we could have been friends

I was reading in a fantasy book about torture and you came to my mind. I know that when police tortured you, beat you, terrorised you, broke your hearing, you ended up saying what they wanted to hear. I know that in books torture and people who don't break from it are seen as heroes, but it's also a really naive, superficial interpretation of what happens when you get broken piece by piece. They don't asses the shame you feel afterwards regardless of whether you broke or not. The fear that soaked every bone, the ghosts you manage to see in plain daylight, the panic explaining it causes. No, in a book, the main character is tortured almost to death and survives, and never breaks their vows, and they walk away from it without experiencing any of this. They rely on rage and they have the opportunity to, I don't know, blast fire from a dragon's mouth to their torturers. 

But not here. Here you drown under a system that covers your agressors and is your enemy, and you're supposed to keep going with your life by yourself. But you created a network for others to not be alone. 

I know you ended up inventing what they wanted to hear, because you couldn't take anymore the fear, the pain, the desperation. And that the court case started with the same fake story only to end with you announcing you had made up everything just to be free of the cruel claws and dirty fingers of the police. 

I feel like we could have been good friends. I think I would have been able to be there for you, but I struggle to think how to do it now. I think as your equal I would have been a pretty damn solid rock, a shoulder to cry on, and someone you could go seek care if you need it. In a way, that's what you are for me now, although my ghosts are only magnified in my head and there is actually no threat outside. 

I wish I could find a way to acknowledge what happened, and tell you that there is no shame in trying to survive in whatever mean you can, there is no one chasing you, and your friends and loved ones will only feel inmense love and pride for being around you. The fear of someone judging you exists only in your head. 

I love you dad, even if sometimes I struggle to say it. 

Maraya

el somni d'avui

Avui he somiat que era l'aniversari de un familiar, i efectivament així era. Conscientment no ho recordava, i és ben curiós com el meu subconscient m'ho ha recordat exactament el dia en qüestió. El somni era d'allò be. Estrafolari, doncs la meva àvia materna anava a dormir a casa de la mare del pare de me germana: es a dir, algú que no té cap tipus de relació amb ella. Aquesta senyora també es posava la meva jaqueta taronja, la qual he hagut de portar avui perquè plou, i es feia una fotografia amb la meva àvia a les 8 del matí, que era quan jo havia de marxar de casa. Feien un dinar, i estaven convençudes que jo hi assistiria, però jo tenia una cosa del cau (que, efectivament, tinc avui) i els havia de dir que no hi anava. 

Crec que potser em dedicaré a escriure el que vaig somniant per aquí, ja que es una cosa que ja volia fer (escriure el que somnio) i aixi aprofito per rematar una altra cosa que també: escriure cada dia.

El somni d'avui m'ha deixat molt sorpresa de com de llest és el meu subconscient

Maraya

8M

Ahir va ser 8 de març i no et vaig pensar fins al migdia, i penso que va ser molt acertar començar un dia com avui perquè necessitava quelcom a aferrar-me quan tu no hi fossis. Per sort o per desgràcia, eres i ets qui més marca ha deixat i qui més mal em faria trobar a faltar. 

Ahir va ser 8 de març i hauríem fet 5? anys, però ahir també va ser el dia que vaig sortir al carrer amb les meves i alguna més, amb les de la feina amb qui ara m'hi recolzo tant, amb les que vam omplir els carrers, i tu no hi eres. I desconec si vas baixar a la mani, però vull pensar que no, i que aquell espai d'ahir va ser meu únicament com sempre ho seran els 8 de març. 

Ahir va ser 8 de març i hauríem fet 5 anys però ahir va ser dia de lluita, de cridar que no estem soles, de germanor i sororitat, de curar-nos les ales i l'estima propia, i d'anar-me'n a dormir sense pensar en tu.

Per sort vam començar un 8 de marc; i aquest dia es torna ferotge enlloc de trist. 

Visca la lluita feminista,

Maraya

les columnes d'aigua que han tornat després de la sequera

Avui ha plogut pels antics carrers de Barcelona, i com he trobat a faltar la pluja. La pluja netejarà els dies feixucs que hem viscut, i la ciutat de segur necessita una rentada; però jo, després de molts anys, molts, he pogut veure una imatge que gairebé tenia oblidada. El carrer de les gàrgoles, el meu preferit , el qual sota la pluja es transforma en el carrer de les columnes d'aigua. Ja quan he sortit i he vist els carrers deserts, sense ni ànima ni ombra que em poguessin descobrir, m'he emocionat i esperava amb delit el moment en que arribava al carrer. La llum, a més, era perfecta, doncs l'últim cop que tinc a la memòria era fosc i gairebé de nit. Aquest cop, però, he pogut reconèixer les parets de pedra no només pel que ja eren si no pel que han sigut.

Fa poc vaig anar la museu de la ciutat romana de Barcelona, ja que visc en el bell mig i just davant una de les muralles. La ciutat ha guanyat una nova dimensió i ara on abans només hi entreveia pedra, miro història. I alço el cap quan camino per banyar-me sota totes les històries que conviuen al meu cap, recordo la màgia d'aquells dies on escrivia per sobreviure, i me n'adono que estic vivint el que vaig dir que volia viure. Viure en aquesta ciutat, potser no per sempre, però poder experienciar què volia dir viure aquí, on els dies de pluja sempre puc veure les columnes d'aigua, i les parets romanes són el meu dia a dia. Haig de recordar romantitzar el meu dia a dia; si no, em podriré en el simplisme.

pd: no aconsegueixo posar-la del dret però aquest és el carrer de les gàrgoles i les columnes.

Amb amor, 

Maraya