No fa ni dues hores que he fet el salt més difícil de la meva vida.
Ha sigut un cap de setmana que m'ha exprimit, intens com el cafè amarg que a mi m'agrada i que he decidit que seguirà formant part de la meva vida. Un cap de setmana humit, de pluja de tardor, eclipse de lluna i llàgrimes de foc.
L'escalfor de les abraçades, confidències, riures, cants a ple pulmó, fent veure que sé tocar la guitarra, petons, crits de frustració, queixes a ritme de "va és la última queja", ballar de bon matí quan ni tant sols l'ànima se t'ha despertat. Agrair després de cada àpat a les intendents la seva essencial feina. Passar vergonya aliena al veure les benvingudes i comiats de les unitats, però emocionar-se amb la seva il·lusió.
Estic en pau, estic connectada, em retrobo a través de vosaltres i de la nostra família. He passat els últims mesos, l'últim any, sentint-me una estranya en la meva pell, en les meves emocions, en la meva manca d'il·lusió. I dissabte i diumenge, per un cap de setmana des de feia molt de temps, vaig reconèixer en mi aquella noia entusiasmada amb la vida, amb tot allò que em pugui endur, la que es delectava amb tots i cadascun dels petits detalls que l'envoltaven.
És un record truncat per un amarg comiat. És un fantasma que pugna per reviure.
És la prova que el meu jo hi és, en algun lloc, esperant a que alguna cosa canviï per retornar i fruir del present. No preocupar-se pel futur, no patir pel passat. Cuidar-me vivint.
Espero retrobar-te aviat, Valentina. T'estic esperant.
Molts petons,
Maraya
