divendres, 30 d’octubre del 2020

Nova imatge... nou títol?!?!

 En el moment d'actualitzar la imatge del meu blog també em vaig plantejar canviar-li el nom (que no l'essència). Perquè? Senzillament perquè sentia que no acabava d'encaixar visualment Maraya com a nom de blog, malgrat tinc clar que aquest serà el meu pseudònim i que si el títol l'inclou, millor. 

Per aquesta raó m'he posat a tafanejar webs que generen nous noms i n'he trobat una (en anglès, como no) que me n'ha generat uns quants d'allò més curiosos. Encara estic valorant si decantar-me per un d'ells o no, i mentrestant els deixaré per aquí per tenir-los a mà, per si els voleu veure, i perquè és el meu blog i puc i perquè no.

Si voleu veure el generador de noms, és bastant divertit. També hi ha moltíssimes opcions més! Molt útils per l'escriptura.

Voilà!

  • Personal Delicate Maraya – mm ok, no
  • Maraya's Not-So-Secret-Diary – si home
  • The M Word – sembla la manera fina de dir una paraulota
  • Writing Addict – not bad
  • The Art of Reading – seria bastant hipòcrita donat que ara mateix llegeixo més aviat poc
  • Blog Read Write – what?
  • Confessions of a Reading Freak – aquest no el descarto
  • Marayable – NO

N'hi ha moltíssims més... però ja no tenien ni sentit jajajaj


   Amb amor, Maraya

dijous, 29 d’octubre del 2020

De quan em van robar l'estiu i vaig trobar a faltar barcelona


Les nits d'estiu de calor, xafogor, pantalons curts i nits clares i fàcils per una ciutat propera i alhora estranya, màgica i alhora rebutjada, insalubre.

L'he tornat a veure a través de la lletra del Zafón i he reviscut els vespres a l'ateneu a una Barcelona a les fosques amb gust càlid de màgia i misticisme i nostàlgia i l'ego de sentir-se especial, diferent. 

Trobo a faltar l'estiu dels concerts al seu carrer i sopars en racons amagats, les columnes de pluja amb basalts de peixos grisos i les paraules lliscant per entre els meus dits com l'oli o la bona mel en cullera. Dolça, lubricant i tendre. 



18 de Setembre 2020

Confinadament

 

El tatuatge del cau em supura

em supura ràbia, ferides, odi

em supura tristesa i melancolia, 

d'una sensació, un any, 

que cada cop tinc més clar que no tornarà,

d'un sentiment perdut, 

mort, assassinat. 

El tatuatge del cau em pesa 

al clatell, a l'esquena

decisions que no vull prendre

consciència que agraeixo

            però que em porta pena,

frustració, impotència.

El tatuatge del cau és una cicatriu que no cura. 

I dubto

             que arribi a curar.

 

Ple confinament 29/04/2020


Petita confessió

Al final el cafè sempre hi era, i això la posava dels nervis.

Feia tres anys que s'havia proposat deixar de prendre aquell beuratge seductor que l'atreia cada matí, tarda i nit. Era conscient que l'esgotament que sentia havia "no existit" en algun punt de la seva vida i que aquest venia provocat per l'abús del cafè. Tanmateix, quan la flaira de torrat arribava als seus narius, totes les seves conviccions desapareixien, i tot i no recordar haver encès la maquina, ja tenia un cafè a les mans. 

 Taller d'escriptura - Ateneu Sant Cugat