quan la foscor destapa aquelles mentides que et dius a tu mateixa

Primer, un recull d'imatges nevades d'ahir, instants capturats per la casualitat:

- Un corb i una gavina volant junts, com si compartissin una amistat que trascendeix el temps, en un cel gris plorant neu. La neu caient com el decorat d'una obra de teatre en una ciutat grisa, plena d'actors i actrius que obvien els flocs que cauen.  La neu caient-me a sobre per la porta oberta del tram. Les meves ungles de colors, el duo Enid i Wednesday amb la Bianca, on curiosament compleixo el paper que creia que no faria. Re-escoltar Lewis Capaldi amb altres ulls. Una noia utilitzant un paquet enorme per parar la neu. L'estàtua d'una dona jugant a la neu. La ciutat esborrada per la tempesta. Caminant sobre la neu no miro al terra.

Escric als matins perquè és quan m'animo a mi mateixa però per desgràcia la realitat no és sempre aquesta. Sóc la mateixa noia que escoltava umbrella per plorar i alliberar el que m'angoixava, i ara quan l'escolto té un efecte desbloquejador en mi. Avui he tingut ganes de plorar del no res, i és quelcom que feia molt que no em passava.

Demà la neu s'haurà fos una mica més i amb ella aquesta pena. 

Fins demà, 

Maraya