara a cara, o si més no, és una incomoditat amb la qual he après a conviure. Però que et mirin mentre escrius? NO SI US PLAU. 

Aquests dies han sigut durs, i escriure de veritat ho és més. Perquè el que sé que em naixeria escriure em faria arrencar a plorar, i a vegades no m'ho puc permetre. Com a aquí, per exemples. 

Per això salto les cançons de la Taylor que d'alguna manera ha escrit a propòsit per nosaltres, o per mi, ja que no crec que arribis a trobar-te en la situació que aquestes cançons et parlin directament a tu; perquè dubto que en general cap forma d'art faci recordar-te de nosaltres o de mi. 

I vés, si ja sé que escriure certes coses em fa plorar, no hauria de començar. 

Avui al autobús he vist moltes persones amb ulls molt bonics. Em pregunto si els meus han dit alguna cosa.

Maraya

com a premi

Cada matí el dia es lleva més fosc i un pèl demés fred. Lentament, molt lentament, el sol es va tornant mandrós i ja no s'alça fins el pic del cel, com si l'esforç de pujar una muntanya cada dia se li fes més feixuc matí rere matí. 

La tardor lentament, molt lentament, va guanyant-li terreny a l'estiu i de les hores del dia cada matí va recuperant una estoneta. Els migdies encara són territori de l'estiu i la suor, però els matins es lleven disfressats de tardor, fred, boira, jerseis i fulles caigudes. Lloro els matins humits i envolto la tassa de cafè, pensant: per fi.

Curtes reflexions d'abans de treballar, 1

Avui al bus escoltava una cançó trista, i mentre mirava els carrers d'una Barcelona que no coneixia sota núvols grisos me n'adonava que aquell moment només l'estava vivint jo, igual que la resta vivia móns completament diferents. Cadascú transportat per les melodies del que els seus auriculars desprenien, o les imatges que satisfan la necessitat d'un impuls curt i innovador constant d'aquelles persones que lliscaven el dit a les pantalles del mòbil amb els ulls buits. 

I he pensat que segurament abans, tot i que cadascú en un trajecte de bus vivia en el seu cap mil històries i preocupacions i anhels i desitjos, almenys el conjunt vivia la mateixa realitat. Els so d'ambient era el mateix per tothom i les imatges, assequibles a tot ull. 

Maraya

taylor

Estic fent ganxet al so de melodies retrobades que em parlen directament a mi, com si les hagués escrit per a les meves angoixes, el meu cor en un puny, i els dies calurosos que cada cop es poden suportar millor perquè llisquen cap a una deliciosa tardor que no paro de pensar. I gràcies a aquestes cançons he pogut disfrutar dels dies de no fer res, no com al principi de l'estiu, on el prospecte dels eterns dies i vacances m'angoixava més que res. Ella m'ha fet sobreviure les tardes llargues i m'ha fet retrobar-me amb el meu jo despullat d'altres. Tinc ganes del nou capítol que comença, malgrat encara estic en dol pels anys que he passat mig a cegues. Tinc ganes de castanyes i fulles taronges, de plats calents i jerseis i de viatges de retrobada. Tinc ganes de reviure tot allò que he deixat de viure fa tants anys, per unes i altres coses. De llibres i escriptura. Panellets, i moniatos. De sopa, matins foscos d'hivern, i espelmes i encens. 

I de fons se que sonaràs tu, perquè m'estàs fent una companyia insòlita que em recordarà que ho he fet i ho tornaré a fer. Tornaré a estar bé.

Amb el cor tremolós,

Maraya 

the flat that smelled like cinammon and had 4 cats

I'm here drinking coffee in a way too late morning with the notebook your wrote in front of me. I carry it around always, because it reminds me of who I was there, with all of you, and how some bonds I am blind to. I'm in a house filled with books, the home of a friend that loves to read and reminds me of you. I catched myself thinking about going home, there, several times these days, and I don't think my body has understood that we are not going back, ever, to the room filled with blue, tears, hugs, and joy. To the living room we made ours. 

I catch myself thinking of a future where we rent one of those flats we saw on out last days, because I know I would be happy and safe there, and our house would be fabulous and it would always smell of cinammon. You're one of the people that I would love to keep around, and it pains me to know how short our time was and how I should have lived it more. The feeling of having endless days was over before I could realize it. 

I am here in the mountains at the start of my new life and I'm scared, because the world is burning, and I can't find the people that see it with me, and help me ease the pain that rises in my chest. I'm scared because talking about the future seems unrealistic now, and if this is the present I don't want it. I'm scared, as always, to be wasting my time in the in betweens instead of feeling at ease with where I am. And for a too brief time I was aligned with it. But the fact that is not in here is scary.

I dream, in a conscious way, of a day where one of those flats is ours and we get to fill it with cats, friends, cakes, and joy. Your quote "I enjoy more spending time with my friends" is something I'm starting to relate to quite a lot. 

Can someone prescribe me mountain or sea air so I can stay here? 

Amb amor,

Maraya

escriure de no escriure per no perdre l'hàbit d'escriure

Avui no sé de què escriure. Sé que hi ha coses que podria explorar, fils de pensament on podria indagar, però tinc la sensació que només em portarien incertesa i ansietat. És curiós, perquè la noto allà palpitant, esperant a que no miri per atacar-me, esperant a que em baixin les forces per prendre el control. I sé que tornarà a passar una i altra vegada, perquè hi ha moments del mes en els que estic més vulnerable i ella sap molt bé on atacar. També crec que ara m'he rodejat de gent que podrien "take over" quan jo estigui massa velada per poder fer-ne front. Però també hi ha l'evidència que les persones que seran allà no són les que jo esperava que hi fossin, o les que hi haurien de ser. Un dels temes que ara mateix no em puc permetre explorar.

Estic tornant, cada cop més, al lloc d'on venia; però també estic notant cada cop més que continuar sent qui era no és tant inassumible com em pensava. 

Em sento menys perduda. Més forta, i més sola, alhora que més ben acompanyada. 

Però començar el curs i estar lluny de totes vosaltres és quelcom que no vull pensar encara, perquè sé que l'estiu és aquest instant suspès en un moment que sembla que res ha canviat, i començar el curs serà l'evidència de que ja no hi sóc, i que no hi tornaré després de l'estiu. 

Només volia escriure una mica, per no perdre l'hàbit.

Amb amor,

Maraya

els llibrets que venen al tren

 Ahir vaig agafar el tren al vespre a Barcelona, com tantes altres vegades en aquella altra vida, i en engegar el tren una mà coneguda m'ha atansat un llibret. Uns fulls petits grapats amb il·lustracions de colors que m'han transportat a aquella vida passada, quan després dels cursos d'escriptura anava a casa cada dia, tard, i la mateixa dona que ahir em vaig trobar venia petites històries que ella mateixa imprimia. En el passat, algunes vegades li vaig comprar, i d'altres no vaig poder, però sé que guardo en alguna caixa alguns dels petits contes que aquesta dona escriu. No perquè necessàriament m'agradessin molt, si no perquè reconec en la seva escriptura versions de mi mateixa escrivint. Reconec en les seves frases psicodèliques la certesa de quan pensava que la comprensió del que jo escrivia estava reservada per aquelles persones que creien en la màgia i el misticisme, i que com més críptica la meva escriptura, millor, més bona, més qualitat, o més difícil de criticar. Tot i així, ahir, al llegir-me la seva petita biografia, una frase em va calar molt: "a veces creo que la única satisfacción que di a mis padres fue nueve meses antes de nacer". Em va omplir una infinita tristesa al reconèixer com de difícil ha de ser sentir això, i com certs fantasmes ens ho poden fer creure, encara que no sigui veritat. Vaig reconèixer en la resta de les seves paraules trets que em van espantar, de reconèixer-los com a quelcom del que vull fugir, i altres frases que encara no hi he pogut trobar sentit, i que només el temps i el créixer, suposo, em permetran revelar-ne el significat. 

Trobar-me aquesta mà atansant-me el llibret va ser com tenir una petita finestra al passat, i adonar-me'n que a la persona que comprava el llibret antany, i jo, que el compro ara, ens separa un abisme de dolor i experiències. No envejo gens qui vaig ser, i em sento còmode en la pell que habito, malgrat encara lluiti per curar-me les ferides. 

Fonent-me, 

Maraya

A pre-love letter to my friends and a reminder to myself + of course me talking about the weather

 I know I always end up talking about the weather, but I guess I wouldn't be me if that wasn't a topic again in this new setting. 

I have been craving for endless days of sun for months and now I am pissed at myself for wanting them so soon. The shade that hides me now from the impossible heat is so scarce and temporary that makes me question if it was worth it, to leave behind a place where my heart was beating calmly and the sunny days were worth mentioning even in the news. Everyone stopped to be marveled by the astonishing beauty of a sunny day; and here, they are taken so for granted that when I try to stop I see myself dragged around by an endless sea of people that do not even notice. 

I find myself reading the same notebook everyday, to make me feel like home. I am also enjoying this not so social me, because the people that I do see are filling me with mostly joy, and I do not feel like explaining to any of the people that used to love who I was how much I miss who I have been there. I don't want their expectations pushed on me, them longing to see a friend that has been lost two years ago, and me wanting to hide and run away from it as much as possible. Me trying to find where do I fit now that I am back, where do I fit everything I have been, where do I fit my confidence without it crumbling in tiny pieces like broken glass. Thin, thin glass. 

I miss my people, and I have been proven to be an idiot from time 0. If I ever feel the anxiety telling me that someone does not like me, I know I have now the "well, their loss" answer, and the proof that I have been completely blind to at least someone that did like me, but for who I was, and not for my people-pleasing. Which has been a precious gift that I didn't even know I needed. 

And I know that there is more than one person, and I see my confidence already rising me so high that I feel strong enough to face those that are close to me, and therefore, should treat me better. And I am ready to not settle for less, and to draw the lines that are goi ng to create the space where I am not drowning, where my "norwegian" self can be here and I can feel again in peace. 

I miss you so so so so much and for now I don't want to get used to miss you, all of you. I feel so lucky to be able to brag about how amazing my friends are, and to feel sorry, a little bit, for those who do not know you. I love you so much.

Trying my best to stay here, 

Maraya

l'estiu del que em vull amagar

Em trobo en la ciutat de la que he escrit tantes vegades somniant en aquella coberta per núvols, construïda en cases de colors i edificis baixos, en les que el silenci principalment es veu trencat per les gavines. 

Em ric de mi mateixa al pensar que ansío totes aquelles coses que he deixat enrere, voluntàriament. Em trobo en camí d'anar a buscar allò que m'ha fet voler tornar a veure si la visió d'això em fa sentir-me menys perduda, menys desolada. 

Sento com si estigués en unes breus vacances a casa d'algú altre, a l'espera de tornar a casa meva, el meu racó, amb la meva gent. Resto a l'espera de aconseguir sentir-me aquí com a casa, en un moment en el que les taules s'han girat, i el que és "a casa" és a Noruega, amb elles, amb tu, i amb el meu jo que he descobert. Vull rodejar-me de gent bonica i vull trobar el meu espai, el meu niu, el meu jo que ha retrassat el viatge i segueix allà, deixant-me a mí sola davant d'aquesta tempesta d'estiu, tropical. El meu jo que ha decidit quedaré amb la neu de l'hivern, els dies llargs, i les abraçades sentides. El meu jo que s'ha quedat i m'ha deixat aquí lluitant sola contra la nit, que em sembla més inmensa que mai, que m'aterra. 

L'estiu aquí també passarà i podré tornar a ser el meu jo real, que ansia el fred que porta a abraçar-se més sovint. Però ara mateix el meu estómac em diu que aquí no es el meu lloc i que en algun moment hauré de tornar, per sempre, allà on el sol no es pon durant l'estiu i on l'hivern es cobreix de blanc per refugiar les que ens sentim perdudes. O bé no és un lloc, sinó elles. 

Lo prometido es deuda. I'm sorry it was a day late, but your friends still love you crazy ❤️

Fins aviat,

Maraya

This is not a Maraya post

 "We'll see" was my answer when you asked me if I would write today, about what has already started to change. We'll see, like when I know that I will probably not put an effort on doing it and usually things do not happen to me just because. But I was just left by myself, and it was the perfect time to try to put into words what aches in the heart in low but growing intensity. 

They left, between yesterday and today, and even if they did not leave me I pretty much feel like they did. I feel like in a few months I will look back and be frustrated because what has been everything to me will not be the same for them; although I rationally know it is not true, because I see it in how they crave for doing things together, how they seem to appreciate as much as I do this safe space we have created, by chance. 

My heart broke a little bit when yesterday I had to say goodbye to what has pretty much been a little sister this semester, and my eyes were all watery when today my savage waffle cook and the best next-door flatmate vanished from this place that now seems too big, too spacy, too quiet. Nothing has really changed because I have seated in this same place so many times before by myself when all of them were here; but now, these three will not be coming in, even if it's not to talk for a bit, even if it is between exams and with the head full of worries, or between rushing from party to party. I do not like this and I do not like that saying goodbye seems like such a small unrepresentative thing compared to the love I feel for them, and that it lasts so little in comparison to how much I lived with them. I do not like it, but here I am, with no other option than taking it. 

In a way I had easier than what it could have been, but it's also this slowly dripping torture that I will not be fully aware of until I am put in a place where I absolutely notice them not being there; when I live with someone else, when someone asks me to play "riktet gar", when I am having coffee in a living room that is not mine, in a place that is not here, with people that are not you. When I get home feeling like shit and I do not get to tell you; when I go to a party and I miss the complicity I feel with you, knowing that we will all go home together. I smile sadly thinking that whenever I storm in my room singing out loud, there is not going to be a single soul saying "yes, you are a rockstar!", or someone asking me to go to the gym, or someone wanting to explain me a crazy story about a really complicated soap-opera-kind-of-life, or someone offering waffles after getting arrested, cakes, food, COFFEE, jamón; someone to just be there with. Someone that is going to ask the important questions. Someone to complain about the lack/excess of sun with. Someone that will hear my stories about how much of a mess I am. Someone to steal milk to (and being stolen by). Someone to sing and dance with; or carry a piano across a city because we were too stubborn to give up. Someone that I know I can call in the middle of the night if I am not okay (even if I do not always know it), and that they will call me if they need to; someone to share wine and beers with, and summer rolls and crazy kitchen experiments. 

And yes, sure, there is going to be more of that, but not more of you, and that is the part that matters the most. Because I couldn't care less about what we are doing, just doing it together (and I know how cheesy it sounds, and I also hate it and love it at the same time). Summer does not set right with me; because summer is full of goodbyes and changes and endings, and I very much prefer beginnings, the start of something new, and having hugs for the first time. 

I would love to grow old and be able to tell you about all the stuff going on; to feel this is reciprocated in the way that matters. But until then I will leave you here with a pretty nice anonymous poem, and lots of love for what has to come FROM NOW ON.

"We're soaring, 

Flying, 

There's not a star in heaven that we can't reach, 

If we're trying"

And I will not say we are breaking free because the freeing experience was living with you. 

With all my love and best wishes, 

V.

Floden

Fa poc vaig escoltar una cançó amb una melodia ben dolça que parlava a l'ànima, però la lletra va romandre un misteri per mi fins fa cosa de dos dies. I llavors, al assabentar-me de la lletra de la cançó, no només les notes la van fer quelcom especial, si no també aquelles paraules. Aquí us deixo un fragment de la cançó, Floden:

Jeg lurer jo på, hvorfor går jeg ikke mer for det?

Hvorfor, hvorfor når jeg kjenner det gode du gjør med meg?

Det kan nesten virke som om jeg prøver å unngå det

Og jeg føler meg redd for nåden og gleden du skjenker meg

Forunderlig, forunderlig

I la lletra em va interpel·lar directament perquè em trobo ara mateix en la encrucijada d'estar decidint marxar d'un lloc que sé que em fa bé, estic decidint quedant-me en decisions on la incertesa m'omple, sabent que n'hi ha d'altres que no han fet res més que portar-me tranquil·litat, seguretat, saber que sóc estimada i que sóc una persona que els meus amics i amigues volen tenir al voltant, que els importa el meu benestar, el que em preocupa i em fa mal, el que sóc realment i que estigui còmode; no només la incapacitat de posar límits que tinc, ni la calma que puc desprendre al adaptar-me absolutament a tot el que la resta vol. I avui per primer cop m'he despertat pensant, "ah, sí, quan d'aquí trenta anys em casi (o no) i convidi a totes les persones amb qui he viscut (tant literalment compartit pis com haver viscut experiències vitals), que bonic serà recordar los viejos tiempos, pensar en aquells dies de foscor i etern dia que vam compartir, que divertit serà revelar aquelles coses que no es van parlar en el seu moment, que tendre serà saber que aquesta gent sempre serà la meva família". I immediatament després de pensar això, una por terrible m'ha omplert les venes; perquè no vull perdre aquesta gent ni vull perdre aquesta esperança, i per desgràcia fa molt que no la sento. Perquè no vull assumir que és impossible mantenir-les, i boicotejar-me a mi mateixa i ni intentar-ho. Perquè no vull tornar a un espai on no senti aquest afecte cada dia de la meva vida, on no em senti còmode de ser qui sóc sabent que això no farà que se m'estimi menys. I he viscut amb aquesta por cada dia, i ara que pel que sembla per primer cop puc respirar tranquil·la, no vull tornar enrere, i no vull dubtar que veure aquesta gent altre cop, que tornarem a celebrar junts l'espai-temps que vam gaudir com a petita família.

It feels so good to not doubt being loved, to feel the safety of love and affection being the ground base, it feels so fucking good to feel this hope again, that spreads all over the place, to feel like this time, maybe, it can be forever, because something changed in me and the people I chose to be surrounded by, or because the people I accidentally surrounded me by changed me in the best possible way. 

Amb esperança, i molta por, 

Maraya 

Un pedaç

 Fer maletes pel que sembla és quelcom que em produeix pànic, perquè no es limita a posar coses en una bossa o motxilla, si no a decidir quines parts de la meva vida ara marxen, a haver d'empaquetar trossos de mi, a haver de reconèixer que ja s'acaba i que ja no viure aquí. I fins ara les maletes no estaven fetes i podia fer veure que encara quedava lluny, que potser l'escenari canviava, que seria ben fàcil deixar d'estar aquí. Però acabo de fer les maletes d'allò que puc sobreviure sense tenir-ho a prop i estic al límit de posar-me a plorar en qualsevol moment. 

Tinc una llista de coses que vull fer abans de marxar i només de pensar que se m'escorre el temps entre els dits m'omple d'angoixa. 

- Nedar al fiord

- Fer una barbacoa al llac del costat de casa

-Veure la "posta de sol" des del llac de la presa

- Ballar per últim cop

- Anar amb la Bianca al gimnàs 

- Menjar Ramen

-Fer un pastís

-Un passeig per la ciutat

-Anar ALLES AS

no tinc l'ànim per escriure més

Maraya

La brúixola dels pebrots

 Ahir vam veure les dues primeres pel·lícules de Pirates del Carib, i cert detall va fer que m'enfadés amb la simplicitat de les pel·lícules i com certes escenes fan que certs moments vitals semblin fàcils i evidents de superar, quan en realitat els personatges només fan trampes. 

Parlo de la brúixola d'en Jack, que sempre assenyala allò que més vols en la vida, i per tant, encara que racionalment estiguis dividida entre més d'una opció, si li dones voltes i voltes a allò que és i que podria ser o que no serà, la brúixola t'assegura que si acabés escollint el que assenyala no t'equivocaràs. I això em sembla fer trampes, perquè part de fer aquestes decisions difícils és que potser t'equivoques i acabes volent tornar enrere, i te n'adones que en realitat t'hagués agradat seguir un altre camí i de cop aquest camí queda massa enrere. Tenir una brúixola d'aquestes fa que les teves decisions no tinguin un pes emocional tant elevat, o que com a mínim puguis justificar-te com si tinguessis certa autoritat emocional perquè aquesta brúixola ho ha dit. 

"Ho vaig fer perquè la brúixola m'ho va assenyalar", i no perquè vas arriscar-te, no perquè vas escollir i et vas equivocar. I encara que facis el que la brúixola t'assenyala i acabis trepitjant pel camí aquelles persones que t'envolten, està justificat perquè la brúixola ho va dir. És fer trampes, i és una estratègia per covards (tot i que crec que queda clar que en general en Jack no és valent, si no més aviat té poc sentit de l'espai i de les impossibilitats). 

Ho il·lustra quan (PER CERT SPOILERS) està escapant de la Perla Negra en una barqueta mentre el Kraken s'està cruspint el seu vaixell estimat i als seus amics i amigues, i, per un moment, dubta. I EN LLOC D'ANAR-HI PER PRÒPIA DECISIÓ, FET QUE HAGUÉS SIGUT SUPER POTENT TANT PER L'ARGUMENT COM PEL PERSONATGE, EL MOLT TRAMPÓS MIRA LA BRÚIXOLA. És a dir, que necessita UNA BRÚIXOLA que li digui que, ostres, no vol que els seus amics acabin sent pintxos del calamar gegant. Una brúixola que li asseguri que el que vol fer és allò "valent" i per tant no prengui cap tipus de decisió, perquè en realitat és com mirar les solucions d'un examen quan estàs dubtant la resposta entre una de bona i una d'incorrecta. Si, evidentment estaves pensant també en la resposta correcta, PERÒ CARALLOT SI MIRES LA SOLUCIÓ LLAVORS NO L'HAS ESCOLLIDA TU, SERIES IMBÉCIL SI DESPRÉS DE VEURE LA SOLUCIÓ ESCOLLISSIS LA RESPOSTA INCORRECTA. 

Estic enfadada, perquè decidir i seguir allò que vols o desitges o el que creus que és la millor decisió és molt més complicat que això. 

I que si, que el Jack acaba donant la brúixola a algú en no se quina altra pel·lícula, i que segurament la brúixola és una de les raons per les quals està tocat del bolet i té tants problemes psicològics. Però parlo d'aquella escena, i aquella pel·lícula, on només va tornar a salvar els seus amics PERQUÈ LA BRÚIXOLA LI VA DIR. 

Sincerament no em sorprendria que mirés la brúixola, li donés cops per comprovar si realment funcionava, i que renegués tot el camí de tornada en contra d'aquell objecte aparentment inanimat per revelar-li que OH NO ÉS BONIC PIRAR-SE MENTRE ELS TEUS AMICS ESTAN SENT XUCLATS PER LES VENTOSES D'UN CALAMAR.    

Així que sí, clar que voldria una brúixola ara mateix que em digués què és el que realment vull. I tot i que m'alliberaria d'un pes enorme, i que segurament la decisió no em donaria més ansietat, prendre una decisió així per mi seria perdre l'essencial de decidir: que pots equivocar-te i aprendre'n. 

Estic fent una decisió basada en coses de les que sé que no me'n penediré, i tot i així m'ofego en dubtes i en pensar i repensar si realment ho estic fent bé. Però per això ho vaig decidir en base a quelcom que mai em farà mirar enrere i pensar que ho vaig fer malament. I això és al que m'haig d'aferrar quan els dubtes em rodegen i enfosqueixen absolutament tot. 

Enfadada, 

Maraya

LA XOCOLATA DESFETA SALVA VIDES HO JURO

 Em trobo amb que vull trobar el moment idoni per reflexionar i escriure sobre aquests últims dos anys, que vull dedicar-li suficient temps a dir-li adéu a aquesta etapa, que vull tenir la ment clara i estar en sintonia amb el que sento. Però així de capritxosa és l'escriptura, i enlloc d'això em trobo escrivint mentre els ulls se'm tanquen i el cos se m'adorm volen escapar d'un dia que, tot i que no dolent, ha pesat més del que en un altre moment hagués pesat. Sento que ni tant sols el cafè em salvarà; sento que els meus dits, mandrosos, s'entrebanquen a l'hora d'escriure aquestes paraules, mancats d'energia, com si volguessin simplement aturar-se en l'espai i el temps i només sentir el formigueig de quan se'ns adormen els braços, i el fred a la pell que això comporta, quan el teu propi cos ja no reconeix aquella part com a pròpia. Mentre escric sento com l'esgotament es tradueix en la fluidesa, poca, dels meus moviments, en el parpelleig constant dels meus ulls, en el pes invisible que sento al cos, que s'ha convertit en un fort defensor d'enviar-ho tot a la merda i dormir. 

Update: m'he comprat una xocolata calenta i em sento infinitament millor. Para el futuro: qualsevol dels meus problemes es pot arreglar amb el menjar idoni, especialment si aquest és la sopa del papa. 

Avui ha sigut intens, emotiu, "heart-warming" i també dur, angoixant i "anxiety triggering". Però al final del dia encara sé que tinc moltes coses a dir, que vull dir, sobre la meva estada aquí, i que no trobaré el moment idoni perquè quan ho faci se'm trencarà una mica el cor; i això no és quelcom que ningú vulgui exposar-se de forma planejada. Per ara, però, amainaré la tempesta que sento a les venes amb dolça xocolata i dansant acompanyada. 

amb amor, i xocolata desfeta

Maraya