Em veig constantment sorpresa pels gestos bonics i amables de la gent que m'envolta, enlloc d'esperar que això sigui la normalitat. Crec que sí que les meves experiències individuals han fet que assumeixi que la gent no em tractarà amb especial cuida (no perquè siguin mala gent, però perquè prioritzaran altres coses), però també crec que no es tracta d'un cas personalitzat. Fa poc vaig escriure com el estar a casa altra vegada feia que no estigués tranquil·la, perquè per una banda em fa la sensació que la gent (desconeguda) viu en un estat d'amargor per totes les coses que no van bé que fa que no tinguin energia per poder tractar la resta amb consideració; però per altra banda, perquè és un escenari en el que ja he estat i en el que no he pogut comptar amb aquelles persones que pensava que podia comptar.
No parlo del "estic aquí pel que necessitis", "si vols parlar, digues-m'ho", que fins ara han resultat ser només paraules. És mescla amb la meva poca capacitat per demanar ajuda per assumir que la gent no ho farà (i a més hauré de passar pel mal tràngol d'haver-ne demanat, i la decepció quan aquesta no és dóna), però també ve de moments en que, senzillament, aquesta no hi ha sigut.
Em sorprendria que les meves amigues poguessin dir que he demanat moltes coses d'elles, però no em sorprendria que quan ho hagi començat a fer algú hagi sentit que ho feia. Perquè de zero a quelcom es nota bastant.
I am back from working.
En tot cas, almenys després de dinar i haver tingut dos cafès, em sento molt afortunada d'haver trobat algunes personetes amb qui, per molt que hi compti poc (perquè em costa demanar ajuda), sé que hi seran.
Aquest és probablement l'escrit més pansit que he fet mai en aquest blog. Veureu, resulta que no tinc gaires ganes d'escriure de res més profund que això perquè estic cansada d'estar trista. I si m'hi poso, inevitablement em sortirà trobar a faltar coses que ara mateix no necessito recordar, i em faré mal altre cop.
Porto uns dies que em costa fer "vida normal". No tinc massa energia per cuidar-me, quan fins fa poc era del que estava més orgullosa. Però ahir, i avui, sento que em costa no caure en les trampes de "estava millor abans". Perquè sí, probablement, però també estava pitjor. El que guanyo en alguns àmbits meravellosament, ho perdo també estrepitosament en d'altres. Em sento més sola, però estic millor en solitud; em sento més incapaç de conformar-me amb certes coses, però sé posar més límits. Em sento atrapada en aquest lloc, estació i moment, però també sé que ja me n'he sortit. El que em sap més greu és que el procés d'estar millor es cobra inevitablement un temps molt preuat que m'hagués agradat aprofitar. Sé que hi ha coses que només les cura el pas del temps; però estic cansada de sentir que la major part és jo curant-me i no jo vivint.
En el seu moment, anys enrere, es sentia com jo vivint, però el ritme era insostenible (o almenys per mi ara ho és). I fa menys d'un any es sentia com jo vivint, però l'entorn ajudava. Ara sento que m'arrossego una mica pels dies esperant a que arribi el fred, a que arribi un dia que estigui bé, i la impaciència em pot. Perquè sé quines coses havien ajudat a que estigués millor, i ara, a part de lidiar amb aquelles que s'escapen de les meves mans, també haig de lidiar amb passes enrere que no em senten bé. Tinc ganes de marxar a viure a Barcelona, com també n'estic aterroritzada. Tinc ganes de ballar més, com també em fa por esgotar-me cada dia. Tinc ganes de fer amics, però també em fa pànic que em facin mal altre cop. I tinc ganes d'estar bé aquí, però em fa por perdre el estar bé allà. Com si cada passa que donés cap a aquest lloc, m'allunyés de poder tornar.
En tot cas: la Taylor Swift publicarà 1989 (Taylor's version) el divendres, i molt probablement això marcarà el meu mood de la següent setmana. A més a més, aquest any tornaré a participar al NaNoWriMo, i amb una mica de sort me'n sortiré. Així que fins i tot a curt termini hi ha moltes coses bones a les que "look forward to".
Amb mandra però calma,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada