Floden

Fa poc vaig escoltar una cançó amb una melodia ben dolça que parlava a l'ànima, però la lletra va romandre un misteri per mi fins fa cosa de dos dies. I llavors, al assabentar-me de la lletra de la cançó, no només les notes la van fer quelcom especial, si no també aquelles paraules. Aquí us deixo un fragment de la cançó, Floden:

Jeg lurer jo på, hvorfor går jeg ikke mer for det?

Hvorfor, hvorfor når jeg kjenner det gode du gjør med meg?

Det kan nesten virke som om jeg prøver å unngå det

Og jeg føler meg redd for nåden og gleden du skjenker meg

Forunderlig, forunderlig

I la lletra em va interpel·lar directament perquè em trobo ara mateix en la encrucijada d'estar decidint marxar d'un lloc que sé que em fa bé, estic decidint quedant-me en decisions on la incertesa m'omple, sabent que n'hi ha d'altres que no han fet res més que portar-me tranquil·litat, seguretat, saber que sóc estimada i que sóc una persona que els meus amics i amigues volen tenir al voltant, que els importa el meu benestar, el que em preocupa i em fa mal, el que sóc realment i que estigui còmode; no només la incapacitat de posar límits que tinc, ni la calma que puc desprendre al adaptar-me absolutament a tot el que la resta vol. I avui per primer cop m'he despertat pensant, "ah, sí, quan d'aquí trenta anys em casi (o no) i convidi a totes les persones amb qui he viscut (tant literalment compartit pis com haver viscut experiències vitals), que bonic serà recordar los viejos tiempos, pensar en aquells dies de foscor i etern dia que vam compartir, que divertit serà revelar aquelles coses que no es van parlar en el seu moment, que tendre serà saber que aquesta gent sempre serà la meva família". I immediatament després de pensar això, una por terrible m'ha omplert les venes; perquè no vull perdre aquesta gent ni vull perdre aquesta esperança, i per desgràcia fa molt que no la sento. Perquè no vull assumir que és impossible mantenir-les, i boicotejar-me a mi mateixa i ni intentar-ho. Perquè no vull tornar a un espai on no senti aquest afecte cada dia de la meva vida, on no em senti còmode de ser qui sóc sabent que això no farà que se m'estimi menys. I he viscut amb aquesta por cada dia, i ara que pel que sembla per primer cop puc respirar tranquil·la, no vull tornar enrere, i no vull dubtar que veure aquesta gent altre cop, que tornarem a celebrar junts l'espai-temps que vam gaudir com a petita família.

It feels so good to not doubt being loved, to feel the safety of love and affection being the ground base, it feels so fucking good to feel this hope again, that spreads all over the place, to feel like this time, maybe, it can be forever, because something changed in me and the people I chose to be surrounded by, or because the people I accidentally surrounded me by changed me in the best possible way. 

Amb esperança, i molta por, 

Maraya