Ahir vaig agafar el tren al vespre a Barcelona, com tantes altres vegades en aquella altra vida, i en engegar el tren una mà coneguda m'ha atansat un llibret. Uns fulls petits grapats amb il·lustracions de colors que m'han transportat a aquella vida passada, quan després dels cursos d'escriptura anava a casa cada dia, tard, i la mateixa dona que ahir em vaig trobar venia petites històries que ella mateixa imprimia. En el passat, algunes vegades li vaig comprar, i d'altres no vaig poder, però sé que guardo en alguna caixa alguns dels petits contes que aquesta dona escriu. No perquè necessàriament m'agradessin molt, si no perquè reconec en la seva escriptura versions de mi mateixa escrivint. Reconec en les seves frases psicodèliques la certesa de quan pensava que la comprensió del que jo escrivia estava reservada per aquelles persones que creien en la màgia i el misticisme, i que com més críptica la meva escriptura, millor, més bona, més qualitat, o més difícil de criticar. Tot i així, ahir, al llegir-me la seva petita biografia, una frase em va calar molt: "a veces creo que la única satisfacción que di a mis padres fue nueve meses antes de nacer". Em va omplir una infinita tristesa al reconèixer com de difícil ha de ser sentir això, i com certs fantasmes ens ho poden fer creure, encara que no sigui veritat. Vaig reconèixer en la resta de les seves paraules trets que em van espantar, de reconèixer-los com a quelcom del que vull fugir, i altres frases que encara no hi he pogut trobar sentit, i que només el temps i el créixer, suposo, em permetran revelar-ne el significat.
Trobar-me aquesta mà atansant-me el llibret va ser com tenir una petita finestra al passat, i adonar-me'n que a la persona que comprava el llibret antany, i jo, que el compro ara, ens separa un abisme de dolor i experiències. No envejo gens qui vaig ser, i em sento còmode en la pell que habito, malgrat encara lluiti per curar-me les ferides.
Fonent-me,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada