Em trobo amb que vull trobar el moment idoni per reflexionar i escriure sobre aquests últims dos anys, que vull dedicar-li suficient temps a dir-li adéu a aquesta etapa, que vull tenir la ment clara i estar en sintonia amb el que sento. Però així de capritxosa és l'escriptura, i enlloc d'això em trobo escrivint mentre els ulls se'm tanquen i el cos se m'adorm volen escapar d'un dia que, tot i que no dolent, ha pesat més del que en un altre moment hagués pesat. Sento que ni tant sols el cafè em salvarà; sento que els meus dits, mandrosos, s'entrebanquen a l'hora d'escriure aquestes paraules, mancats d'energia, com si volguessin simplement aturar-se en l'espai i el temps i només sentir el formigueig de quan se'ns adormen els braços, i el fred a la pell que això comporta, quan el teu propi cos ja no reconeix aquella part com a pròpia. Mentre escric sento com l'esgotament es tradueix en la fluidesa, poca, dels meus moviments, en el parpelleig constant dels meus ulls, en el pes invisible que sento al cos, que s'ha convertit en un fort defensor d'enviar-ho tot a la merda i dormir.
Update: m'he comprat una xocolata calenta i em sento infinitament millor. Para el futuro: qualsevol dels meus problemes es pot arreglar amb el menjar idoni, especialment si aquest és la sopa del papa.
Avui ha sigut intens, emotiu, "heart-warming" i també dur, angoixant i "anxiety triggering". Però al final del dia encara sé que tinc moltes coses a dir, que vull dir, sobre la meva estada aquí, i que no trobaré el moment idoni perquè quan ho faci se'm trencarà una mica el cor; i això no és quelcom que ningú vulgui exposar-se de forma planejada. Per ara, però, amainaré la tempesta que sento a les venes amb dolça xocolata i dansant acompanyada.
amb amor, i xocolata desfeta
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada