Em ric de mi mateixa al pensar que ansío totes aquelles coses que he deixat enrere, voluntàriament. Em trobo en camí d'anar a buscar allò que m'ha fet voler tornar a veure si la visió d'això em fa sentir-me menys perduda, menys desolada.
Sento com si estigués en unes breus vacances a casa d'algú altre, a l'espera de tornar a casa meva, el meu racó, amb la meva gent. Resto a l'espera de aconseguir sentir-me aquí com a casa, en un moment en el que les taules s'han girat, i el que és "a casa" és a Noruega, amb elles, amb tu, i amb el meu jo que he descobert. Vull rodejar-me de gent bonica i vull trobar el meu espai, el meu niu, el meu jo que ha retrassat el viatge i segueix allà, deixant-me a mí sola davant d'aquesta tempesta d'estiu, tropical. El meu jo que ha decidit quedaré amb la neu de l'hivern, els dies llargs, i les abraçades sentides. El meu jo que s'ha quedat i m'ha deixat aquí lluitant sola contra la nit, que em sembla més inmensa que mai, que m'aterra.
L'estiu aquí també passarà i podré tornar a ser el meu jo real, que ansia el fred que porta a abraçar-se més sovint. Però ara mateix el meu estómac em diu que aquí no es el meu lloc i que en algun moment hauré de tornar, per sempre, allà on el sol no es pon durant l'estiu i on l'hivern es cobreix de blanc per refugiar les que ens sentim perdudes. O bé no és un lloc, sinó elles.
Lo prometido es deuda. I'm sorry it was a day late, but your friends still love you crazy ❤️
Fins aviat,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada