l'eterna partida

I quan et trobo el primer que et dic ho decideix tot:

–Escacs. Juguem?

Malgrat que no responguis, jo ho interpreto com un sí.

I comencem a jugar. Estic desentrenada, ho noto, i totes les teves jugades les sento com si fossin noves per mi, com si no les hagués vist mai. I no és així. Les reconec.
Aquell cop, la meva primera partida, que pensava que mai retrobaria, l'has portat amb jugades que creia superades, oblidades, que mai podria tornar a veure. Amb el teu propi estil, sento la mateixa emoció que aquell primer joc.

Llavors, em pregunto.

Què et fan sentir els escacs a tu? Què penses davant dels meus moviments, maldestres, de resposta? Perquè tries aquestes jugades tranquil·les, que avancen a poc a poc, com si tinguéssim una eternitat, o dues, per jugar únicament aquesta partida?
I en un moment donat m'és igual. I et faig escac, i penso que és mat. D'aquí no te'n pots escapar.

Però ho fas!

I em descol·loca, i els meus següents moviments són de retrocés, de protegir les meves peces. Els teus, gairebé ni els veig. Sembla que juguem partides diferents, que no siguem rivals, tu i jo, en el mateix tauler.

Tinc un «as» sota la màniga, que realment no vull utilitzar, però he abandonat masses partides com per fer-ho amb aquesta també. Un «as», que si vols, li podem dir experiència barrejada amb poca paciència, poc orgull, un toc de temperament i poc sentit del ridícul.

I em poso en un gairebé escac-mat. Està en les teves mans, en una jugada pots acabar la partida i guanyar, o continuar jugant.

Jo ja estic recollint; m'espero que facis mat. M'aixeco, em miro el tauler i la teva mà vacil·lant de peu, agafada al respatller de la cadira, sense mirar-te als ulls. De fet, també em ronda pel cap, que no em sorprendria que directament deixessis de jugar, sense dir res.

Hi ha un moment (llarg) de silenci.

I llavors, a poc a poc, amb la mateixa parsimònia que ha caracteritzat tota la partida, a càmera lenta, mous; i desfàs l'escac-mat.

M'allargues la vida, em dónes possibilitat de seguir jugant. I jo, que ja havia recollit i estava preparada per tornar a jugar sola, m'assec amb emoció, sense poder amagar com estic de contenta. Perquè al final, el més interessant dels escacs és el joc. No el final.
No?

Con cariño, Maraya

I ja n'hi ha prou.

Però això forma part de l’emoció, no? Que tot i ser capaços de perdre’ns trobem un lloc on arribar malgrat potser no sigui el que teníem pensat en un principi.

"Creo que Antonio Muñoz Molina está en lo cierto al afirmar que la identidad del ser humano es algo cambiante e impredecible, algo frágil que cambia con un simple pensamiento y que se marca profundamente por situaciones duras en la vida. Creo que todas nuestras experiencias y sueños nos cambian, pero también todos aquellos proyectos que hacemos y que quizá no logramos hacer, pero que aún así son importantes. Este escrito ha despertado en mí la sensación de que haga lo que haga nunca seré la misma persona que ayer, y a pesar de que eso asusta un poco, es reconfortante saber que mañana seré alguien ligeramente nuevo, y que tendré que descubrir ese pequeño detalle que me hace diferente a ayer, a hace dos horas o a hace un minuto. Incluso después de escribir este comentario, mi identidad ya ha cambiado."

Fragmentos de un yo pasado, al que añoro ahora con más fuerza, al que no reconozco en mi interior, al que ansío reencontrar, para mostrarlo al mundo, a mí misma, y disfrutar de aquel positivismo que llenaba mis días.

¿Sabes? Creo que a partir de ahora, voy a ser completamente honesta, voy a responder con la verdad, no voy a fingir en situaciones que no me llenan. Voy a regalarme el mundo, y al mundo, voy a regalarme a mi misma mi mejor versión, voy a escribir todo y a todo el mundo. Como ya dije una vez: I'm going to give love every chance I have, I had and I will have. 

Voy a vivir intensamente y con intensidad, con entusiasmo. Voy a hacerlo todo. 

Esto es una promesa a mí misma, algo que recordarme cada vez que siento que tengo conversaciones pendientes, risas pendientes, felicidad pendiente. Como ahora. Y voy a utilizar todo el enfado que siento ahora en pos a mi verdad y el único camino que quiero seguir, que es este.

Con MUCHO cariño, Maraya