l'eterna partida

I quan et trobo el primer que et dic ho decideix tot:

–Escacs. Juguem?

Malgrat que no responguis, jo ho interpreto com un sí.

I comencem a jugar. Estic desentrenada, ho noto, i totes les teves jugades les sento com si fossin noves per mi, com si no les hagués vist mai. I no és així. Les reconec.
Aquell cop, la meva primera partida, que pensava que mai retrobaria, l'has portat amb jugades que creia superades, oblidades, que mai podria tornar a veure. Amb el teu propi estil, sento la mateixa emoció que aquell primer joc.

Llavors, em pregunto.

Què et fan sentir els escacs a tu? Què penses davant dels meus moviments, maldestres, de resposta? Perquè tries aquestes jugades tranquil·les, que avancen a poc a poc, com si tinguéssim una eternitat, o dues, per jugar únicament aquesta partida?
I en un moment donat m'és igual. I et faig escac, i penso que és mat. D'aquí no te'n pots escapar.

Però ho fas!

I em descol·loca, i els meus següents moviments són de retrocés, de protegir les meves peces. Els teus, gairebé ni els veig. Sembla que juguem partides diferents, que no siguem rivals, tu i jo, en el mateix tauler.

Tinc un «as» sota la màniga, que realment no vull utilitzar, però he abandonat masses partides com per fer-ho amb aquesta també. Un «as», que si vols, li podem dir experiència barrejada amb poca paciència, poc orgull, un toc de temperament i poc sentit del ridícul.

I em poso en un gairebé escac-mat. Està en les teves mans, en una jugada pots acabar la partida i guanyar, o continuar jugant.

Jo ja estic recollint; m'espero que facis mat. M'aixeco, em miro el tauler i la teva mà vacil·lant de peu, agafada al respatller de la cadira, sense mirar-te als ulls. De fet, també em ronda pel cap, que no em sorprendria que directament deixessis de jugar, sense dir res.

Hi ha un moment (llarg) de silenci.

I llavors, a poc a poc, amb la mateixa parsimònia que ha caracteritzat tota la partida, a càmera lenta, mous; i desfàs l'escac-mat.

M'allargues la vida, em dónes possibilitat de seguir jugant. I jo, que ja havia recollit i estava preparada per tornar a jugar sola, m'assec amb emoció, sense poder amagar com estic de contenta. Perquè al final, el més interessant dels escacs és el joc. No el final.
No?

Con cariño, Maraya