Popurri

 De resum d'aquests dies, un batibull de pensaments que han anat venint en moments randoms :

Ja he vist el primer senglar de la temporada, he gaudit infinitament un concert extremadament temut i esperat, he vist una posta de sol de rosa i taronja, i m'he vestit del meu jo del passat. 

A vegades em vesteixo de jerseis de la iaia, i m'omple de melancolia pensar que no li puc dir. Que els seus jerseis em fan sentir més a prop d'ella quan està tant lluny, i que quan algú em comenta com de bonics són m'omple d'orgull saber que els ha fet ella. 

A vegades m'entra una angoixa estranya al sentir que visc tant dividida, i que el que fins ara era un espai que recordaria amb estima, però no el meu lloc, s'ha transformat en l'espai on he ressorgit de les cendres, i em fa por que no pugui ser qui era aquí. I de fet, segur que no puc, de la mateixa manera que tampoc podré tornar a ser qui era aquests mesos pel simple fet que he tornat, que m'he enfrontat a la incertesa, i el meu escenari s'ha definit. 

Em fa por tornar i fer-me mal per la meva impaciència, perquè tinc molt clar el que sento, perquè la resta, en general, dubta més. Porto dies dient que la meva autoestima está por los cielos i poques coses farien que tremolés, però la veritat és que no podria lidiar altre cop amb gent que no té clar què li desperto. 

El meu barri està bonic, i humit, fa que el fred se'm coli entre la roba i tremoli sovint (tot i que no sempre és del fred). Jo, que presumia d'haver estat a temperatures gairebé trenta graus més baixes, em resigno a patir per les nits. De fet, he caigut malalta!

Estàs en un moment que no vols esforçar-te, que reconeixes en tu aquells sentiments i veus les ocasions que antaño et despertaven la il·lusió, veus totes aquelles oportunitats per fer veure a la gent que estimes com l'estimes, però les deixes passar. T'han enverinat la il·lusió a base de desdeny, i ara ni tant sols vols intentar-ho, perquè aquests esforços no correspostos mermarien la teva autoestima, la teva energia. Saps què podries fer per mostrar-li què sents, però ja estàs cansada de posar-te en la situació en que aquesta il·lusió se t'esmicoli. T'has rendit al romanticisme, i ja ni ho espero ni l'ofereixo (malgrat reconèixer aquestes situacions en les quals el teu jo passat es desviuria per la màgia); però creus que no vols demanar a algú que deixi de creure en aquesta màgia. Simplement, no podran buscar-la amb tu. Creus en la màgia i el romanticisme del dia a dia, de la quotidianitat, de les casualitats (perquè no creus en el destí, ecs), de les persones, de la música, de l'art i la imaginació. I això encara et desdibuixa més les línies entre el que és una relació romàntica, i el que no. Però, com diu la teva companya de pis, això són problemes pel futur.

Ahir vaig fer un repàs dels contes que voldria publicar per aquí i em vaig trobar amb peces de mi que feia temps havia deixat de tenir presents, quan en un moment donat omplien la major part del meu espai mental. Així per sort o per desgràcia, sé que això també em passarà.

La confusión está por los aires, 

Maraya