El passat 5 de novembre va tornar a ser un dia d'aquells curiosos en què no estic del tot bé i no acabo de saber assenyalar-ne la raó; altre cop, l'aniversari de la meva mare em va agafar per sorpresa.
Bé, no del tot. Sabia en quin dia estàvem, no com l'any passat. Però la matinada em va desvetllar i no vaig poder dormir durant una bona estona (que per aquells que em coneixen saben que és un fet extraordinari que jo, reina d'anar-me'n a dormir com més aviat millor, tingui problemes de son). Tanmateix, vaig trigar bastant a lligar caps i reconèixer-me a mi mateixa que, en efecte, que els anys passin i aquest dia assenyalat arribi una vegada i una altra té més incidència en mi de la que em permeto pensar en el dia a dia.
També aquest cop va ser diferent. Ja vaig parlar de com em creia, per primer cop i de veritat, que tu estaries orgullosa de mi; aquest dissabte em vaig permetre celebrar la família que tinc i el vincle que tenim, i sentir-me orgullosa de les meves arrels, tant d'una banda com l'altra (parlaré algun dia de l'altra banda), però en un dia com aquell, de la teva mare; la nostra àvia. Sola i sense haver perdut aquesta espurna d'alegria, d'estima, d'humor; lluitant contra els "arrebatos adolescentes" que sovint les seves netes i nets mostrem, i no deixant de ser-hi. Ella es mi mayor fan. Sento que descobreixo massa tard tots els detalls que envolten la seva història; i a través d'ella també et descobreixo a tu, i se m'escapa un somriure quan en el que explica m'hi veig reflectida.
Avui és per ella, pel Martí i la Sofia, per tu.
PD: aquest any és probable que no faci el NaNoWriMo; o almenys, definitivament no el faré al Novembre.
PD2: HE VIST LES AURORES DE VERITAT.
Amb carinyo, Maraya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada