entre tesi i tesi, crisi momentània

 Només ha fet falta donar un cop d'ull a la foto perquè tot allò del que m'intento convèncer activament se'n vagi en orris, perquè els pensaments que no sé si venen de l'ansietat, la intuïció o la realitat retornin en una onada de malestar a la boca de l'estómac,  i ganes de plorar que s'acumulen als ulls en el pitjor moment. He decidit apagar l'aplicació per la resta del dia i no fer ús d'aquesta xarxa social per molt que també em permet tenir una via fàcil de contacte amb gent amb qui em sento segura. Però només ha calgut una foto perquè retornessin els fantasmes del passat. 

Porto tota la setmana una mica indiferent a que no em parlessis, la qual cosa per una banda és bona, ja que no he patit, però per l'altra m'espanta. No m'agrada ser indiferent a la falta d'atenció perquè no sé que significa; continuo pensant que me la mereixo, i continuo buscant-la en altres espais ja que tu vas dir que ara mateix no podies assumir-ho. Però el fet que em sigui indiferent em fa por. 

Bé, indiferent no, perquè sé que voldria que fos diferent, però ja no em fa mal, ja no m'indigna, ja no em posa trista o ja no m'envaeix la ràbia. Però només ha calgut una foto per tornar a pensar que en realitat no m'estimes i el pitjor és que sento que no t'ho puc dir perquè et faré sentir malament al respecte, perquè el fet que jo dubti fa que en lloc d'assegurar-me que no és així, en lloc d'intentar acostar-te a mi perquè no m'hi senti, fa que et sentis un fracàs. I tot i que sé que moltes vegades carrego la meva ansietat contra tu injustament, i que ho he fet durant molt molt molt de temps, sento que estic esforçant-me per no fer-ho; i no ha sigut perquè el teu comportament hagi canviat immensament. 

Sí, no necessito aquest amor dependent i absorbent, però tampoc necessito aquesta soledat acompanyada, sentir que en la reciprocitat no hi ha reciprocitat. Sento que he deixat anar la part de mi que patia i amb ella també la que li importava. I veig i reconec els teus esforços i em fa ràbia perquè abans haguessin fet dansar el meu cor i ara simplement sento quant ho hauria necessitat abans. Vull poder reconciliar-me amb la idea de que el que hem passat no és el que passarem, i sé que el temps i la no-distància ajudaran. Però només ha calgut una foto per voler allunyar-me de tot altra vegada, i és un sentiment amb el qual no puc comptar amb el teu suport, perquè en lloc d'escoltar el que dic i validar el que sento et capfiques amb com hauria de ser i no com és. En que hauria de ser-me igual i no m'és igual. En que hauria de no afectar-me, però m'afecta, i molt, i no saps quant, perquè no ho has volgut escoltar. 

I estic cansada de justificar-te, tot i que ho seguiré fent, i estic cansada de que part de mi senti que no pot acceptar el que tu no em dones d'altres perquè al final aquestes altres persones han volgut donar-m'ho, i jo no he hagut de demanar que se m'estimi. 

Sé que és infortunat que aquesta setmana, en la qual no has "pogut" prestar-me cap tipus d'atenció hagi culminat en jo veient aquesta foto i sentint que la setmana s'explica per tots els fantasmes que he batallat tant per assassinar: que en realitat m'estimes com a quelcom que no sóc a la teva vida, que en realitat el que no et "surt" fer no és per com ets si no per qui sóc jo, que en realitat estàs aquí perquè no hi ha lloc més on estar. 

I tot això ho sento, i ho he sentit i segurament ho sentiré en altres ocasions en les quals tampoc t'ho diré, fins que senti que sí que li donaràs importància, que si que ho escoltaràs de veritat, que si que entendràs d'on venen aquestes pors, que si que podràs ser un suport per mi. 

I fins llavors, no miraré la foto i continuaré la batalla sola.

Maraya