De veure el món amb unes ulleres molt especials

Aquesta setmana vaig recordar aquells períodes tenyits de foscor en la meva vida, i per primer cop m'he meravellat al pensar que torno a ser aquí, el meu optimisme i la il·lusió pel més mínim detall i coincidència. Sembla gairebé impossible que dels meus llavis sortís la frase "no sento il·lusió per res" quan ara veig màgia en tots racons, en el gest d'algú al prémer el botó de parar l'autobús, en el so de les gavines de matinada sota un cel que es desperta cada dia més aviat, en el vincle entre dues persones que no coneixo tant que em fon el cor al pensar en l'amor que es professen. 

Si això és l'efecte de la tornada del sol, o del reconeixement de la meva persona i lentament situar els límits, no ho sé i no tinc clar si m'importa. Si puc aprendre d'aquest moment de llum per combatre el buit, m'és igual d'on vingui; i si alguna cosa he après del cert és que ressorgeixo d'entre les cendres encara que en el moment m'envaeixi la por. Crec que aquest últim any he començat a aixecar-me sola i vaig sentir-me invencible, però després que mans amigues i estimades se m'oferissin, crec que m'he alçat d'un salt, i segueixo pujant. 

Pienso en si tú sabías, allí desde donde estés, que aquí llegaría y que esto viviría, que si cuando escribí a los 15 años que quería ir al polo norte, tu sabías que allí llegaría. Siento que en "pocos" años he llegado a muchas partes que quería llegar, y ciertas cosas que antes se asemejaban imposibles ahora se materializan como si pudiesen ser realidad, dejan de ser pensamientos etereos para convertirse en algo que quizás podría sucedir. 

He descobert que em fascina la gent i els universos que tenen en les seves ments, i els engranatges que ens fan funcionar, i la fortalesa que demostrem cada dia, i la fortalesa que otorgo a les dones. Estic intentant mirar a prop i prestar la mateixa atenció i visió que col·loco cap a aquelles persones que no conec cap a la meva família. I veig que vinc d'una família que ha patit, i s'ha equivocat, i ha patit més, i s'ha equivocat més, però que ha demostrat una fortalesa que dóno per sentada quan hi ha milers d'exemples del contrari; i que jo he patit i m'he equivocat, i he patit més i m'he equivocat més, però encara sóc aquí i encara tinc molt de temps per curar i curar-me i per apreciar que tot i les circumstàncies hi ha gent que sempre ha estat allà, encara que en moments no fos agradable. 

Y a ti te echo muchisimo de menos, y siempre pienso que si tu estuvieses aquí, muchas cosas serían diferentes, pero aun no siendo culpa de nadie, no has podido estar, y a veces no he apreciado quienes sí estaban por querer eso de ti. Aún no estoy preparada para aceptarlo todo de alguien más pero sí que creo que tendré que hacerlo, eventualmente. Y va a doler, y aunque en algún momento esté preparada, dolerá más. Y siempre te querré y te llevaré bien cerca de mi, pero tengo que hacer espacio para más. Porque puedo y quiero recibir más amor de todas partes y no creo que haya un límite de fuentes de cariño, aunque hasta ahora lo haya restringido por miedo a perderte a ti.

L'únic que em queda per dir és que veure la vida a través d'uns ulls enamorats de poder veure és una aposta segura, i no pretenc dir que aquesta ha de ser la forma en que tothom ha de viure, però sincerament, sento pena per aquelles persones que no tenen el plaer d'emocionar-se amb la més petita de les coses, i alhora em sento orgullosa i afortunada de poder gaudir-ho sense haver d'esforçar-me, de brillar després de tant de temps en les ombres. "L'essencial és invisible als ulls" es torna realitat quan els mateixos ulls han vist la mateixa escena dues vegades, i només en una han plorat d'emoció; el que ha canviat és inapreciable en l'espectre visible. 

Aquesta és una de les entrades que és per mi i me la repampinfla si a algú no li sembla coherent o interessant. Apa, Bon dia!

Maraya