De follets nadalencs a un "estiu" assolellat a Bergen

El dia ha començat amb unes (poques, no t'alarmis) llàgrimes caigudes no pel que jo senti, que també, si no pel que senten persones molt importants al meu voltant, per haver reconegut el seu patiment. 

Vull intentar escriure cada dia per tu, per si d'alguna manera això fa menys grisos els dies, encara que sigui un semitò. Vull pensar-hi una mica, però avui hauré de reciclar un escrit de fa anys perquè no he tingut el temps de fer-ho. 

Aquest escrit ve de quan la meva germana, crec que quan tenia cinc anys, va veure al maleter del cotxe tots els regals de nadal, dels reis mags, de casa nostra. Ella, que en la seva innocent i dolça infantesa no sabia qui era el motor real dels reis mags, estava ben confosa. A casa llavors, vam decidir que faríem quelcom especial i vaig escriure aquesta carta. Nota d'avís: em sorprèn com tot i no haver tingut present noruega de cap manera en la meva vida, segueixen apareixent petits indicis, en aquest cas, el noruec.

A llegir s'ha dit:

"Hola!

Sóc Metethiel, un follet aprenent de repartidor de regals. T’explicaré en que consisteix ser repartidor de regals perquè així entenguis perquè és tant important per mi fer aquesta feina.

Els repartidors de regals treballen a la fàbrica de joguines Orient Rois, situada al Orient (per si no saps on és, només vull que sàpigues que és molt lluny de La Floresta). En aquesta fàbrica hi ha molts tipus de feines: des de creadors de joguines i pensadors de noves idees, passant per empaquetadors de regals i finalment, els repartidors de regals.

Quan era un follet petitó, tant petit que podia travessar les parets, vaig estudiar a l’escola per Follets Infants de Narii. Per primer cop a la meva vida vaig poder entrar en una fàbrica de joguines i cada follet podia escollir quina feina volia veure. Jo, per casualitats de la vida, vaig anar a parar a la zona de repartidors de regals on una gran pantalla ens ensenyava les cares somrients dels nens i nenes que rebien els regals el dia de reis. Les rialles dels infants em van omplir de molta alegria i en aquell moment vaig saber quina era la meva vocació: volia ser repartidor de regals.

Després vaig cursar secundària al Institut Oficial Folletesc de Brahin i, amb unes notes exemplars vaig entrar a la Universitat Xampinyórodó, (la més prestigiosa en el món dels follets),  i vaig fer un grau de Entrega i Repartiment de Regals i Joguines. Vaig aprendre català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, noruec, brasilè, portuguès, sard, xinès, japonès i milers de llengües més. Volia viatjar per tot el món!

La fàbrica de joguines d’Orient Rois és la més gran del món i la que reparteix regals a més llocs. Vaig presentar el meu currifulletum a l’empresa i em van oferir un treball simple d’entregues des d’Orient als pobles del costat. A mesura que m’he fet gran, he anat rebent càrrecs més importants fins arribar al repartidor en cap. Però la vida d’un follet, al ser tant petit que no el pots veure, no és fàcil. I tendim a ser bastant despistats(com el teu pare).

Dijous vaig dirigir-me cap a La Floresta per una entrega urgent als Grans Tres Reis Mags. És una feina molt molt important ja que haig de portar els presents en persona als reis. Els nervis i la pressa em van fer entrar son i davant del número 45 del carrer Moret de La Floresta, em vaig adormir.

Quina vergonya i quina deshonra per un follet repartidor! Em vaig quedar glaçat quant minuts després vaig veure al teu pare, a la teva germana i a tu mirant els regals amb els ulls esbatanats! Per això ràpidament em vaig dirigir cap als reis amb els regals i els he entregat a temps. Quin ensurt!!

Et prego que em disculpis pel meu error, (error que ja vaig cometre amb la teva germana ja fa tants anys).

Sempre teu,

Metethiel"

I per qui llegeix, et recordo que els teus amics i amigues t'estimem, i que estimar-se a un mateix pot semblar la tasca més àrdua i difícil del món però també acaba sent la més gratificant.

Amb amor, 

Maraya

El sol

 Hem tingut uns dies de sol que han promès primavera, dies llargs i una falsa sensació de calor. La ciutat s'ha vist acariciada per una onada de llum, que lenta y perezosamente, ha despullat les cases del seu mantell blanc. Amb el sol que promet dies millors i el final d'una etapa, tornar a començar, el final de l'hivern confús i dolorós. Li diem a la neu fins a reveure, perquè ara necessitem poder estirar-nos a la gespa sota uns rajos de sol tímid (com si el sol noruec fos com els habitants d'aquesta terra mateix, i el sol de catalunya com nosaltres, atrevit, constant, que no defalleix, que es permet uns dies de pluja però saps que hi pots comptar). El sol noruec amb prou feines apareix en ocasions, amagat rere l'horitzó, i quan realment arriba i brilla amb tota la seva esplendor alt en el cel, no te n'acabes de fiar. Saps que marxarà més aviat que tard, saps que només està de visita puntual. Tems el moment en que marxarà de nou, rere una capa de pluja o per l'arribada de l'hivern, i tot i que et fa apreciar els moments de llum, no poder confiar-hi et deixa en un estadi de malestar, en una sensació constant de por, i de desconfiança. 

Aquí us deixo un fragment sobre el sol d'ahir que vaig escriure a l'ombra en una parada de bus:

How to enjoy the sun when you're in the shadow
How to enjoy the sun from the shadows
The sun shines too bright today after so many days of cloudy skies, scarce snowflakes and teary afternoons. Because of that, siting right underneath the sun feels almost overwhelming, and instead, I'm just sitting in the shadows while observing those brave and almost reckless people that looks straight to the sun. Being able to enjoy the sun after being used to darkness takes time, and braveness. You put yourself out of the comfort of things not being too bright because in some way you fear the sun will fade away and you forget to enjoy the magic in seeing the light, even for an instant, so that you can remember and hold on to that feeling. Maybe we should try to capture the bright moments in a way that even in the absolute darkness we get to remember there was, there is and there will be more sun. 

Gaudiu del dia de sol i fins una altra, 

Maraya

T r o s s e t s

22/02/2018

Reclamo el derecho a escribir pot diversión, de lo que me plazca y seduzca, de lo que me carcome por dentro y pugna por salir. Reclamo el derecho a escribirlo todo sin temor a nada, sin tapujos. Reclamo la imperfección como única realidad y rechazaré hasta la saciedad el perfeccionismo quisquilloso y puntilloso. 

Reclamos escribir y describir todo lo que veo y a inventarme todo lo demás. Reclamo y apelo al optimismo escritoril,

24/07/2017

Sé que fa temps que estàs enfadat amb el món

Decebut amb la vida

M'agradaria haver vist les teves ganes de viure

I haver-te cuidat més quan vaig tenir l'ocasió

3/07/2016

El invierno todavía no había enseñado los dientes; sobre los tejados, la escarcha se derretía con el primer beso del sol

11/12/2019

Como cuando sientes las mejillas resecas de haber llorado, y no recuerdas haberlo hecho

Un planeta que orbita pentagonalmente

quan no perdonar cura o la història d'una entrada de teatre sense comprar

 Quan tenia quinze anys estava perdudament encapritxada (em refuso a dir-li enamorada) d'un noi de la meva classe el qual l'últim any de l'institut va decidir escriure una obra de teatre que hauria de ser estrenada al preciós teatre del poble en dues ocasions diferents. La nostra història estava tacada de malentesos, una amistat que moria i ferides punyents que van fer que no volgués comprar el tiquet per la seva obra, tot i que ell deixés caure que volia que hi anés. Recordo que tant ell com jo teníem bona relació amb una professora en concret la qual en saber que jo tenia pensat no anar a la seva obra, va venir expressament a dir-me que creia que hi hauria d'anar, i que me'n penediria si no ho feia per la bona relació que havia tingut amb ell en el passat. Aquell comentari em va saber greu perquè no em sentia prou segura amb la decisió de no anar, però finalment les circumstàncies i el sentiment d'injustícia que m'omplia al saber que en el seu moment ell tampoc hauria prioritzat la nostra amistat va fer que no compres el tiquet i que no hi anés. I fins a dia d'avui no me n'he penedit gens d'aquesta decisió. 

Em costa molt decidir prioritzar el que sento que és just per a mi davant del que sé que algú altre necessita de mi, i crec que ho hauria de fer més, i crec que no se m'ha de culpar per voler-ho fer. Crec que em costa molt rendir-me, que no deixaré que el meu orgull normalment es posi pel mig d'una relació que tinc, i això fa que accepti moltes circumstàncies que sé que no estan bé, que justifiqui a l'altra persona perquè entenc el perquè està actuant de certa manera. I quan de cop sento aquest broll d'injustícia dins meu, m'hi aferro, perquè sé que segurament parla des del poc amor propi que em tinc en ocasions, i no des de la necessitat de ser allà per la gent que m'estimo, per sobre de mi mateixa. Vull escoltar la veu que no vol comprar tiquets d'obres escrites per altra gent com a un intent fútil de no fer sentir malament a l'altra persona, i no vull acceptar terceres persones qüestionant que no vulgui prioritzar algú que en el passat hauria prioritzat pràcticament sempre. Vull aferrar-me a la meva veu que em defensa amb dents i urpes, que malgrat comprendre no es deixa manipular per la costum de minimitzar aquelles situacions que fan mal. 

Fa poc vaig rebre un vídeo sobre com no hauria de sentir-me culpable per parlar d'aquelles coses que la gent em fa per por a que altres les percebin com a males persones, perquè si els preocupés ser vistes com a tal, hauríen d'haver-me tractat bé des del principi, i penso fer d0això el meu nou mantra. No és la meva responsabilitat justificar algú pel seu maltractament cap a mi, tot i que no sigui a propòsit. 

I us deixo un fragment d'un escrit que parla d'això més o menys:

"fuck anyone who says I have to forgive everyone ¨for my sake¨. I worked hard for this anger. I worked hard to love myself enough to hate them. Shit, yeah, this is a thing that is hard to articulate. Some people don't feel healed by forgiving the people who hurt because that's what they kept doing over and over and it only led to getting more hurt. Sometimes you feel healed when you're finally brave enough to say: THIS PERSON WAS HORRIBLE TO ME AND I DID NOT DESERVE THAT TREATMENT, AND I DO NOT HAVE TO BE OKAY WITH IT".

Us desitjo un fantàstic dia 

Maraya

Cuando limpiar un cuarto se transforma en una batalla

Hoy he pensado mucho en ti, mi compañera, que me sacó del pozo invisible a los extraños. Viste claramente en el momento que me conociste que algo no iba bien, como tu dices, no podía ser quien era y tener la habitación hecha un desastre de tal manera (y qué gran desastre. Aún tiemblo al pensar en ello). Creo que fuiste la mano que me ayudó a superar el último eslabón de la relación que me perseguía, de la que había creído huír pero sus manos viscosas trepaban por las paredes de mi cuarto proyectando sombras de aquel yo que apenas se sostenía en pie. 

Ahora cada vez que ordeno el cuarto pienso en ti, y me sorprende haber descubierto que en realidad me molesta mucho estar en un espacio desordenado, cuando toda mi vida uno de los adjetivos que he recibido más ha sido, precisamente, desordenada. Pienso en ti muchas veces y siento que a pesar de estar lejos, físicamente, y estar pasando por una temporada en la que encontrarnos se está haciendo difícil, de alguna forma cada ves que ordeno el cuarto ahí estás, ofreciéndome la mano. 

Ganamos la batalla que nos hizo ganar la guerra, para poder alzar la bandera blanca con nostras mismas, y me alegro de haberlo podido hacer a tu lado.

Te quiero mucho y tengo muchas ganas de abrazarte, mi 2018. 

Con amor, 

Maraya

d'aquella musa que amaga verí

Avui volia escriure com vaig perdre la il·lusió per la recerca

però el cor em balla d'emoció i és màgic veure el que han fet aquests dos anys

La universitat i els 6 anys que vaig passar allà, es van encarregar d'anar apagant lentament aquesta flama que des de ben petita havia estat un foc rogent dins meu.

Sense ni tan sols adonar-me'n em vaig plantar l'últim dia de la carrera amb dos títols i amb ganes de fugir de tot el que havia fet. De dedicar-me a fer qualsevol cosa menys aquella que havia somniat tantes nits, perquè la universitat s'havia encarregat de fer-me sentir impotent, insegura, angoixada en qualsevol cantonada, i que la ciència era només per aquells i aquelles que decideixen prioritzar-la davant del seu benestar i la seva vida, d'aquelles que estan disposades a barallar-se i lluitar contra iguals i desconeguts.

Em van mostrar l'orgull emmetzinat, la repetició de patrons tòxics, el sacrifici inhumà per un bé major que ni tan sols tenien clar quin era, l'exigència extrema i desagraïda cap a aquelles que encara estan aprenent. Em van ensenyar que per dedicar-me a això havia de sacrificar-me a mi i que no podria recuperar-me fins anys i anys després, quan m'alcés ensangonada entre els cossos d'aquells que no han sobreviscut el camí.

Probablement, no em van ensenyar això i no va caldre. Els comentaris, les mirades, la forma de fer, tot això va parlar per elles.

I vaig marxar fora a estudiar, per l'experiència, però convençuda que tornaria a dedicar-me a l'ensenyament, o a fer quelcom artístic que fugís d'aquest món que m'havien dibuixat com l'entrada voluntària a l'infern.

I no és que em consideri especialment dèbil (de fet, gens), o que en el seu moment la meva autoestima acadèmica fos ben pobre, ans al contrari. Sabia que m'agradava aprendre i que tenia traça per a estudiar. I això no va ser prou per poder decidir deixar-me d'estimar per perseguir aquella per la qual se'ns diu que val la pena arrossegar-se, patir, plorar, ferir-se, perdre. Veig ara que el que em feien perseguir és un fantasma, una ànima cadavèrica que amb prou feines s'aguanta dempeus, alimentada per aquells quatre que encara creuen que té una engruna de valor dir que has sostingut les seves mans podrides.

Vaig venir aquí i em vaig trobar amb un escenari completament diferent. Perseguir aquesta musa continua essent molta feina, però totes aquelles coses afegides que la feien tenir pudor de sofre havien desaparegut. No havia d'enfrontar-me a iguals en una batalla dirigida per ningú sap qui, sabent que en el procés de guanyar-los jo també em perdia. La recerca es va transformar en quelcom que podia gaudir, i de mica en mica aquest desig, aquesta il·lusió, van retornar. Amb més força encara, perquè hi havien gairebé mort en el seu moment.

A més a més, em vaig trobar d'altres que sembla que també menyspreen aquest camí de sang, a la meva terra. I per mi és molt important que si he de tornar, sigui envoltada d'aquestes persones.

I m'he adonat que potser he estat menyspreant-me a mi mateixa, mirant-me a través d'un prisma extremadament deformat que m'assegurava que ni tan sols ningú pensaria que seria capaç de seguir aquest camí. I m'he trobat amb què de cop sembla que en realitat les coses que he fet, tot i que desorientada i confosa, tenen valor, m'han donat eines, i experiència, i que hi ha altres que també ho veuen.

Estic feliç d'haver recuperat aquesta il·lusió perduda, perquè tinc clar ara que és allí on vull arribar, i m'hagués dolgut haver abandonat per les promeses d'un camí d'espines i sang i fetge i batalles i pèrdua. Continua no sent un camí de roses, però com a mínim sé que hi ha gent disposada a agafar-te de la mà i ajudar-te, i no empentar-te fora del camí.

Valerosa i amb ganes,

Maraya

que

"Estoy cansada"

Por una temporada eso fue lo único que conseguía formular cuando se me preguntaba cómo estaba. Por una temporada larga, el cansancio constante era la forma más fácil de expresar el embrollo que tenía dentro, que aún después de los años sigo sin saber poner nombre. Recuerdo mi familia expresar preocupación respecto a eso, y creo que desde entonces cuando mi única respuesta es esa, saltan las alarmas. A veces es verdad, a veces simplemente estoy cansada. Pero hay veces que decir que estoy bien es como una puñalada en el pecho, porque no es cierto, pero decir algo más lo hace todo más difícil. Y el problema es que muchas veces ni siquiera yo me doy cuenta de que es algo más. 

Pensando en el año pasado he logrado ver ciertos hábitos en los que caigo cuando el día a día es demasiado, cuando las cosas parecen ser un puzzle al que se le han roto las piezas y es imposible de resolver. El primero es la tendencia a decir que estoy cansada y no indagar en nada más; el segundo, es la tendencia a, en momentos libres, mirar series de forma constante, sin siquiera procesar lo que son. Es como si necesitara desconectar el cerebro viendo telebasura, y parece que si hiciese cualquier otra actividad, la sutil angustia no desaparecería. Vivo constantemente preocupada de no ser capaz de entender lo que me está ocurriendo hasta que ya no hay margen de maniobra, como muchas veces ha ocurrido. Y a la vez, no creo que quiera alimentar este malestar dándole vueltas una y otra vez a cosas que en su momento no me estan doliendo. Pero últimamente estoy cayendo en estos hábitos y estoy a la espera de ver si realmente estoy cansada o si aquellas cosas que duelen son más presentes de lo que pensaba. 

Escribo esto para mí, y últimamente me olvido de que mi blog es y ha sido siempre para mi. Que no busco la reacción de nadie, si no sangrar sobre el papel, arañarlo y dejar las marcas de lo que estoy viviendo. 

Llorar ha deshinchado un poco el nudo en mi pecho, y me pregunto si realmente el objetivo es no tener nunca motivos para llorar, o ser capaz de llorar de vez en cuando y hacer un reset a tu capacidad de sobrellevar cosas. Llorar parece ser una necesidad más que algo negativo, una liberación. Como si las lágrimas se llevasen lo que fuese que esta provocando esta angustia. 

Ayer conocí a tu hermana y fue una experiencia, si más no, curiosa. Te humanizó un poco, dejaste de ser una persona cuyos males nunca podré entender a un hermano, un hermano pequeño. Y como hermana mayor de mi familia de golpe te vi a través de otros ojos. Te ha humanizado y eso lo hace aún más difícil porque se magnifica la sensación de desazón por la distancia que has puesto entre nosotros, porque aunque tengas tus dificultades y tus cosas, buscas la normalidad, pero no la creas, y verte en un contexto como el de ayer me hace ver cómo también puedes serlo. 

Acabo de llegir la història d'un nen (bé, ara noi) de l'edat de la meva germana que ara ja fa molts anys li van diagnosticar leucèmia, i ha decidit escriure la seva història. El recordo a la festa dels cinc anys de la meva germana, quan en el seu moment sense saber què volia dir res la meva germana assegurava que era el seu nòvio, així com tres altres companys més de classe. M'enrecordo especialment d'ell perquè tenia el mateix nom que el "nòvio" que jo vaig tenir a primària. És una persona que no ha ocupat cap espai en el meu dia a dia des de fa anys, i llegir la seva història contribueix a aquesta sensació d'alienació que porto sentint amb el fet de deixar cercles i tornar-los a formar en espais diferents. Aquest nen forma part de la vida que tenia jo fa més d'onze anys, i de la qual poques coses n'han sobreviscut, i ara retorna i amb la seva història totes aquelles que no he tancat d'aquella època. 

La seva escriptura en un inici és evident que és la d'un nen que acaba de traspassar les portes de l'adolescència, i a mida que t'hi endinses, el seu estil d'escriptura creix com ho deuria haver fet ell. Es torna més sarcàstic, més acurat, amb aquest toc de quan ets adolescent i creus que has descobert la panacea, i les teves paraules et semblen l'elecció més intel·ligent. I m'hi sento molt identificada, i alhora, no em puc arribar ni a imaginar el que ha sigut aquest viatge per ell, o quines cicatrius ha deixat en el seu jo entrant en l'adultesa. Aquest nen farà 18 anys aquest any, com les meves germanes, i porta des de els onze en una batalla constant que sé, de primera mà, que fins i tot les persones més fortes poden decidir abandonar-la. 

En el seu relat explica com la seva mare va veure un bony a la seva mandíbula, i com el va portar a un metge i un altre i un altre després de que en múltiples ocasions li diguessin que era normal, que no era res. I ella, amb aquest superpoder que tenen les mares, sabia que era important, i no em costaria de creure que si no hagués sigut per la seva persistència aquesta història no hauria arribat fins al dia d'avui. I no em costa de creure com m'hagués sigut molt més fàcil veure quan no estava bé si hagués tingut al meu costat la meva mare amb aquest superpoder podent veure aquelles coses que ens són invisibles a una mateixa.

El meu germà m'ha dit que m'estima moltíssim i que sap que jo podré amb tot, i tot i que a vegades no m'hi senti així, no vull oblidar-me de que per ell jo sóc això. 

Bon dia, 

Maraya

pd: your friends don't hate you

snow in the spring

I love snow in the spring

Dels 8 de març des que vaig sortir d'allà

 el 8 de març de fa cinc anys va ser quan vaig decidir que el lloc on era amb ell no era per mi, que havia de sortir d'allà. Vaig adonar-me'n després de passar un vespre parlant amb tu, i veure fins a quin punt m'havia perdut, fins a quin punt em trobava a faltar. I estic orgullosa que passés aquell dia perquè inevitablement me'n recordo de la data i el toc especial que aquesta li dóna al fet. El dia que vaig decidir trencar les cadenes i curar les meves ales. 

el 8 de març de fa quatre anys vaig començar aquest viatge amb tu, i d'alguna forma crec que tot i la ironia del dia triat, fas que tingui més importància. Perquè precisament saps que no pot girar només al voltant del nostre vincle, i poses l'esforç en tenir l'espai per prioritzar aquest dia lila i de sortir al carrer, i per remarcar que "cada dia és 8 de març, en ambdós sentits". 

el 8 de març d'aquest any em vaig sentir forta, conscient, i vaig tenir una revelació d'aquelles que has sabut tota la vida i no et creus fins que arriba el dia que es transformen en realitat. No ha passat res diferent, simplement alguna cosa dins teu ha fet "click", algú ha premut l'interruptor i aquella frase que repeties una i altra vegada que sonava buida i falsa, es transforma en la teva veritat. 

Vaig arribar a la classe de ball sentint-me molt fràgil, molt maldestre (m'encanta aquesta paraula), insegura socialment, i em llençava a un espai on sabia que hi havia inputs que intensificaven aquestes sensacions. De seguida vaig començar a sentir que a la gent al meu voltant els queia malament i que per aquesta raó no interactuaven amb mi, i que això em feia estar encara més callada, i això encara feia que els caigués pitjor. I quan vaig començar a pensar que no era suficient per ells, que alguna cosa estava malament amb mi i que per aquesta raó a ells no els agradava, una veu a la defensiva va exclamar molt indignada al meu cap "això no és veritat, estàs lidiant amb moltes coses ara mateix i aquestes estan donant fruit, i si no pots ser la teva millor versió en aquest espai perquè no tens l'energia, o volen creure que aquesta versió diluïda de tu és el teu jo, o si simplement no tenen l'interès de veure-ho, és culpa seva". El retret gairebé em va fer riure al mig de la classe, ja que mai havia tingut una reacció tant a la defensiva per mi mateixa. I la veritat és que em crec aquesta veu, potser no tant perquè el meu entorn m'ho hagi dit (que també) si no per un fet que ha estat passant últimament que m'ha fet confiar més en qui sóc i en que qui sóc és com vull ser moltes vegades. Sovint oblido coses que he fet o he dit, i més sovint encara si he begut. Fa poc dos persones properes en ocasions diferents van dir-me alguna cosa com "sí, quan vas fer això/quan vas dir-me això/quan vas donar-me aquest consell, ho vaig agrair molt". I jo no recordava aquest moment, per tant no ho relaciono amb el meu jo d'ara si no gairebé amb una altra persona i em fa gràcia pensar que aquesta altra persona en realitat sona com una bona amiga, algú de la qual estic orgullosa. 

Aquesta és la meva veritat i no pretenc que ningú al llegir-ho pugui sentir el mateix, perquè com ja he dit, posar el meu valor en altres persones amb les quals no tinc una relació propera és una cosa que ja he llegit i sentit mil vegades, i fins ahir no es va convertir en realitat. Així que només espero que tothom, i en especial totes les dones, arribin a tenir una veu que les defensa en el seu cap de la mateixa manera que moltes vegades defensem amb tot a aquelles persones que estimem. 

Brindo pels 8 de març, la màgia que aquests porten, per totes les dones i la lluita i per seguir aquí podent tenir més revelacions que en realitat ja saps. Brindo també per tu i per mi, i pel camí que seguim construint. Brindo per les meves àvies i el que han hagut de sobreviure, per la meva mare, per les meves germanes, i per aquelles que vindran. 

Visca la lluita, 

Maraya