A mesura que s'apropen les dates assenyalades sembla que tot es complica més, que tot és més confús i que aquelles coses que tan bé havia pogut no pensar han decidit aparèixer amb més força quan la meva atenció hauria d'estar única i exclusivament dedicada a l'examen (l'últim, de moment) de la meva vida estudiantil. I potser hauria d'estar contenta i emocionada que aquest camí arriba al seu final, però la veritat és que estic aterrida, la veritat és que l'escenari que se'm planteja d'aquí en endavant em dona vertigen. Si pogués, seria estudiant per sempre.
Avui la neu s'ha dignat a aparèixer, i això em fa trobar certa motivació en aixecar-me (ja que aquests últims dies la foscor ha fet de les seves i llevar-me s'ha convertit en un cometido d'allò més difícil). Veure per la finestra tot cobert per aquesta capa com de sucre llustre em sorprèn sempre cap a bé; recordo que l'any passat no m'acostumava a veure un paisatge tan blanc per la finestra, tot i que fes mesos que la neu s'havia instal·lat als carrers. És un fenomen al qual no em vull acostumar i deixar de veure aquest quelcom especial que té la neu i el silenci que crea el fred. En part també per això no vull marxar d'aquí, ara, tal com està la ciutat, tal com estic jo, tal com estàs tu, tal com estem, totes. No sé si hi haurà un dia que senti que estigui preparada per marxar.
Només (et) demano que quan torni la neu segueixi aquí, i que jo pugui tornar a ser qui he descobert, i pugui tornar a sentir que mirar per la finestra ja és suficient per alegrar-me el dia.
Con cariño, Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada