De sant jordis esquinçats

 Sé que tinc la costum de començar els escrits relacionant dates amb el temps meteorològic, però es que ahir va ser Sant Jordi, dels Sant Jordi més tristos que he passat (juntament amb l'any passat i  el del confinament), un Sant Jordi en el qual el temps va decidir coordinar-se amb el meu estat d'ànim, i va decidir plorar flocs de neu i llàgrimes d'aigua bruta. Normalment m'encanta la neu (i ahir, també) pero ahir no la vaig gaudir per les mateixes raons. Ahir hagués preferit un sol espatarrant, però de la mateixa manera que el sol banyant les rambles en Sant Jordi és quelcom especial i romàntic, aquí, lluny de casa, i tal i com estava anant, suposaria una mofa cap a la meva persona. El cel, considerat de la meva melancolia i el meu cor estrenyit, va decidir fer veure que encara estàvem al fred hivern, regalant-me un dia que no es podia allunyar més de Sant Jordi de manera que fins i tot la meva ment se'n pogués oblidar només una mica. Em va regalar no haver d'anhelar haver fet res més que el que estava fent, perquè era un Sant Jordi fals, només assenyalat per l'arbetriaretat d'un calendari inventat. No tindré un Sant Jordi aquest any, com tampoc el vaig tenir l'any passat i l'anterior i l'anterior. No puc esperar a passejar pels carrerons plens de roses rogenques i de colors estrafalaris, de pedre'm en el mar de persones que per un dia fan veure que són apassionades de la lectura, entre les quals ens hi perdem aquelles a les quals llegir vol dir més que tot. Per un dia tothom es meravella en tocar els lloms dels llibres, en olorar les pàgines noves i velles i la flaira de la promesa d'estiu i de roses. I per un dia regalar flors a totes aquelles persones que estimes és quelcom especial dins la quotidianitat.

Per sort, per dia vaig viatjar a través del temps i ni tant sols podia imaginar Sant Jordi. Em vaig rodejar de llibres, però no van tenir aquest oníric efecte. Van ser una carícia de consol, que en cap moment pretenia ser un substitut d'aquesta somiada diada. 

L'hivern aquí segueix, s'hi ha instal·lat semi-permanentment. Quan torni a les terres de llum daurada i dies calorosos de camises curtes, refaré un Sant Jordi en miniatura, esperant amb delit l'any vinent on res ni ningú em podrà separar de la meva festivitat preferida. 

Amb amor,

Maraya