Las de la intuición

 Parlem de la intuïció, definida com a:

intuïció

Partició sil·làbica: in_tu_ï_ci_ó

Etimologia: del ll. intuitio, -ōnis ‘imatge reflectida per un mirall, mirada atenta’ 1a font: 1803, DEst.

femení

1. Acció d’intuir;

2. Rapidesa i seguretat de judici.

De forma natural ens hauríem de preguntar llavors que redimonis significa intuir:

intuir

Partició sil·làbica: in_tu_ir

Etimologia: del ll. intuēri ‘mirar atentament’, der. de tuēri ‘protegir’ 1a font: c. 1900

verb transitiu

1. Preveure clarament la veritat d’una cosa encara no realment manifestada. Pel que em dius, intueixo que no vindràs.

2. FILOSOFIA i PSICOLOGIA Conèixer per intuïció.

 

Preveure clarament la veritat d'una cosa encara no realment manifestada. Vull fer èmfasi en el "clarament", i en l'anterior entrada "rapidesa i seguretat de judici". Fins ara per mi la intuïció s'ha relacionat molt amb aquesta sensació d'incomoditat, de no tenir-les totes, d'inseguretat; hi ha alguna cosa que no rutlla, que no té sentit en el marc lògic del teu pensament o en els actes que veus dia a dia. Allò que representa que ha de simbolitzar certa cosa té un regust amarg, com si t'estiguessin venent un núvol de sucre fet de sal: té la mateixa forma i consistència, però no té el gust que ha de tenir (mai he vist un núvol de sal, però pel propòsit d'aquest escrit farem veure que té la mateixa pinta). El problema ve quan no saps realment a què té gust un núvol de sucre, i encara que te'l donessin no els reconeixeries. La intuïció, per mi, juga una mica amb això. Si el teu cap està entestat en fer-te creure que una cosa no acaba de ser com es diu que és (posem per cas, notes un comportament estrany en algú que t'assegura que no està passant res), és igual que racionalment entenguis que hi ha mil i una raons per les quals això pot passar, que la teva intuïció et farà creure que aquest és el problema. I seguir la teva intuïció (sobretot, quan és encertada) és una sensació molt satisfactòria. Per mi se sent com no anar contra el que sento en el meu estómac que està bé. 

Però sé que és una sensació que a vegades està esbiaixada degut a com estic. A l'autoestima, principalment. Sovint la meva intuïció em dirà que aquella persona està enfadada amb mi, que les paraules "t'estimo" que algú ha dit no són del tot veritat, que aquella cosa que no va anar bé (malgrat estar rodejada de mil d'altres que sí) és la que defineix el meu valor. I en aquests casos estar en lo cierto és infinitament més dolorós.

Suposo que es tracta d'entrenar la teva intuïció, de discernir entre aquelles coses que tenen una base real i aquelles que venen alimentades només pels escenaris que la teva (gran!)  imaginació inventa. I també en si hi ha motius reals per no dipositar la confiança en aquella persona que et diu que està bé (que ojo, també pot ser que no ho pugui o vulgui compartir), i que t'estima; així com potser fer un pas enrere i veure quines petites batalles vas guanyant cada dia. 

Evidentment, m'agrada la sensació de "HA! Tenia raó!" de quan la teva intuïció acaba essent una realitat, perquè és com tenir un superpoder validat. I sí que crec que ara em puc fiar més dels camins pel que va la meva ment sense haver de preocupar-me per si estic assignant motius i significats que no són a paraules i actes d'altres persones. Ara opto per preguntar, i sembla que de moment va bé. Al final crec que la intuïció també tracta de saber llegir interaccions i normes no escrites que gairebé mai són compartides de la mateixa manera amb tothom (ja sigui per el lloc on has crescut, el com has crescut, amb qui has crescut i el que has viscut). Per tant, m'estalvio molta més feina preguntant directament els meus dubtes que interpretant paraules a mitges quan el context és tant extens que mai podria arribar a entendre-les. 

Bueno. Fins aquí això. Dubtar de la teva pròpia intuïció fa mal, i estic contenta de pensar que me n'estic curant una mica.

PD: he recordat que quan tenia 16 anys al meu institut tenien un blog on tothom havia d'escriure com a mínim 6 vegades (crec). Jo vaig escriure 12 perquè "escriptora" i "empollona" eren els meus únics trets de personalitat característics XD. En tot cas, me'ls he estat mirant i en un PARLO DE NÚVOLS DE SUCRE. Oi que és fantàstic? La màgia d'aquestes coses em meravella i em fa gaudir més els dies. 

Màgicament, Maraya