la jaqueta

 Hi ha una jaqueta teva enterrada en coses meves al penjador de la meva habitació de La Floresta. És una jaqueta que a la butxaca hi té una foto meva i l'imán de l'últim viatge que vaig fer en el que encara estàvem junts; almenys de paraula. 

És una jaqueta enterrada en la meva roba d'estiu, la bossa que em vas regalar, alguna tovallola i fins fa poc els meus foulards. En aquell penjador hi he deixat la part de mi que em fa mal retrobar perquè em recorda que ja no hi ets. Que ja no et puc explicar aquella anècdota que ha passat a la feina i em fa gràcia, que escoltar La Fúmiga fa que els ulls em piquin, i que començar sèries i pel·lícules pel meu compte, o pitjor, amb algú altre em fa pànic. Pànic perquè vol dir avançar i avançar vol dir estar més lluny de tu per molt que ja no hi siguis. Més lluny d'aquell moment que si que hi eres, de veritat. No podré ser amiga propera teva, perquè has estat tant aprop que la falta de proximitat se'm fa artificial. El dia 10 no em vas dir res, i vaig pensar que no em sorprenia, però no m'ho esperava. Com els amics més propers que tinc haurien d'obviar com d'important és simplement un ei he pensat en tu en un dia com aquell?

I clar que puc justificar-te i entendre perquè no ho has fet. Però estic cansada de fer-ho. Representa que tu vas estar el més aprop fins fa res; i aquell dia segurament ni te'n vas enrecordar de mi. 

Per això la jaqueta està enterrada i no la vull desenterrar. Faré veure que no hi és fins que un dia veure-la no em faci mal, però mentrestant es quedarà allà, entre records d'un estiu amarg. En l'habitació que ja gairebé no trepitjo. 

Maraya