Sento que m'estic aferrant a una esperança enverinada. Sento que estic esforçant-me per explicar per què em faries mal d'aquesta manera, penso en les raons que et porten a no poder evitar-ho, em capfico en com fer-te sentir menys culpable perquè hi hagi espai per estar bé. Però a vegades els teus actes fan que em pregunti si m'estic autoenganyant, si les inseguretats que estic ignorant tan bé aquest últim mes són, en realitat, basades en la realitat. I quan aquest pensament creua la ment m'esforço altre cop per defugir-lo, per aferrar-me al que sé que m'has dit i no al que interpreto a través del que fas. Decideixo activament creure en tu. Però la incondicionalitat és una cosa que va en contra del que penso.
La incondicionalitat és el que m'ha portat, a vegades, a què gent em tracti com els dona la gana, que s'aprofitin de mi, que em facin mal, i que sempre tingui la sensació de perdonar el maltractament, de desviar la mirada a les evidències, i de topar-me una vegada i una altra amb les mateixes pedres.
Crec incondicionalment en la teva bondat, crec incondicionalment en què la teva intenció no és fer-me mal, crec incondicionalment que estàs aterrit de fer-ho i que, per tant, és millor ni tan sols tenir l'oportunitat. És un tipus d'incondicionalitat que estic disposada a acceptar, i que em porten a pensar que pot ser diferent, però tinc por d'estar construint esperances sobre un mar de metzina.
Aquests dies he retornat a qui era al cau, i m'he trobat a faltar. M'agradaria poder ser totes les versions de mi alhora, i no haver de sentir que escollir-ne una és renunciar a l'altra.
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada