En un dia com avui no puc evitar pensar en tu (malgrat que preferís no fer-ho) per dues principals raons: el que aquest dia commemora i perquè avui fas anys. I tot i que vulgui oblidar-me'n sembla que estarà gravat en mi per sempre.
25 de novembre, dia contra la violència envers les dones. Em sembla curiós que no reconegués degudament aquest dia fins després que marxessis de la meva vida. Fins llavors el 25 de novembre era un dia per celebrar-te a tu, per cuidar-te, per donar-te amor. I ara celebro que tot i a cegues vaig posar fi al que compartíem, celebro que, tot i que no em vaig adonar en cap moment de la quantitat de raons que tenia per marxar (i tot i pensar-me superconscient dels micromasclismes i els no tant micro), vaig marxar. Vaig fer-ho fruit de la confusió, fruit de veure que hi havia gent que em feia sentir menys miserable tot i no ser un pilar en la meva vida, però en cap moment li vaig posar aquestes paraules. En aquell moment, vaig marxar per la saturació. Bé, si som honestes, no vaig ni tan sols marxar; però a efectes pràctics vaig posar punt final al nostre sofriment. Perquè sé que tu tampoc estaves bé amb el que compartíem.
Però en un dia com avui em vull permetre posar èmfasi en el que avui representa, i no en les justificacions que pugui posar-li als teus actes. Sé que mai llegiràs això, i també em dona una mica de pau, perquè ja em vaig enfrontar a haver de dir-te que en els últims 4 anys la teva figura s'havia transformat en un monstre en la meva ment. I en dir-t'ho també vaig poder veure més enllà. Però no és d'això del que vull parlar.
Ni tan sols sé del que vull parlar, però sé que se'm fa tremendament injust que jo no pugui oblidar-me del teu aniversari, perquè coincideix amb el dia que celebra la lluita que, en part, vaig lliurar contra tu; i, en canvi, estic segura que tu has pogut oblidar certes dates amb la facilitat de qui oblida a qui li va deixar un bolígraf. No puc oblidar-me'n de la vergonya, tampoc, de pensar que vaig caure en allò que presumia que no cauria; però pensar que puc escapar-me d'una violència estructural i sistemàtica és pensar massa de mi (i ho sé ara). No puc oblidar-me'n de la vergonya de pensar que en algun moment vaig obviar que en un dia com avui celebrem la lluita de totes les que hem patit, i llavors el 25 de novembre era només, només, el teu aniversari.
És estrany perquè tot i que sé que segurament podria posar nom a moltes coses que van passar entre nosaltres (i no noms bonics) no vull fer-ho. Ho sé, ho intueixo; no necessito desgranar-ho. No puc fer-ho. Perquè llavors continuar d'aquí en endavant se'm farà encara més difícil.
Te'n vaig dir alguns, i crec que van ser els justos i suficients, i així i tot, em vaig sentir culpable per posar-te aquest pes sobre les esquenes. Culpable. Com si el fet que jo t'hagués de fer confrontar el que m'ha provocat, i fet patir, el que vam compartir, em convertís a mi en el monstre. I és una merda. Em pregunto, si després de mig any, les meves paraules encara et pugnen, o te n'has pogut oblidar igual de fàcil que de les altres coses, quan per mi marca un abans i un després en les meves vivències, quan les conseqüències fan que MAI pugui oblidar-me'n. Quan jo haig de viure cada dia amb la por que mai pugui compartir en la intimitat res fàcilment, com si estigués trencada de fàbrica.
Jo no puc oblidar-me'n que avui és el dia contra la violència envers les dones, i que malauradament el teu aniversari cau en el mateix dia. Però viuré cada any celebrant i alegrant-me que no estic sola, que me'n vaig anar, i que el que jo comparteixi amb les meves germanes i dones que estimo pot fer que tinguin les eines per marxar si ho necessiten.
Visca la lluita feminista,
Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada