Avui ha plogut pels antics carrers de Barcelona, i com he trobat a faltar la pluja. La pluja netejarà els dies feixucs que hem viscut, i la ciutat de segur necessita una rentada; però jo, després de molts anys, molts, he pogut veure una imatge que gairebé tenia oblidada. El carrer de les gàrgoles, el meu preferit , el qual sota la pluja es transforma en el carrer de les columnes d'aigua. Ja quan he sortit i he vist els carrers deserts, sense ni ànima ni ombra que em poguessin descobrir, m'he emocionat i esperava amb delit el moment en que arribava al carrer. La llum, a més, era perfecta, doncs l'últim cop que tinc a la memòria era fosc i gairebé de nit. Aquest cop, però, he pogut reconèixer les parets de pedra no només pel que ja eren si no pel que han sigut.
Fa poc vaig anar la museu de la ciutat romana de Barcelona, ja que visc en el bell mig i just davant una de les muralles. La ciutat ha guanyat una nova dimensió i ara on abans només hi entreveia pedra, miro història. I alço el cap quan camino per banyar-me sota totes les històries que conviuen al meu cap, recordo la màgia d'aquells dies on escrivia per sobreviure, i me n'adono que estic vivint el que vaig dir que volia viure. Viure en aquesta ciutat, potser no per sempre, però poder experienciar què volia dir viure aquí, on els dies de pluja sempre puc veure les columnes d'aigua, i les parets romanes són el meu dia a dia. Haig de recordar romantitzar el meu dia a dia; si no, em podriré en el simplisme.
pd: no aconsegueixo posar-la del dret però aquest és el carrer de les gàrgoles i les columnes.
Amb amor,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada