Una noche de lluvia

Ahir per primer cop en molt de temps vaig gaudir de la pluja.

En descobrir que hi havia gent que em llegia, em vaig posar a revisar què carai hi ha al meu blog; una mica com quan ensenyes fotografies teves de petita i t'entra la vergonya perquè tot i que és part de tu no sabies tot el que sabies ara, ni el que sabràs en un futur. I em vaig trobar amb un escrit que descrivia com m'agradava la pluja (un día de lluvia). Com cada cop que em llegeixo, em sorprèn no reconèixer-me tot i recordar perfectament aquesta sensació.

L'any passat la pluja va transformar-se en un focus de malestar, en una excusa per ni intentar-ho. Però ahir, quan la humitat em va abrigar fins als ossos, en mirar al cel i veure les ínfimes gotetes amb les llums dansaires de la ciutat reflectant-se, immediatament em vaig veure transportada a aquell bus que vaig agafar sota la tempesta, i a aquella tenda al mig de la selva trencada pels llamps, i a aquell escrit de columnes d'aigua en els dies de pluja en el meu lloc preferit de Barcelona.

I em vaig posar a riure. Pensar que a partir d'ara en aquest catàleg de records (el qual tenia perdut en els racons de la ment, agafant pols) hi haurà un trosset d'aquesta ciutat on he plorat i patit tant, on he ballat i rigut tant, on m'he retrobat estant ben lluny d'on era; pensar en això em fa riure i em retorna l'esperança.

He pensat que publicaré els petits contes que he anat escrivint al llarg del meu quart de segle, i així recordaré de tot allò que em pessigollejava els dits que pugnaven per escriure.

Maraya