d'aquella musa que amaga verí

Avui volia escriure com vaig perdre la il·lusió per la recerca

però el cor em balla d'emoció i és màgic veure el que han fet aquests dos anys

La universitat i els 6 anys que vaig passar allà, es van encarregar d'anar apagant lentament aquesta flama que des de ben petita havia estat un foc rogent dins meu.

Sense ni tan sols adonar-me'n em vaig plantar l'últim dia de la carrera amb dos títols i amb ganes de fugir de tot el que havia fet. De dedicar-me a fer qualsevol cosa menys aquella que havia somniat tantes nits, perquè la universitat s'havia encarregat de fer-me sentir impotent, insegura, angoixada en qualsevol cantonada, i que la ciència era només per aquells i aquelles que decideixen prioritzar-la davant del seu benestar i la seva vida, d'aquelles que estan disposades a barallar-se i lluitar contra iguals i desconeguts.

Em van mostrar l'orgull emmetzinat, la repetició de patrons tòxics, el sacrifici inhumà per un bé major que ni tan sols tenien clar quin era, l'exigència extrema i desagraïda cap a aquelles que encara estan aprenent. Em van ensenyar que per dedicar-me a això havia de sacrificar-me a mi i que no podria recuperar-me fins anys i anys després, quan m'alcés ensangonada entre els cossos d'aquells que no han sobreviscut el camí.

Probablement, no em van ensenyar això i no va caldre. Els comentaris, les mirades, la forma de fer, tot això va parlar per elles.

I vaig marxar fora a estudiar, per l'experiència, però convençuda que tornaria a dedicar-me a l'ensenyament, o a fer quelcom artístic que fugís d'aquest món que m'havien dibuixat com l'entrada voluntària a l'infern.

I no és que em consideri especialment dèbil (de fet, gens), o que en el seu moment la meva autoestima acadèmica fos ben pobre, ans al contrari. Sabia que m'agradava aprendre i que tenia traça per a estudiar. I això no va ser prou per poder decidir deixar-me d'estimar per perseguir aquella per la qual se'ns diu que val la pena arrossegar-se, patir, plorar, ferir-se, perdre. Veig ara que el que em feien perseguir és un fantasma, una ànima cadavèrica que amb prou feines s'aguanta dempeus, alimentada per aquells quatre que encara creuen que té una engruna de valor dir que has sostingut les seves mans podrides.

Vaig venir aquí i em vaig trobar amb un escenari completament diferent. Perseguir aquesta musa continua essent molta feina, però totes aquelles coses afegides que la feien tenir pudor de sofre havien desaparegut. No havia d'enfrontar-me a iguals en una batalla dirigida per ningú sap qui, sabent que en el procés de guanyar-los jo també em perdia. La recerca es va transformar en quelcom que podia gaudir, i de mica en mica aquest desig, aquesta il·lusió, van retornar. Amb més força encara, perquè hi havien gairebé mort en el seu moment.

A més a més, em vaig trobar d'altres que sembla que també menyspreen aquest camí de sang, a la meva terra. I per mi és molt important que si he de tornar, sigui envoltada d'aquestes persones.

I m'he adonat que potser he estat menyspreant-me a mi mateixa, mirant-me a través d'un prisma extremadament deformat que m'assegurava que ni tan sols ningú pensaria que seria capaç de seguir aquest camí. I m'he trobat amb què de cop sembla que en realitat les coses que he fet, tot i que desorientada i confosa, tenen valor, m'han donat eines, i experiència, i que hi ha altres que també ho veuen.

Estic feliç d'haver recuperat aquesta il·lusió perduda, perquè tinc clar ara que és allí on vull arribar, i m'hagués dolgut haver abandonat per les promeses d'un camí d'espines i sang i fetge i batalles i pèrdua. Continua no sent un camí de roses, però com a mínim sé que hi ha gent disposada a agafar-te de la mà i ajudar-te, i no empentar-te fora del camí.

Valerosa i amb ganes,

Maraya