Avui m'he llevat amb un somriure a la cara (que no ahir, quan estava encara lidiant amb les restes d'una nit frenètica) i m'he meravellat al pensar que molt fàcilment podria no ser aquí ara. De fet, venir a Noruega mai va ser el plan, més aviat una decisió que va venir sense voler. M'explico:
Des de fa anys dic que volia anar a estudiar a Suècia. Perquè allà i no Noruega? No ho tinc molt clar, una mescla entre ja haver conegut part de Suècia i desconèixer per complert Noruega, amb la sensació intimidant de que Noruega era única i exclusivament pels amants de la natura i l'aventura (cosa que per molt que vulgui sembla ser que no és el meu fort). Vaig demanar anar a quatre màsters diferents a suècia, i literalment sense ser-ne gaire conscient, vaig topar-me amb un màster a noruega que encara estaba obert per inscripcions. I vaig reciclar la carta de motivació que ja tenia, i vaig inscriure-m'hi pensant "és igual que em diguin perquè aniré a suècia". En aquell moment, a part de no conèixer absolutament res de noruega, també em feia dubtar que era un lloc car. Tinc una llista dels màsters que vaig estar investigant, per diferents països, i part de mi evitava noruega com la peste, i no puc explicar-me ni explicar el perquè.
Per sort, no em van acceptar a Suècia, per un petit malentès que potser fins i tot podria haver intentat batallar. Però no ho vaig fer. I al cap d'unes setmanes, em van acceptar a Noruega, i es va convertir en l'única opció que tenia, i la millor que podria haver tingut.
M'he despertat amb un somriure perquè l'amor i la gratitud que sento no m'hi caben al cor, i es reflexen en la resta del meu cos. M'he sentit molt estimada, d'una forma que fa por, que em fa pensar si és l'emoció del moment, de quan coneixes gent nova i no han vist tots els teus defectes, o si són capolls de vincles reals i que perduraran en la meva vida. Els comiats i els finals m'aterren, i a vegades sento que els accepto abans d'hora. M'he sentit molt estimada, tant que em bloqueja i no sé dir-ho, tant que enlloc de projectar-ho se m'encongeix el cor i jo mateixa cap endins. M'he sentit increïblement afortunada i em pregunto fins quan durarà. He agraït infinites vegades al capullo que no va acceptar la meva inscripció a Suècia, perquè si no, no estaria aquí. Sento que aquest lloc m'ha salvat, que m'ha portat fins a llocs obscurs per renéixer rodejava de quelcom real, sincer, bonic, autèntic. Sento que estic exactament on vull ser.
Ara em ric al pensar com de nerviosa estava d'aquest dissabte.
Vull poder fer saber a tots els que m'han regalat el seu amor aquesta setmana com d'agraïda n'estic, i poder regalar el mateix apreciat present. Sento altre cop que vull donar tot l'amor que tinc, tenia i tindré.
Immensament agraïda, Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada