De motxilles que pesen massa i fer l'amor ballant

 Vaig llegir en una novel·la, després d'una classe de ball, que algunes persones consideren que ballar és com fer l'amor. En la novel·la (que haig de dir que em va desagradar profundament), es referien a ballar amb algú; justament a la classe que vaig tenir abans de llegir aquesta frase la casualitat va fer que ballés repetidament amb la mateixa persona (per falta d'altres parelles disponibles), una persona amb qui gairebé no havia parlat, però que ens enteníem en aquell llenguatge sense parla. De fet, era amb qui m'entenia millor a l'hora de ballar de la classe, perquè tant ell com jo estàvem aprenent, i havíem après les maneres d'un i l'altre. Vaig deixar la classe, i crec que ell també, i no ens hem tornat a veure des de llavors; em vaig oblidar d'ell i d'aquesta frase.

Fins ahir, quan vaig anar a la classe que tenia arrossegant-me en la meva jaqueta negra, assistint més per compromís que perquè tingués l'energia per fer-ho. A l'hora de ballar amb algú moltes vegades es crea una tensió estranya: on mires?, com de prop hi pots ser?, quanta tensió poses al braç?, com indiques que estàs entenent o no el que t'estan demanant?, somrius, o no somrius, o parles o no parles? Sempre faig un esforç per intentar fer aquest espai més distès, però ahir sentia que els meus esforços estaven esguerrats, que el meu voltant s'havia transformat en un pou en el qual llenço tot el meu amor i esforç a consciència que fins i tot si vull recuperar-ne un xic, hauré de ser jo qui estiri la corda. I ahir volia abandonar el pou i comprar-me un boomerang, que com diu el Sokka, sempre tornen. El quid de la qüestió és que no volia fer les coses fàcils, no volia haver de tenir el pes de la responsabilitat d'haver de fer les coses fàcils perquè si no, ningú ho faria i acabaríem patint tots. Volia, sense voler, castigar al món, obligant la gent a lidiar amb el meu jo més fred, més distant, menys interessat a ser còmplice. Volia deixar la motxilla i que la carregués algú altre. I en fer això vaig trobar-me amb què em podia fixar en mi i anar a la meva bola i alhora vaig trobar-me amb què certes (i escasses persones) em feien sentir còmode sense que jo hagués d'esforçar-m'hi.

Hi ha ocasions en les quals ballar amb algú es transforma en un moment de connexió, un moment íntim sense ser-ho, un enteniment sense parlar del qual gaudeixo sobre manera; però ahir per mi la frase va cobrar sentit quan a l'acabar la classe em sentia viva, vibrant, amb força; per mi ballar s'ha transformat en un símbol d'amor propi.

He tornat a agafar la motxilla, perquè crec que part de mi hi està còmode, i part de mi sap que m'és molt més fàcil carregar-la que a algunes altres persones; que la força que m'he construït em permet fer aquests passos sense pensar en les conseqüències, en què pensaran, en si això em converteix, a ulls de la societat, en un bicho raro. Sé que el meu orgull no es posarà entremig la majoria de les vegades, sé que la meva vergonya és huidiza i poques vegades es presenta, sé que puc oferir una mà a tothom per molt que no m'ho hagin demanat sense sentir-me ferida si no la utilitzen. Sé que tinc la capacitat per sostenir aquesta motxilla.

Però a vegades m'hi sento sola, i a vegades m'agradaria desfer-me de tota càrrega. Em sento sola carregant el pes de les meves relacions. Em sento sola en el sentit que quan les cames em defalleixen, quan em tremolen els braços i sense alè ni paraules demano ajuda, no hi ha ningú per carregar la motxilla amb mi. I en aquests instants o bé deixo que m'aixafi o bé envio a cagar a tothom i llenço la motxilla amb l'últim esforç que em queda. Com ahir.

He tornat a agafar la motxilla, però la sento més còmode. Potser les nanses són més adaptades al meu cos, o el material és més lleuger, o sento que he escopit part del pes cap a algú altre. I que aquestes altres persones el carreguen amb llibertat, com una bosseta de fils on només hi portes una carta.

Però ja és un pes menys que ajuda i que he necessitat alliberar-me'n urgentment sense saber-ho.

Això no és un crit d'ajuda. És reconèixer-me que carrego més del que em toca, ja que hi ha gent que no sembla veure-ho.

Amb amor,

Maraya