Anem a intentar escriure cada dia altre cop, però per fer-ho, hauré d'escriure, molt probablement, dels temes més banals de la història. O bé aquells que semblen banals en un principi però que les interpretacions els donen sentit.
L'única cosa que em ve al cap és parlar del que aquest cap de setmana m'ha deixat emprempta. Com l'any passat, el meu aniversari va ser celebrat entre cançons desafinades envoltada de gent, que en un principi, no em tindrien perquè tenir en gran estima. Des d'un inici la nit va estar marcada per l'apoteosi. Deixeu-me que us expliqui.
Porto unes setmanes que em noto molt distreta, molt insegura, i la reserva em va costar horrors fer-la. Al final em vaig decantar per una opció que també em feia sentir molt insegura perquè pensava que no agradaria (fins i tot vaig somniar que era un desastre i que la gent volia marxar a la mitja hora de començar). Al arribar, va resultar que hi havia problemes amb la reserva i per un moment vaig pensar que tot se n'anava en orris i que realment el meu somni es faria realitat. Però ja d'entrada un amic que m'ha "escollit" em va ajudar moltíssim i va fer tota la gestió de la liada de la reserva. És curiós això de ser escollida, perquè de cop algú et té super en compte i es molt proper a tu, per molt que d'entrada el meu cap no computa i no sent aquesta proximitat com a real. Però aquí estem, que encara segueix tractant-me molt properament i tenint-me en compte moltíssim.
Després del petit atac de pànic inicial, gent que no m'esperava que fossin tant simpàtics amb mi o que m'ajudessin a fer front a mis momentos de más ansiedad de la manera en que ho van fer. I estic eternament agraïda de ello.
I després de molta estona de passar-nos-ho molt bé (i beure una mica de més), em van portar un regalet. I el detall em va emocionar profundament, pues van anar a buscar un pastís de la pastisseria que més m'agrada en un barri perdido en el monte (mi barrio) perquè`jo havia comentat que era el meu pastís preferit. I no m'ho esperava, gens, però per sobre de tot no m'esperava que algúfes l'esforç per mi. Perquè ja sumem anys de relacions en les que això no ha sigut així.
I després penso que em sentia malament per no valorar certes coses d'altra gent, quan em baralla pel més mínim dels mínims. I me n'alegro de roderjar-me d'altres exemples.
Si les relacions aquestes duraran o no, el temps ho dirà (per molt que mi sentimiento sigue empeñado en que no, que me van a dejar). Però com a mínim, they raised my standards. I ara no me pienso conformar con menos.
Amb amor,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada