EL CAFÈ!

Fa molt de temps algú em va dir que beure cafè era per persones dèbils, i tot i que segurament en un comentari aïllat pugui semblar una broma, jo m'ho vaig prendre a la valenta. Em va fer mal, perquè necessitava el cafè per poder llevar-me cada dia quan tenia quinze anys. No només per la part purament química (que no dubto que tenia els seus efectes), sinó perquè era el que m'aixecava als matins. Havia d'enfrontar-me a què la vida seguia per molt que sentís que vivia submergida en aquesta bombolla onírica en la qual tu estaves de viatge (un viatge molt llarg) i en algun moment tornaries. Per molt que això fos la gran mentida.

Em fa mal de la mateixa manera quan se m'acusa de no ser Gryffindor perquè d'entrada potser no semblo la persona més valenta. I llavors em pregunto si és que la gent no valora la valentia en les petites coses, les que tothom ha de sobrepassar en el dia a dia, i perquè aquesta valentia sembla ser menys vàlida o reconeguda que la més tòpicament obvia. Sento que he vist moltes vegades gent sobrepassar les seves pors amb el simple fet d'apropar-se algú i parlar-li, dir que no davant d'allò que no volen, ser honestes amb si mateixes, aixecar-se en els dies que no sents que puguis fer-ho. Amb ajuda o sense; crec que la valentia alimentada per l'amistat, una xarxa de seguretat, l'estima, és igual de vàlida, tot i que estigui emmascarada sota l'etiqueta de "fàcil".

Relaciono el cafè amb estar bé, i si això és un crim, que me arresten (no seria una novetat). Relaciono el cafè amb sobreviure, amb l'escalfor dels rajos de sol, amb els matins a Barcelona quan la ciutat s'està despertant. Relaciono el cafè amb els riures de les meves amigues, amb l'excusa de trobar-nos perquè ens ve de gust, però dir que anem a fer un cafè sembla més fàcil, amb la meva mare i el que podríem haver compartit.

Canvi radical de tema: de quan la música està inherentment lligada al que vius.

Últimament, analitzo molt la música que escolto perquè m'he rodejat de gent per les quals la música és important. I m'he adonat que soc incapaç de deslligar la música de les persones amb les quals les relaciono, dels moments en què les he viscut, dels pensaments que em rondaven quan escoltava cançons una vegada i una altra. Em fa gràcia veure com n'hi ha que tornen a la meva vida i prenen un nou significat, tot i que mai es desfan d'aquelles primeres impressions. Però també em fa por. Hi ha música que gaudeixo que tinc por que es transformin en una ferida per amb qui les relaciono. I hi ha grups que eren el meu safe space que em fa la sensació que aviat em faran més mal del que m'agradaria.

En tot cas. Hi ha cançons que van venir a la meva vida perquè si i que les relaciono únicament amb mi, que em fan gràcia per la seva naturalesa random. Aquí us en deixo una, i me'n torno al fake studying.

Amics, Tiets i Coneguts - The Tyets i Els Amics de les Arts

Adéuuuuuuuuuu, Maraya