Ahir vaig començar a fer les maletes, i en realitat em va ser molt més fàcil del que pensava; és una mescla entre "m'és igual" i de no emportar-me tantes coses físiques. Fins ara sentia que fer les maletes seria quelcom dolorós i difícil. Tinc la sensació d'emportar-me molt més a l'esquena que el que m'enduc en aquesta bossa, i em vaig sentir una mica ridícula ahir, en mentalitzar-me per tanta estona de fer les maletes i de cop, en fer-les, descobrir que en quinze minuts ja no sabia què més posar-hi. No és com les altres vegades, que marxo amb la sensació d'haver-me d'endur d'aquí la meva identitat, d'haver-me d'endur el meu llibre preferit, les meves pedres (geòloga, ha), aquella llibreta que conté part de mi; aquest cop marxo sentint que formo part d'aquest lloc i que aquests apreciats objectes pertanyen a aquest racó del món que he format. Crec que fa temps que el meu cos ho sap; i jo crec que fa més temps del que vull reconèixer que ho sé també. Quan vaig arribar després de l'estiu gairebé de forma involuntària vaig començar a saltar de l'emoció en retrobar-me amb la meva habitació, on he plorat tant, però també he pogut descansar de tota la merda que desconeixia que tenia. Sento que aquí estic més tranquil·la, més en sintonia amb mi mateixa. Fa temps que no m'hi sentia, així. I em fa gràcia com a vegades me n'oblido d'aquelles coses que em fan sentir bé; ahir no va ser el meu millor dia, diguem-ne, i per poder enfrontar-me a fer les maletes vaig decidir posar trash-music (i no tant trash, temazos de High School Musical també), i posar les llumetes de colors que tinc, i crear-me la meva pròpia festa. Després d'unes quantes cançons amb el volum a tope em va venir al cap "merda". Això necessita context: visc amb sis meravelloses persones (i un fantasma) que han fet aquest primer quadrimestre meravellós i m'han ajudat a suportar el que podria haver sigut una temporada com l'any passat. Totes les habitacions semblen estar completament insonoritzades excepte.... tatarà! Ho heu endevinat. La meva. Entre la meva paret i la del meu company de pis s'hi van oblidar de posar alguna cosa, ja que ell escolta clarament el que faig i jo escolto clarament el que ell fa. És motiu de bromes i complicitat, ja que estem destinats a saber si aquella persona ha tornat a les tantes de la matinada o no o si està tenint una crisi existencial. I d'aquí ve que després d'unes quantes cançons amb el volum a tope em vingués al cap "merda": el meu company de pis. Però com he dit, els meus companys de pis són meravellosos, i aquest en concret, sembla que no està molest pels meus rampells de música de nadal, high school musical, o trash-music en general amb l'altaveu a tope i la meva veu cantant o cridant-ne les lletres. A més, cada cap de setmana fa un pastís.
I parlant de pastissos, hi ha una altra companya amb qui ja he compartit pis l'any passat que fa que el passadís sempre faci olor de canyella. Al principi pensava que no li queia bé (de fet, n'estava bastant convençuda), i com que l'any passat jo tampoc estava superbé (com ja he esmentat), se'm feia molt difícil sobrepassar això, i reconciliar-me amb la idea que no li haig de caure bé a tothom. Però la veritat és que crec que, a la seva manera, també va ser el tipus d'ajuda que necessitava. Crec que no hagués après el que he après de mi sense haver tingut aquest tipus d'espai; a més, és una persona que admiro com a model a seguir, i d'alguna manera això també m'ajuda a trobar certa motivació quan estic pels terres.
N'hi ha una altra que és superdolça i quan no estic en mi elemento sembla que ho sap sense que n'hàgim de parlar, i llavors decideix fer-me companyia, encara que no interactuem, o donar-me menjar (la millor forma de fer-me sentir millor). És un suport que no esperava tenir, i que m'entendreix cada cop que decideix simplement fer-me costat.
N'hi ha una altra que ve aprox del mateix lloc d'on vinc jo, i amb qui connectar ha sigut molt fàcil i especial; la veig més aviat poc, però sempre em fa sentir compresa. Em recorda que puc enviar a la merda allò que no em fa bé, m'ajuda a sortir del meu propi cap quan la culpa em consumeix, i a relativitzar les coses i veure que el problema no sempre soc jo.
N'hi ha una altra que veig encara menys, però que sempre em fa sentir acollida, a qui sé que puc acudir si me la trobo i el que necessito és fer coses. A qui sento que si mostro la soledat que m'acull algun dia, no molesto.
I per últim, n'hi ha una altra que des d'un principi vaig sentir que podia ser qui era. Sento que és l'amiga que fa temps que trobava a faltar, i em pregunto que on ha estat aquests anys. La meva companya de bailes, de confessions, d'il·lusió davant les petites coses (de frustracions, també). Sento com si la conegués de quan tenia quinze anys, i pogués recuperar aquelles coses que he perdut per sentir que per ningú més eren importants. I tot i que a vegades és una mica frustrant (perquè sempre li dic que passi a l'acció i com a "bona amiga de tota la vida", no m'escolta), la balança guanya a favor seu.
Crec que ni triant-los a propòsit, hauria pogut trobar una combinació de gent tan especial. M'agradaria parlar-vos també de los "usuales", aquella gent que tot i no viure amb nosaltres s'han transformat en part imprescindible del nostre cercle. Però ho deixaré per una altra ocasió.
Amb amor a vessar, Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada