Quan tenia quinze anys estava perdudament encapritxada (em refuso a dir-li enamorada) d'un noi de la meva classe el qual l'últim any de l'institut va decidir escriure una obra de teatre que hauria de ser estrenada al preciós teatre del poble en dues ocasions diferents. La nostra història estava tacada de malentesos, una amistat que moria i ferides punyents que van fer que no volgués comprar el tiquet per la seva obra, tot i que ell deixés caure que volia que hi anés. Recordo que tant ell com jo teníem bona relació amb una professora en concret la qual en saber que jo tenia pensat no anar a la seva obra, va venir expressament a dir-me que creia que hi hauria d'anar, i que me'n penediria si no ho feia per la bona relació que havia tingut amb ell en el passat. Aquell comentari em va saber greu perquè no em sentia prou segura amb la decisió de no anar, però finalment les circumstàncies i el sentiment d'injustícia que m'omplia al saber que en el seu moment ell tampoc hauria prioritzat la nostra amistat va fer que no compres el tiquet i que no hi anés. I fins a dia d'avui no me n'he penedit gens d'aquesta decisió.
Em costa molt decidir prioritzar el que sento que és just per a mi davant del que sé que algú altre necessita de mi, i crec que ho hauria de fer més, i crec que no se m'ha de culpar per voler-ho fer. Crec que em costa molt rendir-me, que no deixaré que el meu orgull normalment es posi pel mig d'una relació que tinc, i això fa que accepti moltes circumstàncies que sé que no estan bé, que justifiqui a l'altra persona perquè entenc el perquè està actuant de certa manera. I quan de cop sento aquest broll d'injustícia dins meu, m'hi aferro, perquè sé que segurament parla des del poc amor propi que em tinc en ocasions, i no des de la necessitat de ser allà per la gent que m'estimo, per sobre de mi mateixa. Vull escoltar la veu que no vol comprar tiquets d'obres escrites per altra gent com a un intent fútil de no fer sentir malament a l'altra persona, i no vull acceptar terceres persones qüestionant que no vulgui prioritzar algú que en el passat hauria prioritzat pràcticament sempre. Vull aferrar-me a la meva veu que em defensa amb dents i urpes, que malgrat comprendre no es deixa manipular per la costum de minimitzar aquelles situacions que fan mal.
Fa poc vaig rebre un vídeo sobre com no hauria de sentir-me culpable per parlar d'aquelles coses que la gent em fa per por a que altres les percebin com a males persones, perquè si els preocupés ser vistes com a tal, hauríen d'haver-me tractat bé des del principi, i penso fer d0això el meu nou mantra. No és la meva responsabilitat justificar algú pel seu maltractament cap a mi, tot i que no sigui a propòsit.
I us deixo un fragment d'un escrit que parla d'això més o menys:
"fuck anyone who says I have to forgive everyone ¨for my sake¨. I worked hard for this anger. I worked hard to love myself enough to hate them. Shit, yeah, this is a thing that is hard to articulate. Some people don't feel healed by forgiving the people who hurt because that's what they kept doing over and over and it only led to getting more hurt. Sometimes you feel healed when you're finally brave enough to say: THIS PERSON WAS HORRIBLE TO ME AND I DID NOT DESERVE THAT TREATMENT, AND I DO NOT HAVE TO BE OKAY WITH IT".
Us desitjo un fantàstic dia
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada