Hi ha un immens sol que fa temps que no es veia amagat entre les clarianes de núvols que ploren grans flocs de neu. Aquesta a vegades cau cap a amunt, desafiant la gravetat i la mateixa paraula caure. La neu no deixa de meravellar-me, i l'he trobada a faltar.
Tinc ganes de dies llargs i jaquetes lleugeres, però se m'estreny el cor al pensar que pot ser de les últimes nevades que vegi. Alhora, estic més tranquil·la davant la perspectiva de tornar allà d'on sóc; el que ha passat durant aquest any i mig no ho canvia el fet de tornar, i ni sóc la mateixa ni ho tornaré a ser. Tinc ganes de tornar a trepitjar l'ateneu, d'escriure a la seva biblioteca o jardí, de tornar a veure Barcelona sota la pluja, d'assaborir les tempestes d'estiu i el cant dels ocells en dies assolellats. Tinc ganes de retrobar-me amb allò que sé que m'agrada d'on vinc, de tenir espai per gaudir de la gent que sé que m'estimo i que vull veure més d'allà. Sovint se m'oblida que hi ha més gent de la que tinc normalment present que em fan bé i que puc tenir més a prop. Les circumstàncies són les que són però puc modelar el meu entorn i el que faig, i no arrossegar-me pel que hauria de ser i no és i em fa patir i em deixa confosa, trista, insatisfeta.
La neu ha parat, i amb ella, aquesta urgència de plasmar-ho en aquest espai.
Amb amor, Maraya
PD: your friends don't hate you, they love you!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada